Coldplay, comunió i ‘viva la vida’

Són les 21.44 h i Coldplay comença a fer història a Montjuïc, engegant amb la banda sonora d’E.T. el primer dels seus quatre concerts aquesta setmana a l’Estadi Olímpic Lluís Companys, una fita que, probablement, cap altra estrella mundial a Barcelona ni tan sols s’hagi arribat a plantejar mai. Se’ns explica en el preàmbul que, saltant sobre la pista cinètica, ajudaran a carregar “la bateria del concert”; que, pedalant en quatre bicis de la part del darrere de l’Estadi, alimentaran d’energia per al pròxim bolo el més petit dels tres escenaris que el grup britànic porta en aquest Music of the spheres world tour tan suposadament verd, i que les polseres lluminoses activades per control remot que des del 2012 es lliuren a tots els espectadors i que, sens dubte, generen una de les imatges més espectaculars que es poden viure en un concert de pop, estan fetes amb material compostable d’oli vegetal… però s’han de retornar. I se’ns posa pressió: a l’estadi del River Plate de l’Argentina, on Coldplay van actuar el mes de novembre passat no quatre vegades sinó deu, ho van fer, se’ns adverteix, el 94% dels espectadors.

En el segon tema ja comencen a volar globus. Les cançons –Higher power, Adventure of a lifetime, Paradise, The scientist...– les canta Chris Martin, però també cadascun dels 50.000 espectadors de procedències diverses que fa uns mesos van exhaurir les entrades d’aquest i els altres tres concerts catalans en un pim-pam. El de Londres s’asseu al piano, somriu i, en un espanyol com els dels seus conciutadans que aquests pròxims mesos assaltaran els carrers de la ciutat, promet al públic fer-los viure “el millor xou” de les seves vides. Dedica Nobody said it was easy a la “bonica” Tina Turner i, juntament amb els seus socis, corre fins al segon escenari per cantar una d’aquelles cançons en què sembla que s’hagi d’enfonsar l’Estadi: Viva la vida. També Something just like this, col·laboració amb Chainsmokers amb què, l’any 2017, Coldplay van aconseguir una cosa força desitjada pels músics de pop quan superen els quaranta anys: reconquerir públics juvenils! Flamarades a l’escenari principal i explosió de confetis, tot seguit. Es posava en relleu que, amb Coldplay a l’escenari, no hi ha temps per a les distraccions. Martin, tot sol interpretant al piano Fly on, fa pujar una noia a l’escenari, que diu: “Te quiero, mamá.”

La comunió és total. Les xylobands, que és com es diuen les polseres, brillen en groc quan la banda toca Yellow i fan forma de cor a Human heart, que Martin, com farà en altres moments del xou, canta amb un titella de la companyia The Weirdos. Sona Clocks, un d’aquells temes pels quals és possible que algú pensi que ja paga la pena haver desembutxacat els més de cent euracos que costava l’entrada de pista. Els “oooh, oooh, oooh” tan propis de la banda, però, comencen a guanyar terreny. “Tothom és un alien en algun lloc”, diu el que hi ha estampat a la samarreta blau cel de Chris Martin quan contraataca amb My universe, un altre tema rejovenidor que, fa dos anys, Coldplay van gravar amb els coreans BTS. A sky full of stars l’atura, el cantant, per demanar al públic que la gaudeixi sense telèfons mòbils. “Només fa falta cor”, assegura. I durant els últims compassos… focs artificials. La casa per la finestra. Abraçades i petons. I viva la vida.

Com si amb tot això no n’hi hagués prou, conviden per sorpresa els Gipsy Kings de Nicolás Reyes a l’escenari i, en honor de Tina Turner, fan un Proud Mary que era difícil que haguessin pogut assajar. I, posats a fer, el Bamboleo i Volare, és clar, cantada pel públic amb tant èmfasi com el més hit dels hits dels britànics. Somriures i més focs artificials. Als que ahir no van pujar a l’Estadi Olímpic però ho faran aquesta setmana en els altres tres concerts, els espera un espectacle ben rodó.