Art

FLOCEL SABATÉ

HISTORIADOR

“El cas Sixena és el triomf de la desmemòria”

A Aragó s’han reinventat l’edat mitjana, però com que aquí no tenim ni idea del que va passar ens ho empassem o mirem cap a un altre costat

Flo­cel Sabaté, catedràtic d’història medi­e­val a la Uni­ver­si­tat de Lleida, és una veu de pres­tigi inter­na­ci­o­nal. D’aquí que la revista Écrire l’his­toire, edi­tada pel Cen­tre Nati­o­nal de Rec­herc­hes Sci­en­ti­fi­ques francès, li demanés un arti­cle que posés llum a la fos­cor que va impreg­nar el Museu de Lleida l’11 de desem­bre del 2017, quan la Guàrdia Civil va entrar-hi per con­fis­car 44 obres d’art ori­ginàries del mones­tir de Sixena. El text resul­tant, real­ment llu­minós, ha tin­gut molt recor­re­gut i ara ha aga­fat forma de lli­bre, traduït al català: Assalt mili­tar en un museu a Cata­lu­nya en el segle XXI. Anàlisi dels fets en el seu con­text (Edi­ci­ons Sidillà).

Què et va pas­sar els dies poste­ri­ors a l’11 de desem­bre del 2017?
Vaig rebre molts mis­sat­ges de col·legues de la comu­ni­tat científica inter­na­ci­o­nal cons­ter­nats. Aquí estem acos­tu­mats a veure de tot i ens sem­blen nor­mals coses que no en són gens, de nor­mals, per a la gent de fora. No ente­nien que la Guàrdia Civil hagués entrat de nit en un museu per tras­lla­dar unes obres a només 65 quilòmetres i, a més, a un lloc que no és ni un museu sinó un mones­tir pri­vat. Volien saber el perquè. Això ens porta irre­me­ia­ble­ment a par­lar de la relació entre Cata­lu­nya i Aragó i, inex­tri­ca­ble­ment, de la relació entre Cata­lu­nya i Espa­nya...
No ens avan­cem. Par­les de la per­ple­xi­tat que va pro­duir als pro­fes­si­o­nals dels museus, del patri­moni i de la història de tot el món. Excepte d’Espa­nya.
Silenci a Espa­nya o, lite­ral­ment, ale­gria. I gai­rebé silenci a Cata­lu­nya, cosa que vol dir que ens estem ave­sant a empas­sar-nos mol­tes coses. Vui­tanta guàrdies civils ves­tits amb roba d’assalt, amb la metra­lleta a la mà i a pas mili­tar entrant en un museu, és a dir, una esce­no­gra­fia inti­mi­datòria: el que és estrany és que no sobti que això hagi pas­sat a l’Europa d’ara.
Quina valen­tia, els tre­ba­lla­dors del museu. Sols davant el perill.
Van col·labo­rar en tot moment i no van res­pon­dre a cap pro­vo­cació. I això va fer que encara quedés més absurd aquell des­ple­ga­ment, perquè no hi havia cap ani­mad­versió de la part cata­lana.
L’error és pen­sar que aquest con­flicte va d’uns objec­tes artístics asèptics.
N’hi ha mol­tes, de tram­pes. També ho és dir que com que tenim la sepa­ració de poders no qüesti­o­na­rem el que fan els jut­ges, lle­vat que siguin cor­rup­tes, que tam­poc ho estic dient, això. Però de coses rares n’han pas­sat. L’assalt al Museu de Lleida l’auto­ritza un jutge de pri­mera instància que només feia un mes que havia assu­mit el càrrec. I, a més, con­ce­deix una entre­vista al prin­ci­pal diari d’Aragó en què declara que està molt con­tent “del inmenso cariño” que va rebre dels ara­go­ne­sos per la sentència. És més que rar això. Tenim un esce­nari en què tots els pro­ta­go­nis­tes –la Guàrdia Civil, els polítics, els mit­jans de comu­ni­cació i fins i tot els jut­ges– fan coses que no són nor­mals. Els polítics, que hau­rien de ser con­ci­li­a­dors, el que fan és encen­dre els ànims. I aquests matei­xos polítics són els que inten­ten cap­gi­rar com­ple­ta­ment la veri­tat històrica.
