Art

Arquitectura

El trencadís, distintiu del modernisme català

Gaudí, quina trencadissa!

Una exposició al Palau Güell explora l’origen i l’evolució de la tècnica que l’arquitecte va fer servir per decorar els seus edificis

El geni va extreure una bellesa mai vista de peces de rebuig esberlades a l’atzar

Gaudí va aplicar el trencadís per primer cop als pavellons Güell, a mitjan anys vuitanta del segle XIX

Davant la mirada atònita del mosaïcista Lluís Bru, Antoni Gaudí va aga­far una rajola, la va tren­car a l’atzar amb un cop de maceta per la part no enver­nis­sada i li va dir, geniüt com era: “A gra­pats, s’hi han de posar [els bocins], si no, no aca­ba­rem mai!” La frase, famosa, s’asso­cia al moment fun­da­ci­o­nal del tren­cadís, una tècnica que l’arqui­tecte va desen­vo­lu­par durant qua­tre dècades amb una cre­a­ti­vi­tat mai vista. Aquesta pell feta de frag­ments irre­gu­lars va colo­nit­zar façanes i inte­ri­ors de molts dels nous edi­fi­cis de la Bar­ce­lona del 1900, fins a coro­nar-se com el prin­ci­pal dis­tin­tiu del moder­nisme català, admi­rat mun­di­al­ment.

El tren­ca­clos­ques de l’ori­gen i l’evo­lució del tren­cadís gau­dinià és tan fas­ci­nant com el seu resul­tat estètic, i qui en vul­gui des­co­brir els secrets té a l’abast una expo­sició molt didàctica i, a més, en un dels llocs emblemàtics de l’art deco­ra­tiu dels bocins de talls imper­fec­tes, el Palau Güell. Gaudí & tren­cadís (fins al 22 d’octu­bre) és un pro­jecte impul­sat per la World Monu­ments Fund (WMF) i comis­sa­riat per Mireia Freixa, catedràtica emèrita d’història de l’art, i Marta Saliné, doc­tora en història de l’art. El punt fort del mun­tatge, nodrit d’impac­tants foto­gra­fies de Pere Vivas, són un petit exèrcit de peces de tren­cadís del catàleg de Gaudí, no pas autènti­ques però sí fetes amb les matei­xes tècni­ques i amb els matei­xos mate­ri­als de l’època. La res­tau­ra­dora Montse Agüero és l’artífex d’aques­tes mera­ve­llo­ses rèpli­ques exactíssi­mes que es poden tocar i apre­ciar amb tots els detalls, molts d’ocults en els seus emplaçaments.

La mos­tra es va inau­gu­rar el 2020 al Museu Naci­o­nal de Ceràmica de València, ha iti­ne­rat per diver­ses ciu­tats i ara cul­mina el seu recor­re­gut a l’edi­fici del car­rer Nou de la Ram­bla, pro­pi­e­tat de la Dipu­tació de Bar­ce­lona, aure­o­lat per les vis­to­ses xeme­ne­ies de pes­sics de colors. Però no fou aquí on l’arqui­tecte va començar a apli­car aquest sis­tema. El pri­mer cop que esberla la ceràmica és a mit­jan dècada dels vui­tanta del segle XIX, quan entoma el pri­mer encàrrec del que serà el seu gran mece­nes, Eusebi Güell: els pave­llons d’accés a la seva casa d’estiu de Pedral­bes. Gaudí estrena mètode al cupulí de les cava­lle­ris­ses, “imi­tant els con­junts de cèl·lules que té la natu­ra­lesa”. “Vol dotar de color les for­mes cor­bes i arro­do­ni­des de la seva arqui­tec­tura i el tren­cadís és l’eina més pràctica i econòmica per asso­lir-ho”, expli­quen les comissàries. Cent per cent ori­gi­nal seu no ho és pas, pre­ci­sen: “Ja s’havia uti­lit­zat en el pas­sat, en cons­truc­ci­ons popu­lars. Ell el tras­llada a l’arqui­tec­tura culta, l’explota al màxim i el con­ver­teix en icona.”

