La veritat revelada amb la mentida

L’escena potser més brillant de L’innocent transcorre en un bar de carretera. Abel (Louis Garrel) i Clémence (una Noémi Merlant sorprenentment divertida) simulen que són una parella en un moment de crisi, però, tot jugant a la representació per distreure un home amb una finalitat determinada, es diuen coses que no s’havien atrevit a dir-se: a través de la falsedat, apareix una veritat.

L’última pel·lícula dirigida per Louis Garrel, més conegut com a actor, també comença amb una representació. Michel (Roschdy Zem) és un presoner que participa en un taller teatral dirigit per Sylvie (Anouk Grinberg), la mare d’Abel. Fent teatre a la presó, Michel i Sylvie s’han enamorat de veritat: així es vol que ho sentim. Ella ho fa saber al fill, que entra en pànic perquè la mare vol casar-se amb un home que està a punt de complir una condemna de cinc anys per robatori.

Quasi tots els protagonistes de L’innocent (potser a excepció de Sylvie) menteixen, amaguen coses, fingeixen, representen. Tanmateix, Garrel els mostra amb simpatia, com si preservessin una mena d’innocència, fins i tot el lladre Michel. Havent-se casat amb Sylvie a la presó, un cop pot sortir-ne, Michel treballa com a descarregador de mobles, però vol obrir una floristeria: un negoci amb un gat amagat? En tot cas, el seu gendre no se’n fia i decideix espiar-lo junt amb la seva amiga Clémence, que també ho era de l’esposa d’Abel, morta en un accident.

L’espien amb tanta mala grapa que, fotent-se’n, Michel aviat els descobreix, però, de manera inesperada, els indueix a col·laborar en un pla. De què som capaços per l’estima cap a algú? Hi intervé el desig inconscient d’una aventura? Els atzars de la vida duen a fer coses inimaginables. Sobretot a la realitat de la ficció: hi ha alguna cosa hitchcockiana en el fet que dues persones es trobin embolicades en les intrigues d’un món aliè.

Louis Garrel ho aborda des de la comèdia amb una palpitació romàntica. Sempre ho ha fet com a director, lluny del cinema del seu pare, Philippe Garrel, encara més romàntic, a la seva manera desesperada amb la qual ha afrontat les pulsions destructives i els fracassos de l’amor. El fill, però, també és lluny de la sensibilitat estètica del pare. Aposta per un cinema d’entreteniment. A partir d’un moment, la comèdia es barreja amb un film d’atracaments delirant. Garrel es mou entre els gèneres amb desimboltura i confia en els espectadors: com si n’esperés una certa innocència. Sembla que li funciona.