Memòries d’Adriana

Després d’una breu actuació en solitari, no gaire reeixida, fa dos anys, com a telonera de Gilberto Gil, la cantautora brasilera Adriana Calcanhotto va tornar el divendres 9 de juny a l’Auditori de Girona. Aquesta vegada, portava una banda al complet, un combo bossa-jazz, amb sis músics (vents, contrabaix, bateria i guitarra), que van prestar a la majoria de les composicions, i al contrari del que s’esperava, una vestidura rítmica i harmònica molt idèntica i reiterativa.

La primera hora de concert va ser de sopor i incredulitat. A part dels evidents problemes d’equalització, la vida dels set personatges a l’escenari era estàtica, desproveïda d’energia, esma o sentit d’espectacle. La cantant, que no arribava bé a les notes més altes, s’entretenia il·luminant sense gran convicció els instrumentistes amb una petita llanterna, coadjuvant una il·luminació que afavoria els contrallums i les obagues. Ornada amb un vestit de cabaret blanc d’escates, la diva no va adreçar ni una única paraula a la platea, que tot i així, anava aplaudint amb entusiasme.

L’escaleta intercalava algun tema més antic i conegut, com Mais feliz, però bàsicament desenrotllava els de l’últim disc, Errante , començant per l’inaugural Prova dos nove. Les novelles cançons tendeixen a ser lentes, compungides i confessionals, com si Adriana fos hostatge de les seves pròpies memòries i arrossegués les decepcions del desamor. Potser era això que simbolitzava l’estranya bossa penjada sobre el vestit: el pes dels records i les commocions.

La lletra de Quem te disse, per exemple, aclareix que “no m’ha volgut per ser dona”, el que sembla una resposta als comentaris de l’actriu Maitê Proença (una gran celebritat a Brasil), la qual va públicament assestar que “preferiria que Adriana fos un home”, trencant així una relació de parella entre les dues. Altres cançons com Era isso o amor? i Horário de verão també semblen referir-se a la dissort.

La darrera mig hora del concert va ser molt més entretinguda, a partir de la cèlebre Esquadros, amb els vents coquetejant amb el Zaratustra de Strauss i el fado experimental de Corre o Munda, dedicada a la ciutat universitària de Coimbra, on Calcanhotto també va ser professora de literatura. El públic es va encapritxar i va victorejar la musa dels records amb un aplaudiment dempeus. Adriana, però, només va acomiadar-se amb un escarit Obrigada, boa noite, rere un bis aconseguit amb l’himne pop Maresia i la dòcil Fico assim sem você. Alguns espectadors cridaven pel gran èxit Vambora -que significa alguna cosa com “Va, som-hi”–, però l’artista de Porto Alegre no hi va accedir. Ja no era temps de remembrança, sinó de fer un pensament.