Ja tenim el con­cepte fona­men­tal: la història i la seva ter­gi­ver­sació. Sixena va d’això, per què costa tant adme­tre-ho?
Els cata­lans els han pres no tan sols unes obres d’art sinó la història, diuen. I el que és sor­pre­nent és que a Cata­lu­nya ningú els res­pon. Tot es va accep­tant i és igual que apa­re­guin com a dolents els que són les vícti­mes: el museu, les obres i al cap i a la fi els cata­lans, perquè tot és culpa dels cata­lans. Tot d’una s’ignora la història con­ti­nu­ada d’aques­tes ter­res des del segle XII, que hauríem de dir des d’abans, perquè en època musul­mana, també. I Lleida n’era la capi­tal. Quan als anys cin­quanta del segle XX es pre­gunta als habi­tants de Vila­nova de Sixena on van al mer­cat, con­tes­ten que a Lleida. No és aquesta rat­lleta que ens ima­gi­nem que és la Franja a pocs quilòmetres sinó tota una zona a banda i banda que amb natu­ra­li­tat viuen la capi­ta­li­tat de Lleida per anar-hi a com­prar o al metge. Les rela­ci­ons mem­bra­no­ses a les ter­res del bis­bat de Lleida duren segles i es veu com una cosa posi­tiva, fins que fa nosa i s’ha de tallar.
I per què s’arriba a aquest cisma?
Hi ha diver­ses diòcesis a Espa­nya que s’enca­val­quen entre províncies, però l’única que han ampu­tat és la de Lleida. I d’obres d’art, només es recla­men les que són aquí. Fins i tot de Sixena, del mateix retaule que ha anat cap allà des de Lleida, hi ha un frag­ment a Sara­gossa que no el dema­nen. El nou para­digma és pro­ble­ma­tit­zar les rela­ci­ons amb Cata­lu­nya i així inten­tar crear una iden­ti­tat d’Aragó que no exis­tia. I això ho diuen els geògrafs de la Uni­ver­si­tat de Sara­gossa que cito al text: al final del fran­quisme, Aragó és una regió enve­llida i sense vita­li­tat. Es van inven­tar la bar­rera cre­ant una ene­mis­tat amb Cata­lu­nya i amb els cata­lans. La cul­mi­nació en aquest dis­curs iden­ti­tari és la fron­tera men­tal. On abans hi havia una mem­brana ara s’hi ha impo­sat un mur. De fet, s’ha impor­tat el que es va fer pri­mer a València.
No hi ha història més poti­ne­jada que la de la corona d’Aragó.
La mala memòria de la corona d’Aragó és la clau de tot. Com que no s’explica el que fou, tam­poc a Cata­lu­nya, pots can­viar el pas­sat i no passa abso­lu­ta­ment res. Que és el que està fent Aragó, sobre­tot els polítics.
El rigor històric subs­tituït de sobte per un calen­dari patro­ci­nat pel pre­si­dent Javier Lambán amb tot de lemes pseu­do­històrics en què els cata­lans són el mal.
És que ni els cal fer un estudi alter­na­tiu: amb dotze eslògans ja han rees­crit la història que “els van robar els cata­lans”. I així és com Aragó s’ha cohe­si­o­nat: amb la con­fron­tació. I lliga molt bé amb una cohesió d’Espa­nya al vol­tant de la iden­ti­tat cas­te­llana, que és la que s’imposa al segle XIX. La línia de reforçar la cohesió de la regió ara­go­nesa con­corda amb el naci­o­na­lisme espa­nyol. És curiosíssim: l’auto­no­mia li ha anat molt més bé a Aragó que a nosal­tres.
Al lli­bre dius que cer­tes posi­ci­ons del govern ara­gonès són molt més radi­cals i tot que a la dic­ta­dura de Franco.