Als pave­llons de la torre Güell de les Corts, s’anima a fer pro­va­tu­res que ani­ran defi­nint la nova fórmula de reves­ti­ments de grans superfícies arqui­tectòniques. El mor­ter de les colum­nes de maons està aco­lo­rit amb minúsculs tros­sos de ceràmica. “És un expe­ri­ment que no tor­narà a repe­tir mai més; l’obra de Gaudí és un assaig con­tinu de modi­fi­ca­ci­ons”, diuen Freixa i Saliné.

En canvi, al Palau Güell farà un temp­teig que sí que mar­carà pro­fun­da­ment les seves cre­a­ci­ons: hi incor­pora les incrus­ta­ci­ons de vidre. La residència habi­tual d’Eusebi Güell és alhora un exem­ple llu­minós del Gaudí reci­cla­dor. A les xeme­ne­ies rea­pro­fi­tarà les ceràmiques de l’antic domi­cili dels Güell, el Palau Fono­llar del car­rer de la Por­ta­fer­rissa. I fol­rarà la cúpula (i una de les xeme­ne­ies) amb pedra de marès vitri­fi­cada pro­ce­dent dels rebut­jos de mate­ri­als dels forns de calç que Güell tenia a la seva pro­pi­e­tat del Gar­raf. “Li con­fe­reix una apa­rença de mosaic petri. És un altre nivell de lli­ber­tat cre­a­tiva. Gaudí s’arrisca cada vegada més”, sos­te­nen les exper­tes.

A la torre Belles­guard, la pedra adqui­rirà una importància majúscula com a reves­ti­ment ver­ti­cal, “ofe­rint una imatge d’arqui­tec­tura viva, en movi­ment, fins i tot zoomòrfica”. Per mitjà d’uns mit­jos mot­lles far­cits de pedre­tes, l’arqui­tecte va crear unes com­po­si­ci­ons en relleu que sem­blen un encoi­xi­nat. “Sense ser un mosaic, acaba tenint la mateixa funció orna­men­tal. No són sobrants de pro­ducció com en el cas de l’agu­lla del Palau Güell sinó que les pedres, uni­fi­ca­des per tona­li­tats cromàtiques (gris fosc, verd i groc), pro­ve­nen dels vol­tants de la mateixa casa. Gaudí cerca una mime­tit­zació amb l’entorn”, nar­ren les comissàries. En aquest con­junt monu­men­tal aïllat que es va aixe­car sobre les res­tes de l’antic palau del rei Martí l’Humà sobre­surt la impo­nent punxa de la torre a 33 metres d’altura amb les qua­tre bar­res de la senyera de mosaic de vidre pin­tat. “És un altre salt d’escala: Gaudí aban­dona els ter­rats per pas­sar al lloc més visi­ble amb la intenció que es vegi des de gran distància.”

I amb una fan­ta­sia des­bor­dant afron­tarà les tres obres que dis­se­nyarà segui­da­ment i en paral·lel: el Park Güell, la casa Batlló i la casa Milà, més cone­guda com la Pedrera. El Park Güell s’eri­girà en “el seu reper­tori més gran de tren­cadís, amb peces de rebuig però també com­pra­des o ela­bo­ra­des per encàrrec”. L’uti­litza a les cober­tes dels dos pave­llons de l’entrada prin­ci­pal; als para­ments i mer­lets de l’esca­li­nata, vigi­lada des de dalt per la imatge més popu­lar del parc, el drac o sala­man­dra; al mur de tan­ca­ment del recinte; als via­duc­tes i, les inter­ven­ci­ons més ago­sa­ra­des, als pla­fons de la sala hipòstila i al banc ondu­lat, tots dos ele­ments fets con­jun­ta­ment amb el seu col·labo­ra­dor més avan­tat­jat, Josep Maria Jujol. “En aques­tes extra­or­dinàries cre­a­ci­ons, mes­tre i dei­xe­ble s’anti­ci­pen con­cep­tu­al­ment a les avant­guar­des del segle XX en l’ús de tècni­ques com el collage o movi­ments com l’abs­tracció o l’arte povera”, remar­quen les estu­di­o­ses, que per a l’expo­sició han iden­ti­fi­cat i han loca­lit­zat els mate­ri­als que Gaudí i Jujol van fer ser­vir per ges­tar una de les llu­nes que deco­ren el sos­tre de la sala hipòstila: esca­tes de ceràmica, cane­lo­bres de vidre, taps d’ampo­lles de licor, flas­cons de per­fums, vai­xe­lles domèsti­ques (plats de la mateixa família Jujol) i fins i tot una mis­te­ri­osa figura humana. Els tre­ba­lla­dors del parc també van par­ti­ci­par en la reco­llida d’objec­tes, a par­tir dels quals s’impro­vi­sa­ven els volums i els colors. “Del dibuix no us en pre­o­cu­peu, serà el que sigui”, deia Gaudí als ope­ra­ris.

