El canvi de pell i d’estació

Ara que s’apropa l’equinocci de primavera, l’hem pogut celebrar anticipadament a l’Auditori de Girona, el diumenge 12, amb Les quatre estacions de Vivaldi, cortesia d’Ibercamera. Actuava el Bach Consort de Viena, formació especialitzada en el barroc, que, com s’esperava, va despatxar una entrega competent i cabdal. La tètrada de concerts forma, indiscutiblement, l’opus més conegut del compositor venecià, i ha patit en ocasions un cert menyspreu degut a la seva extrema popularitat. Per contra, la raó per la qual s’ha incrustat de manera tan profunda en l’imaginari col·lectiu deriva precisament de tractar-se d’una obra mestra, amb les seves orquestracions fluides i els vols ornitològics del violí solista, en aquest cas saldat amb solvència per la russa Anna Morgoulets, perfectament a l’alçada de la comesa.

Tanmateix, la vetllada assumiria dimensions maratonianes (pràcticament dues hores i mitja de durada), ja que entre les estacions s’intercalaven glorioses àries del mateix Vivaldi i també de Händel, un altre geni del barroc que mereix molta més admiració. I per cantar-les, dues immenses mezzosopranos: la nord-americana Vivica Genaux, que estava prèviament anunciada, i la xilena-sueca Luciana Mancini. Aquesta es va ajuntar degut a un entrellat, eloqüentment explicat a l’inici pel director argentí Rubén Dubrovsky, que es va embutxacar l’audiència amb l’elegant levita negra i un proverbial revoltim de català i porteny.

Resumint: la setmana passada, Genaux va ser notícia per haver d’interrompre l’actuació al Palau de la Música de Barcelona, al sofrir una reacció al·lèrgica que l’afectava la veu. Serveix l’incident per recordar-nos que els músics també són humans i estan subjectes a malalties, així que en el concert posterior a Madrid va ser substituïda per Mancini. A Girona vam tenir el suprem privilegi d’escoltar totes dues, que van arrabassar la platea amb interpretacions radiants, dotades per la calidesa dels seus timbres: més mel·liflu, en el cas de Vivica, més altisonant, el de Luciana. Ambdues cantants van posar també, amb els seus abillaments florals, l’apropiada èmfasi dramàtica a aquests papers d’heroïnes tràgiques, que lamenten confessionalment les seves gèlides sorts davant de vents, tempestes i mars irats.

I el moment més esperat va finalment arribar en el bis, quan les dues dives van coordinar les seves veus per regalar-nos Agitata da due venti, huracà que va forçar el públic a aixecar-se pel darrer aplaudiment. L’adeu a l’hivern ja estava consumat, així que era hora d’abraçar el canvi de pell vers la primavera.