Art

Cultura

Alaior és tot art

El museu LÔAC de la ciutat menorquina exposa una excepcional col·lecció d’art contemporani on brillen obres de Miró, Tàpies, Plensa, Barceló, Clavé i Hernández Pijuan

La col·leccionista Isabelle Leurent les obre al públic per acostar-les a les escoles

“No em fa feliç que sigui èxit turístic sinó obrir-lo tot l’any als alumnes i que un nen d’aquí pugui veure un Tàpies”

“Sense confinament potser jo no seria aquí”

Entre carrers empedrats que dialoguen amb els seus 719 anys d’història transcorreguts des de la fundació per Jaume II, Alaior, la tercera ciutat de Menorca, és famosa per acollir vestigis de la cultura prehistòrica talaiòtica com ara sa Torre d’en Galmés i platges paradisíaques com ara son Bou i la cala d’en Porter. Des de fa dos anys i gràcies a la col·leccionista d’art Isabelle Leurent, nascuda a París i que després de viure a Barcelona i a Madrid –on tenia galeria– es va instal·lar a Menorca, Alaior, amb només 10.000 habitants, presumeix d’oferir al visitant una excepcional col·lecció d’art contemporani gràcies al museu LÔAC-Alaior Art Contemporani, on brillen obres de Joan Miró, Antoni Tàpies, Jaume Plensa, Miquel Barceló, Antonio Saura, Antoni Clavé i Joan Hernández Pijuan, entre d’altres.

A 14 quilòmetres de Maó i a 33 de Ciutadella, LÔAC és l’única exhibició pública d’una col·lecció privada d’aquesta importància tant a Menorca com a les Illes Balears. Situada al número 56 del carrer de Baixamar, qui rep el visitant és Antonio Saura (Osca, 1930 - Conca, 1998) amb el Retrat de Dora Maar (1983), obra picassiana inspirada en Femme au chapeau bleu i que sorgeix de la invitació que va fer la directora de la galeria Picasso a Antíbol de fer un homenatge pòstum al geni malagueny 10 anys després de la seva mort. “El vaig memoritzar per sempre i el puc dibuixar a cegues. Sé perfectament com és el barret, com és el nas, prolongat com una trompa d’elefant, com és aquest ull desorbitat”, se sincerava Saura al seu dia sobre la seva deformació del rostre de l’amant de Picasso a cop de pinzellada violenta.

Qui sosté la porta oberta per Saura és Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983) amb tres obres emblemàtiques que són exhibides juntes: Le tambour major (1978), L’otarie savante (1978) i Le marechal des logis (1978). Perquè Miró desvetlli un somriure, però, cal anar del bracet amb ell fins al balcó del LÔAC, on es mostra l’escultura La boulangère (1970). És un homenatge a la fornera i pastissera de Mallorca i l’acostament lúdic a l’escultura és a través de la tècnica surrealista dels objets trouvés (objectes trobats), així que el cap de la fornera és un pot de dissolvent aplanat i la peineta és un pretzel i el ventre és una capsa d’ensaïmada plena de tubs de pintura esclafats. “És a l’escultura on crearé un veritable món fantasmagòric de monstres vivents; el que faig pintant és més convencional”, advertia l’autor. El tresor català a Alaior es completa amb Roig i negre 1 (1985), Berlin suite (1974) i Autoretrat, d’Antoni Tàpies (Barcelona, 1923-2012); Núvol, de Joan Hernández Pijuan (Barcelona, 1931-2005); Sense títol, d’Antoni Clavé (Barcelona, 1913-Sant Tropetz, 2005); Habana, de Josep Guinovart; Arlequí, de Modest Cuixart, i la monumental Sense títol (1989), de Jaume Plensa.

Si bé qualsevol gran capital anhelaria acollir el LÔAC, després de viure a Barcelona i Madrid Isabelle Leurent entenia que les grans ciutats estan tan saturades d’art com de pressa i, després del confinament –“potser sense el confinament jo no seria aquí”–, va apostar per Alaior com a espai reposat on obrir al públic una col·lecció que abans decorava casa seva i les habitacions dels seus quatre fills. “El mateix dia que el quart fill marxava de casa per anar a estudiar a l’estranger, després de deixar-lo a l’aeroport ja vaig anar a veure l’alcalde, José Luis Benejam, per plantejar-li-ho”, relata. El pla d’obrir una galeria només per als autoretrats i on els alumnes fessin activitats escolars, però, va acabar amb un museu d’excepció amb l’obra completa. En la motivació de Leurent, l’èxit turístic no hi cotitza. “Entenc que pot tenir èxit turístic, però l’única raó per la qual vaig obrir la meva col·lecció al públic era que es fessin activitats escolars al voltant seu: a mi el que em fa feliç són les activitats amb alumnes que acaben el seu recorregut fent un autoretrat i que un nen de Menorca pugui veure un Miró, un Tàpies, un Plensa o un Barceló”, exposa Leurent. “No ha de ser l’autoretrat de la vostra vida, sinó el que sentiu: realista, abstracte”, invita als nens que visiten el LÔAC i hi troben Tres estudis per a un autoretrat (1979), de Francis Bacon. I així és com ha situat Alaior al mapa de l’art.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

CAIGUDA LLIURE

La persistència dels mons que s’acaben

Meg Ryan
Actriu

“Tots els que arribem als seixanta anys hem tingut alts i baixos”

Barcelona
la crònica

Lildami, estrella indomable

Girona
mirador

Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

Neus Arqués i Jordi Meya
Novel·listes

“L’ascensió i caiguda del protagonista ens ha donat el joc dramàtic”

Barcelona
Novetat editorial

Posar paraules a un temps de repressió i silenci

Barcelona
La crònica

La metamorfosi artística de Russian Red

Girona

Montserrat Rodés, premi a la trajectòria dels premis literaris de Cadaqués

CADAQUÉS
girona

Les llibreries s’omplen d’autores i autors a la prèvia de Sant Jordi

girona