A la casa Batlló, “el tren­cadís embol­ca­lla tota la cons­trucció; és en tot el seu con­junt com un frag­ment dibui­xat o apli­cat en tren­cadís”. La façana prin­ci­pal reco­berta de vidres de colors i dis­cos ceràmics de dife­rents mides és la més impres­si­o­nant del moder­nisme català. En la façana poste­rior, els bocins evo­quen el regne vege­tal. La tren­ca­dissa s’expan­deix també al ter­rat, en el bosc de xeme­ne­ies amb aspecte de bolets de soca gegan­tins coro­nats per boles de vidre amb sorra de colors.

L’esclat cromàtic de la casa Batlló con­trasta amb la presència d’un sol color a la casa Milà: el blanc. A la Pedrera, Gaudí pri­vi­le­gia la forma. Es torna a con­cen­trar en el ter­rat. Ves­teix els grans bada­lots de retalls de ceràmica, mar­bre, por­ce­llana o pedra de múlti­ples tons blancs. I, de nou amb l’ajuda de Jujol, trenca la mono­cro­mia en un petit grup de xeme­ne­ies reco­ber­tes de frag­ments d’ampo­lles de vidre verd.

El llarg camí d’apre­nen­tatge de les pos­si­bi­li­tats del tren­cadís cul­mi­narà a l’església de la colònia Güell. En el tem­ple, ina­ca­bat, de Santa Coloma de Cer­velló, Gaudí trans­for­marà en bellesa mate­ri­als “molt dete­ri­o­rats: maons bes­cui­tats, ceràmiques vidra­des des­truïdes durant la pro­ducció, escòria de siderúrgia... i fins i tot reci­cla dei­xa­lles d’altres obres que té en curs, com el Park Güell”. I amb una nove­tat en els dis­senys. Fins lla­vors tots havien estat pre­e­mi­nent­ment abs­trac­tes, excep­tu­ant la deco­ració flo­ral de la façana poste­rior de la casa Batlló. Al mosaic situat sota el gran porxo d’entrada de l’església, per exem­ple, s’hi iden­ti­fica una torxa (“que sim­bo­litza la fe i la llum”), un porró de vi (“que repre­senta la tem­prança a través d’un objecte comú i tra­di­ci­o­nal de les cases cata­la­nes”), una fulla d’oli­vera (“com a sig­ni­fi­cat de pau”) o una espi­na­vessa (“que recorda la corona d’espi­nes de Jesús”).

A par­tir de la tar­dor del 1914, Gaudí es dedi­carà exclu­si­va­ment a la Sagrada Família, la seva magna obra incon­clusa. Només veurà una torre aca­bada, la de Sant Ber­nabé, amb el pina­cle de tren­cadís de ceràmica i de vidre venecià, el de més qua­li­tat i més costós. “Es va encar­re­gar a la mateixa Venècia i va tar­dar més de qua­tre anys a arri­bar”, reve­len Freixa i Saliné. “Aquest esclat de mosaics és la pri­mera cosa que veu­ran els nave­gants en apro­par-se a Bar­ce­lona. Serà una radi­ant ben­vin­guda!” Paraula de Gaudí.

Ús i abús del trencadís
Estovalles, bolígrafs, samarretes, imants de nevera... i inclús toros i ‘bailaoras’, uns objectes que no és difícil imaginar-se que a Gaudí, antiespanyolista radical, l’haurien deixat estabornit. L’abús del trencadís en productes actuals de tota mena, especialment els que es comercialitzen a les botigues de records per als turistes, és la versió més banalitzadora del llegat de l’arquitecte. Enfront dels que exploten el seu nom i les seves genialitats com una marca, els estudiosos seriosos aposten per la recerca. Del tàndem Mireia Freixa i Marta Saliné, és altament recomanable el llibre ‘Gaudí i el trencadís modernista’ (Triangle Postals).


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia