Llibres
ANNA CODINA
NOVEL·LISTA
“Quina relació tenim realment amb la veritat? ”
Ens agrada molt autoenganyar-nos, ens passem la vida creant narracions més o menys acceptables del que fem
Estava cansada de dir-me que m’agradava escriure i entre una cosa i altra no acabar dedicant-hi temps
És un plaer i un glop d’esperança, més enllà del que és estrictament professional, quan et cau a les mans una bona novel·la de debut i, a més, a través d’una entrevista, pots comprovar que l’autora té el cap molt ben endreçat. Això m’ha passat amb Anna Codina i la seva novel·la Algoritmes, publicada per l’editorial La Segona Perifèria. L’obra explica la història d’una parella de joves catalans que es traslladen a viure a Londres perseguint les respectives oportunitats laborals. El Robert com a programador d’una empresa tecnològica, com ara els gegants Facebook, Twitter o Amazon. La Muriel per professionalitzar-se com a influencer de xarxes socials, com ara Instagram o TikTok. La Muriel té gràcia escrivint decàlegs de coses que es poden cuinar en deu minuts, de cançons que no et pots perdre, de llocs per descobrir quan vas de viatge. El Robert ha dissenyat un algoritme que ha despertat l’interès obscur i trampós de la gran indústria.
Aquests dos grans temes d’actualitat es van combinant amb el desgast de les relacions de parella, les frustracions laborals i personals, la falsedat que ens envolta, la malaltia, les absències familiars i la falta de comunicació, el consum de drogues i la precarietat a l’hora d’aconseguir habitatges a les grans ciutats, bé sigui Londres com Barcelona.
Tot això narrat amb qualitat literària, tant d’estructura com de creació de personatges i d’ambients i amb un llenguatge ben treballat, ajustat a les necessitats i sense floritures gratuïtes.
Vostè em fa l’efecte que treballa sobretot amb textos breus. Es va apuntar a un curs de narrativa per ‘compensar’?
Treballo sobretot amb textos breus, però principalment amb textos comercials, persuasius i per encàrrec d’altres. El que volia compensar amb els cursos de narrativa potser era més aviat poder escriure ficció i, sobretot, fer-ho per mi mateixa. Estava cansada de dir-me que m’agradava escriure i entre una cosa i altra no acabar dedicant-hi temps. Trobar temps per a tot excepte per a això.
‘Algoritmes’ és fruit d’aquell curs, doncs. O ja tenia textos previs que li van servir de base per a la novel·la?
La novel·la va sorgir sobretot d’una idea: quina relació tenim realment amb la veritat? Havia escrit diversos relats curts al llarg dels anys, però la idea d’escriure una novel·la em semblava inabastable, com ara plantejar-se construir una catedral. Per això el format dels cursos, amb entregues periòdiques i retorn, va servir per posar ordre a l’empresa. Al final no té secret, com qualsevol gran projecte. M’agrada molt la frase que diu que l’única manera de menjar-se un elefant és una queixalada rere l’altra i amb molta paciència. Doncs una novel·la també s’escriu capítol a capítol.
Els recursos estilístics i determinat registre tècnic que utilitza, amb una moderació equilibrada, mostren que vostè coneix bé el món que retrata.
He treballat en start-ups i com a consultora, també en grans empreses tecnològiques. He visitat aquestes oficines, conec les seves estratègies, la seva cultura… i tot el que sovint amaguen. També he treballat amb el que en diem influencers, he vist com funciona aquest món des de dins. M’agrada que les novel·les m’acostin a realitats que no conec. Volia retratar, almenys en part, aquests mons que tenen tant d’impacte en la nostra vida avui en dia, perquè són els responsables de les eines i els continguts que consumim diàriament.
El debut, com és el cas, sol ser on més autobiografia s’hi aboca. Ha estat així?
No necessàriament. Hi ha moltes coses de mi, o això diuen els que em coneixen i l’han llegit, però hi és sobretot en els petits detalls: en les idees, les crítiques, els llocs, els escenaris, la música…, més que no pas en la història.
Ha viscut a Londres, per exemple? La imatge que ofereix de la ciutat està molt bé, sobretot pels jocs de crítiques àcides que fa, tant als tòpics com a la visió ‘influencer’ de la Muriel... Com va trobar aquest equilibri?
