Només és sexe, però potser no

En el cinema dirigit i escrit per Emmanuel Mouret, que també és actor i a vegades dels propis films, hi caben tota mena d’embolics sentimentals i de fantasies sexuals; de parelles en perill de trencar-se, lliurant-se a vegades a jocs tan imprevisibles com els atzars que poden aparèixer, i de relacions que no acaben de reeixir o consumar-se. Uns quants títols: Fais-moi plaisir!, Une autre vie i Caprice.

Són relats d’amor i desamor, de desig, a vegades contingut o frustrat; de seducció i d’engany, comprès l’autoengany; del desacord entre la teoria i la pràctica amorosa. I també sobre el fet que una cosa és el que diem i una altra, el que fem, com fa explícit el títol del que potser és el seu film culminant fins ara: Les choses qu’on dit, les choses qu’on fait. El títol també podria haver sigut més o menys així: Les coses que diem, les coses que sentim (i que pensem), que resumiria en part la filmografia de Mouret i, a la seva diferent manera, la de Rohmer, a qui podria associar-se el cineasta (i brillant guionista) que ens ocupa, tot i que ell reconeix com a inspiradors Sacha Guitry, que a les primeres dècades del segle XX va transformar amb enginy les formes del vodevil, i Woody Allen, que tant ha parlat de l’amor com una il·lusió que sovint du a la desil·lusió.

Pel que fa a la seva última pel·lícula, presentada fora de concurs al darrer festival de Canes i distribuïda comercialment a l’Estat Espanyol com Crónica de un amor efímero, s’ha de tenir present el seu títol original: Chronique d’une liaison passagère. Això perquè liaison pot significar, entre altres coses, una relació, un contacte, un affaire. I perquè, de fet, el film aborda la relació que, a partir d’una trobada casual i en principi només per fer sexe, mantenen un home casat i dubitatiu (Vincent Macaigne, en el seu registre habitual) i una dona separada amb una actitud desimbolta (Sandrine Kiberlain, extraordinària). És cert que la relació es fa més complexa i que podria pensar-se que, sense dir-s’ho, podrien sentir alguna cosa pròxima a l’amor: ves a saber. Tot fa un gir amb l’aparició d’una tercera persona i amb ella, possiblement, d’un amor inesperat.

Al final, encara hi ha una altra volta de rosca que ho deixa tot obert. En tot cas, ens trobem amb una comèdia deliciosa: encisadora, elegant, lleugera sense banalitat, amb uns diàlegs afinadíssims.