L’odi a les persones grans

Un noi se suïcida amb una escopeta després d’haver comès un crim i deixa una nota que comença així: “L’envelliment al Japó frena l’economia i els joves en paguen les conseqüències.” Tot seguit, una informació radiofònica anuncia que, en resposta contra els crims d’odi vers les persones grans, el govern ha posat en marxa el Pla 75 : Qui tingui com a mínim 75 anys podrà sol·licitar un acompanyament per posar fi a la seva vida. L’òpera prima de Chie Hayakawa, candidata japonesa a l’Oscar a la millor pel·lícula internacional, no sembla ambientada en una hipotètica societat futura. Es presenta com una distòpia que pot irrompre no només al Japó actual, sinó en qualsevol lloc del món on l’envelliment de la població es considera un problema econòmic, encara que l’allargament de la vida comporti beneficis enormes a les farmacèutiques. Tant se val: és la terrible idea que els vells fan nosa i que costa mantenir les seves pensions.

Tanmateix, Michi, la protagonista de Pla 75, té 78 anys i continua treballant en feines de neteja en el moment que decideix acollir-se a l’oferta eutanàsica del govern. Allò que li passa és que se sent molt sola i és així que el film incideix en el pitjor problema de moltes persones grans. Tot i el cinisme del pla, Michi troba una noia que hi treballa que li fa companyia amb una humanitat no programada. D’altra banda, un jove reclutador del Pla 75 (Hiromu) entra en crisi quan atén la sol·licitud d’un seu oncle. I també hi ha la calidesa d’una filipina (Maria) que treballa com a auxiliar d’infermeria. El film vol ser volgudament fred i evita el dramatisme, però a un preu: és una llàstima que la seva aposta humanista per la vida, inclosa fermament la de les persones grans, no inspiri moments vibrants i sigui força ensopit.