No vaig fer el pas d’instal·lar-m’hi, però sí que hi he passat temporades llargues, a Londres, estudiant i treballant, sobretot als estius. Vaig triar-la perquè soc anglòfila i perquè la conec força. Però també perquè penso que representa en certa manera aquesta transformació de la nostra manera de viure que ha comportat la globalització i les noves tecnologies. La gentrificació i les ciutats que es buiden de contingut tenen molt a veure amb aquesta cultura digital de la performance permanent i els filtres d’Instagram. Des del principi tenia clar que la clau estava en el contrast entre allò que la Muriel explica o espera trobar i la realitat del dia a dia.
Fa una crítica madura i fonamentada de determinat ús de les xarxes socials. El que té més valor és que vostè coneix molt aquest món, no nega la totalitat, com fan alguns que només ho coneixen per referències esbiaixades. I també alerta que, com a consumidors, estem molt exposats en el món virtual que hem creat i que ens roben les dades personals amb finalitats comercials, tot per alimentar l’algoritme…
Des de la popularització de les xarxes socials m’he especialitzat en l’estratègia digital i en les tendències que dibuixen els nostres comportaments com a consumidors i, en definitiva, com a persones. També en soc usuària des dels inicis, i encara avui passo més temps a Twitter del que convindria, segurament. Però crec que estem arribant a un moment clau de presa de consciència de la força que tenen per controlar-nos, i d’aquí neix la novel·la. I amb aquesta presa de consciència crec que començarem a veure una nova etapa en què qüestionarem més les coses, si no per nosaltres mateixos, almenys per a la següent generació. No tinc cap pressa perquè les meves filles tinguin un telèfon intel·ligent.
En comptes de fins a l’àtom, som reductibles fins a l’algoritme, potser?
Som reductibles fins a cada una de les dades mínimes que recullen sobre nosaltres amb cada clic. I és sobre aquestes dades que els algoritmes s’encarreguen de fer-nos anar per un lloc o un altre, de donar-nos uns continguts, animar-nos a prendre unes decisions… sense que ens adonem de com ens han pres el control.
Suposo que el personatge de l’Alícia, la ‘youtuber’ gironina i famosa, és un Frankenstein de gent real...
Per sort no es basa en ningú en concret que jo conegui. El personatge es un exemple extrem de les personalitats que a vegades s’amaguen darrere els perfils que acabem fent famosos: narcisisme, egoisme, la capacitat de mentir compulsivament… La vaig fer gironina per afegir alguna cosa de casa. Però la majoria de gironins no som així! [riu].
Com és que entre les dues trames principals, la de la Muriel i la del seu company, el Robert, hi fa entrar un llarg ‘flashback’ del càncer de la mare de la Muriel? Buscava un contrapunt dramàtic?
Per sort, tampoc no hi tinc cap implicació personal. La trama de la infància de la Muriel ens ajuda a entendre com és ella avui i perquè es troba en la situació que es troba, però també ens permet veure que aquesta idea de projectar una vida idealitzada quan les coses no van del tot bé, no és nova. Sense xarxes pel mig, la mare de la Muriel ja explica i s’explica una versió edulcorada de la realitat. A les persones ens agrada molt autoenganyar-nos, ens passem la vida creant narracions més o menys acceptables de les coses que fem i que ens passen, però ara simplement tenim molts més mitjans per fer-ho i difondre-ho.
També exposa l’explotació professional que fan les grans corporacions dels joves talents, sovint tan preparats tècnicament com tendres emocionalment…
Les grans empreses tenen unes cultures ferotges, que prioritzen el benefici a curt termini, superar els seus rivals, el creixement constant i accelerat, el sacrifici individual…, tot per davant de l’ètica, de la privacitat o del benestar dels seus usuaris i dels seus treballadors. I aquests valors tecnocapitalistes són els que ens transmeten i els que mamem cada minut que passem connectats. I ho saben. Els que hi manen saben que ens estan fent mal, a les nostres democràcies, a la nostra salut mental, als nens i als joves… Però quin interès tenen a deixar de fer-ho si això els fa créixer i fer nous rècords de beneficis?
Les drogues de disseny que consumeix el Robert per poder treballar més i, en teoria, a més potència, són reals?
