Divisme, dolor i mort

Marina Abramovic, diva absoluta de la performance, ha posat el seu cos en perill (sotmetent-lo a tota mena d’agressions) mentre ha desplegat un control mental per a la resistència física: una manera d’abordar el dolor de l’ésser humà (i, particularment, de les dones) convertint-ho en un exorcisme personal. Què hi posava d’ella mateixa Maria Callas, del seu dolor, interpretant tantes heroïnes dissortades que moren a causa dels homes, sigui perquè les abandonen, les assassinen o les menen al suïcidi? Fins a quin punt l’art de la mítica Callas era una forma de catarsi? El cas és que la gran diva operística, amb una vida plena de drames fins arribar a morir d’una sobredosi de medicaments, exerceix des de fa temps una poderosa atracció empàtica en Marina Abramovic, que encara s’indigna pel fet que la Callas llanguís en ser abandonada per l’“imbècil” d’Onassis.

D’aquí, la performer ha concebut l’espectacle 7 Deaths of Maria Callas, que, després de fer-ho prèviament en diversos teatres europeus, s’ha representat durant tres dies al Liceu amb les entrades exhaurides i amb una expectació potser tant per la fascinació per Abramovic com per la mítica Callas, o, de fet, per veure com una diva afronta la gran diva.

Assumint la direcció escènica, Abramovic posa el cos per encarnar Callas en la representació de la seva agonia: es manté immòbil en un llit mentre set sopranos (vestides com si fossin dobles de Bruna, la minyona de Maria Callas en els seus últims anys a París) interpreten les àries més cèlebres de set personatges que moren: Violetta Valéry (La Traviata), Tosca, Desdèmona, Cio-Cio-San (Madama Butterfly), Carmen, Lucia Ashton (la boja de Lammermoor) i Norma.

Interpretades de manera respectiva en aquesta ocasió per Gilda Fiume, Vanessa Goikoetxea, Bernadetta Torre, Antonia Ahyoung Kin, Rinat Shaasham, Leonor Bonilla i Marta Matheu, són àries que no sempre es corresponen amb l’agonia o el moment previ a la mort dels personatges (com ho exemplifiquen Vissi d’arte, Un bel di vedremo i L’amour est un oiseau rebelle, és a dir l’havanera de la Carmen de Bizet) i conformen una mena d’antologia amb un ganxo infal·lible. De manera al·legòrica, aportant-hi capes de significació, la mort s’aborda a través dels vídeos simultanis en què, projectats en una pantalla gegant, també es fan presents Abramovic i un extraordinari William Dafoe, que va encarnant les diferents expressions de la masculinitat abusiva i violenta fins que, de manera inesperada, l’actor apareix travestit de Norma, vestit de lluentons, camí de la foguera: un moment fascinant que pot evocar el transformisme pel que fa a la identitat sexual que la performer feia amb el seu antic amant Ulay.

Exhibint el seu divisme, Abramovic es reserva el moment final per vestir-se de Norma esplendorosament daurada mentre que, per única vegada, se sent la veu de Callas cantant Casta diva. Abans, sortint del llit, es mou per l’escenari (que acull una reproducció fidel de l’apartament de Maria Callas a París) fins que l’entrada d’una llum zenital (esplèndida il·luminació d’Urs Schönebaum) anuncia la mort. Mentre Abramovic deambula, es reprèn la música de Marko Nikodijevik que, com s’apunta en l’obertura, en part distorsiona de manera suggestiva aquella de les àries evocades. Arribat aquest moment, va intervenir el cor femení del Liceu (col·locat al segon pis de les llotges laterals de l’escenari) mentre l’orquestra del teatre, dirigida pel mallorquí Antonio Méndez, va mostrar-se versàtil i inspirada.

Un espectacle acurat, amb què Abramovic renuncia a la provocació i demostra que és una diva amb sentit i gust escènic.