Crònica
‘Per sempre, Joy Division’
El seu primer cop a Barcelona va ser un 7 de juliol de 1984 a Studio 54 i, el darrer, ahir a mitjanit al Primavera Sound, en l’’actuació més massiva (amb permís de Blur, previstos a les dues) de la primavera jornada de pagament al Parc del Fòrum. Mai no està de més recordar-ho: abans dels festivals i els banys de multituds, sempre hi ha les sales.
New Order, que no visitaven la capital catalana des del seu concert al Sónar fa set anys, van arribar a la ciutat sense estar de gira (el periple europeu, de fet, serà passat l’estiu) i, potser per això, van fer al Fòrum una actuació mancada de nervi, tot i que el repertori va ser a gust dels seus fans –van començar amb Regret i durant una mica més d’una hora van repescar, entre d’altres, Blue Monday, True Faith o Bizarre Love Triangle–i, al final, en una única concessió al seu passat com a integrants de Joy Division, van recórrer a Love Will Tear us Apart. “Forever Joy Division”, (‘Per sempre, Joy Division’) es podia llegir en una pantalla on es va projectar al final una bandera d’Ucraïna i també una vella imatge en blanc i negre d’Ian Curtis, suïcidi del qual als 23 anys va precipitar, l’any 1980, el final de la banda.
Sense Peter Hook des del 2007 però encara amb Bernard Sumner, Stephen Morris i Gillian Gilbert a bord, New Order van intentar fer-se valer com a precursors en això de conjugar guitarres amb sintetitzadors però, tot i un ofici més que inqüestionable, i malgrat que Sumner assegurés que tocar a Barcelona és sempre una “experiència fantàstica”, el seu xou no va anar gaire més enllà de la simple correcció.
Avui divendres, al Primavera Sound, s’hi espera a un altre tòtem britànic dels anys 80, Depeche Mode, així com també un des rapers més creatius de l’actualitat: el nord-americà Kendrick Lamar.