Al manual d’història esco­lar més famós publi­cat a Sara­gossa el 1945 es parla de la corona cata­la­no­a­ra­go­nesa, i resulta que el 2018 Aragó pro­hi­beix aquesta expressió a tots els lli­bres de les esco­les. És, per tant, un naci­o­na­lisme furi­bund: no pots ni esmen­tar els cata­lans. Els reis han d’anar nume­rats segons ells diguin i pro­cla­men que a tot arreu els mem­bres de la corona d’Aragó, cata­lans, valen­ci­ans i mallor­quins inclo­sos, eren cone­guts com a ara­go­ne­sos. Tot el con­trari del que diuen la docu­men­tació i els estu­dis euro­peus.
I els his­to­ri­a­dors ara­go­ne­sos seri­o­sos no en diuen res?
En gene­ral, excepte un o dos noms, no seguei­xen l’acti­tud bel·licosa del govern, però tam­poc res­po­nen. Viuen en la torre d’ivori científica. Insis­teixo, en posi­tiu, no donen suport a les mani­pu­la­ci­ons històriques.
La dis­torsió d’aquest pas­sat és impa­ra­ble?
Va gua­nyant ter­reny. Soc pes­si­mista amb el futur. És que aquí a Cata­lu­nya tam­poc hi ha cap consciència del que fou la corona d’Aragó.
A la part final del lli­bre ho escrius així: “L’absència de res­posta també es pot expli­car pel fet que la dis­cussió sobre la història ha dei­xat de for­mar part de l’argu­men­tari iden­ti­tari català.”
I més enda­vant hi afe­geixo: “La manca d’interès per la llen­gua, per la cul­tura i pel patri­moni no té perquè estar des­lli­gat entre si i pot reve­lar una tendència en l’evo­lució de la soci­e­tat cata­lana actual.” Els l’estem ser­vint en safata, la nos­tra pròpia ani­qui­lació.
És a dir, els pri­mers que estem girant l’esquena a la història som els cata­lans?
No hi ha cap dubte. Tot­hom apel·la a la història des del des­co­nei­xe­ment abso­lut. I no es fa res per cor­re­gir-ho. A nivell mun­dial s’està pri­o­rit­zant l’ense­nya­ment con­tem­po­rani, del segle XIX cap aquí, però és que en el nos­tre cas això ens fa molt més mal. L’ori­gen de tot, de per què els pobles estan on estan, el pai­satge és com és, hi ha les ruïnes d’uns cas­tells i per què hi ha una relació específica entre Cata­lu­nya, València, Mallorca i Aragó, no s’explica a l’escola. A Aragó s’han rein­ven­tat l’edat mit­jana, però com que aquí no tenim ni idea del que va pas­sar ens ho empas­sem o mirem cap a un altre cos­tat. Estem per­dent tota la memòria, tots els trets pro­pis, i no hi ha cap reacció.
S’ha par­lat molt del cas Sixena, i poc de la sor­tida per la porta del dar­rere de les obres de la Franja, el cor del Museu de Lleida. T’hi refe­rei­xes, també, a aquest lliu­ra­ment “dòcil” per part dels polítics cata­lans.
Va ser el gran atac al moll de l’os del museu. De Sixena hi havia set obres expo­sa­des; de la Franja, més d’un cen­te­nar. I sent tan greu, tan i tan greu, la con­signa va ser no fer cap esca­ra­fall i apai­va­gar reac­ci­ons popu­lars.
El con­flicte del patri­moni de Sixena i la Franja s’acaba mes­clant amb les recla­ma­ci­ons de l’espoli colo­nial. Fins i tot entren en aquest joc per­vers veus de Cata­lu­nya.