Són reals, existeixen, i és cert que en aquestes cultures empresarials on es valora tant el sacrifici personal per l’empresa i el somni de ser cada cop més productius, hi ha gent que en consumeix.
Tenint en compte el seu currículum professional, aquesta obra és com intentar dinamitar el sistema des de dins. S’ha volgut desfogar o venjar?
El que no he volgut en cap moment és fer un assaig ni donar lliçons morals. És per damunt de tot una ficció, literatura, tot i que inspirada en la realitat. Però com que passa en el món que vivim s’hi retraten molts dels reptes actuals de la nostra societat. No tinc ànsies de venjança ni de crear alarmisme. Suposo que en part hi ha la meva pròpia presa de consciència del rol que té cada peça del sistema i on quedem nosaltres. Hi ha una cita de Julian Barnes que m’agrada molt que diu que els llibres ajuden a donar sentit a la vida, però l’únic problema és que les vides a les quals donen sentit són les dels altres, mai la nostra pròpia. M’encanta llegir ficció i en bona part és per entendre el món, però no sé fins a quin punt serveix per trobar-hi les respostes.
No serveix gaire, diria... Després d’un bon debut com aquest, l’abisme de la segona novel·la té més fondària? O ara té més força i seguretat per treballar en noves obres?
Ha estat un esforç molt gran d’uns quants anys i quan vaig arribar al final, enmig de la pandèmia, vaig haver d’aturar-me una mica. M’he posat a estudiar literatura perquè sentia que havia de llegir més i millor per continuar avançant –estic cursant el grau de llengua i literatura a la UOC–. Però el retorn dels que l’han llegit, els comentaris dels crítics a les ressenyes, a les presentacions…, animen moltíssim a continuar amb un nou projecte. Estic treballant en una novel·la nova, però encara és aviat per explicar-ne res. Estic en la fase d’exploració dels temes i passant-m’ho molt bé llegint de tot. El que sí que tinc clar, aquest cop, és que només pots planificar i controlar la novel·la fins a cert punt. Els personatges i els temes han de tenir espai per créixer i desenvolupar-se sols. Tinc una idea, però també moltes ganes de saber de què anirà, realment, un cop l’escrigui.
Acabarem amb una pregunta tòpica: quines són les seves influències literàries i de qualsevol mena?
M’agrada molt la música, les referències musicals a la novel·la són una de les coses més autobiogràfiques que té. Però sobretot m’agraden molt les històries. Les pel·lícules que expliquen bones històries, les novel·les i, avui en dia, les sèries, que crec que és on s’estan creant algunes de les millors ficcions actuals. M’agrada variar i llegir autors nous. Hi ha algunes autores que m’encanten i que admiro molt com escriuen, sobretot com dibuixen els personatges, els diàlegs o trames plenes de textures: Ali Smith, Sally Rooney, Amy Bloom, Lucia Berlin, Jennifer Egan, Elizabeth Strout, Eider Rodríguez i, en català, Marta Rojals, Llucia Ramis i, és clar, la Rodoreda. I alguns autors també, com Julian Barnes, Jeffrey Eugenides, Michael Cunningham i Jordi Cussà. A les pantalles, em va encantar Fleabag, de Phoebe Waller-Bridge, i ara estic en un moment de superadmiració per Jesse Armstrong i l’equip que ha escrit Succession. A les xarxes llegeixo de tot, coneguts i desconeguts, no tinc cap influencer de capçalera.
Molt bon debut
Anna Codina (Girona, 1983), és especialista en estratègia digital i màrqueting. Ha estat premiada com a bloguera, consultora d’innovació i ha treballat per a algunes start-ups. Actualment treballa a El Giroscopi, una consultoria d’estratègia especialitzada en màrqueting, comunicació i noves tecnologies. Fruit dels cursos que va fer a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès va néixer Algoritmes, novel·la que va presentar a diversos premis i que va quedar finalista del BBVA Sant Joan, fet que per al debut d’una desconeguda és una fita que evidencia el nivell de l’obra. Una mostra breu. “Ens hem deixat cultivar, conrear, minar, explotar, munyir. Les grans xarxes som com granges de persones en mans de monopolis que fa temps que van perdre el sentit de la mesura i l’ètica en pro del benefici i el miratge d’un futur millor”, hi llegim. I hi ha molt més.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