Des d’un punt de vista històric és absurd i si algú ha estat colo­nit­zat som nosal­tres en el sen­tit de com s’ha rees­crit la història de manera sis­temàtica des del segle XIX. Quan es busca el dis­curs de cohesió naci­o­nal d’Espa­nya, fa un segle i mig, hi ha una gran dis­cussió, s’acaba des­car­tant l’altra Espa­nya pos­si­ble que hagués estat la fede­ral de la corona d’Aragó i s’imposa la cen­tra­lista, con­ser­va­dora i cas­te­llana. Si a sobre d’això no en som cons­ci­ents i com­prem i assu­mim aquesta nar­ra­tiva, que és el que està pas­sant, estem aca­bats.
Fins i tot els hem pres l’arxiu de la corona d’Aragó. El súmmum de les mani­pu­la­ci­ons.
El punt clau és la trampa de la paraula Aragó. La corona d’Aragó va ser una suma de ter­ri­to­ris autònoms ins­ti­tu­ci­o­nal­ment que com­par­tien l’auto­ri­tat d’un mateix sobirà. Si es diu corona d’Aragó no és per la regió d’Aragó sinó perquè és el nom de la dinas­tia, com hi ha la dinas­tia dels d’Anjou o la dinas­tia dels Borbó. I tota la for­mació d’aquesta dinas­tia es basa sobre­tot, perquè li dona més pres­tigi, en la cul­tura cata­lana. Els reis són cata­lans. L’expansió medi­terrània es fa en català. Arreu són cone­guts com a cata­lans. Aquesta és la història, i l’han esbor­rat. Nosal­tres hem dei­xat d’exis­tir en el pas­sat. En el relat de la uni­tat d’Espa­nya els cata­lans no hi tenim lloc com a iden­ti­tat. Em pre­gun­ta­ves per l’arxiu. És que és tan ele­men­tal... Els papers del rei eren a Bar­ce­lona perquè Bar­ce­lona era la capi­tal, no Sara­gossa. Fins a prin­cipi del segle XIX, tots els his­to­ri­a­dors, d’aquí i de fora, quan citen els docu­ments diuen que els han con­sul­tat a l’Arxiu Reial de Bar­ce­lona. Quan ja no exis­teix la corona d’Aragó i passa a mans de l’Estat espa­nyol, li comen­cen a dir Arc­hivo de la Corona de Aragón. No és fins a una data molt tar­dana, fa cent anys, que es popu­la­ritza aquest nom posat a Madrid. Tot ple­gat forma part de la mateixa des­memòria. I això és el que és el cas Sixena: el tri­omf de la des­memòria.
L’audi­o­vi­sual, que avui és el gran pro­pa­ga­dor de fets històrics –amb més o menys fide­li­tat– té una mina verge en la corona d’Aragó. És ben bé que els cata­lans no ens ho cre­iem.
Podrien sor­tir-ne moltíssi­mes, de pel·lícules! L’expansió –els pei­xos del Medi­ter­rani no gosa­ven treure el cap si no duien les qua­tre bar­res al llom, deia Des­clot–, els almogàvers a Grècia, la relació amb els càtars, les històries dels com­tes... Violència, assas­si­nats, exces­sos... Dona per a molt! Diràs: quina colla de sal­vat­ges. I sí, però dar­rere hi ha un dis­curs històric propi. Doncs no, com­prem les èpiques fora­nes. Si els cata­lans no sabem expli­car-nos, el rodet de la glo­ba­lit­zació ens pas­sarà per sobre.

Més llibres

Assalt militar en un museu a Catalunya en el segle XXI enriqueix la biblioteca de llibres d’autors diversos que analitzen el conflicte patrimonial entre Catalunya i Aragó. Imprescindible: la tesi doctoral de Carmen Berlabé, conservadora del Museu de Lleida, una investigació a fons de la legitimitat catalana de les obres reclamades. Quan es va complir el primer aniversari de l’ocupació militar al museu, la responsable de comunicació del centre, Marga del Campo, va publicar Operació trasllat, amb les dures vivències dels treballadors. I del periodista i escriptor Francesc Canosa és un altre volum de mirada lúcida: Sixena. La croada de la memòria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.