Cinema

Mounia Meddour

Directora de cinema

“Renéixer forma part de la natura humana”

Faig un paral·lelisme entre la protagonista de ‘Houria’ i tot un país que, malgrat les ferides que ha patit, avança

Amb Papricha, sueños de libertad, la cineasta algeriana-russa Mounia Meddour (Moscou, 1978) va ser seleccionada en el Festival de Canes i va guanyar el premi del públic en la Seminci de Valladolid. Houria (libertad) , que arriba avui als cinemes, explora de nou una Algèria encara amb seqüeles de la violència del terrorisme islamista a través d’una noia apassionada per la dansa.

La seva família es va exiliar d’Algèria als anys noranta. En quina mesura ‘Houria’ es basa en experiències personals?
Acostumo a dir que Houria forma un díptic amb Papicha, amb la qual vaig iniciar aquest treball de recerca, que és també una recerca en els meus records personals. Vaig viure a Algèria en l’època en què s’ambienta Papicha, els anys noranta. Houria és una mica una continuïtat, i també es basa en els records i he fet molta recerca. Hi ha, però, una imatge que em va marcar molt, durant el moviment que hi va haver a l’Iraq després de la revolta algeriana: una dona estava embolicada amb una bandera d’Algèria, amb poca roba, enmig d’una plaça plena d’homes. Vaig pensar que era un símbol, una imatge de molta valentia que donava esperança. És com el paral·lelisme que faig entre la protagonista de Houria i tot un país que, malgrat les ferides que ha patit, aconsegueix avançar, reconstruir-se.
Crida l’atenció que en el títol en castellà dels seus dos llargmetratges de ficció hi surti la paraula ‘llibertat’. El seu cinema parla de llibertat?
Els títols en castellà no els trio jo, ho fa la distribuïdora. El concepte de Papicha es referia a una noia jove, molt femenina, en el context polític tan dur que hi havia a l’Algèria dels noranta. Ja hi havia la idea de la resistència en aquestes dones que es maquillaven tot i que estava prohibit. Eren tot un símbol. En les dues pel·lícules hi ha un interès per personatges a la recerca d’emancipació i llibertat.
Hi ha també una reivindicació del seu coratge?
Sí, totalment. Jo crec que renéixer a pesar de les dificultats forma part de la natura humana. Parlo d’una valentia tant física com moral, d’aixecar-se després de les dificultats. D’aquí ve el paral·lelisme entre el país i la protagonista. És gent que troba una energia, una valentia primer per dir que no, quan no li agraden les coses, i després per aixecar-se i continuar avançant.
Pot explicar el context social i polític actual? Hi ha hagut un indult generalitzat dels terroristes islàmics que van assolar el país als noranta?
Continuem en una situació política fràgil. No hi ha atemptats, però encara hi ha aquest fantasma del passat, representat a través del personatge del jove que perd l’aposta en les baralles de moltons. Es calcula que es va indultar uns cinc mil terroristes, que ara són lliures. Continua havent-hi aquesta violència que no ha estat condemnada.
Per què va decidir incloure també la trama de Sonia, l’amiga de la protagonista que vol creuar clandestinament cap a Espanya?
Si has seguit darrerament les notícies, és un tema del qual és parla, però no pas prou. Cada setmana o cada mes hi ha històries horribles de naufragis de gent que vol arribar clandestinament a Espanya o Itàlia. A més, les xarxes de passadors entre Algèria i Marroc cap a Espanya es fan cada vegada més fortes. Cal parlar-ne, millorar les condicions de la vida local i fer una crida d’emergència. Els personatges com la Sonia existeixen, gent disposada a morir per aconseguir una mica més de llibertat.
Quina relació tenia amb la dansa clàssica i contemporània i què aportava a aquesta història?
Tornant a la meva pel·lícula anterior, Papicha, parlar del món de la moda, de la roba, en un país on se solen tapar els cossos era una manera de denunciar. Aquí torno al cos en una societat molt patriarcal, que vol tenir un control sobre el cos de la dona, com passa també amb l’avortament als Estats Units. La dansa permetia mostrar aquest alliberament. Malgrat la violència, la protagonista troba els recursos per fer-se més forta i seguir avançant. Això és la part més conceptual, narrativa. Pel que fa a l’estètica, per a una directora és molt agradable filmar la dansa, i sobretot com filmo una dansa que passa de ser més clàssica, més rígida amb els cossos, a una dansa més africana, amb més energia, els peus despullats, en una terrassa des d’on es veu el mar... Hi ha alguna cosa més local, de la terra. Aquesta diversitat m’interessava molt, també a nivell cinematogràfic.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Alba Dedeu
Novel·lista

Alba Dedeu : “Hem d’aprendre a viure amb la incertesa”

Barcelona

Com tornar al passat si vens d’un lloc que ja no existeix

Girona
arts escèniques

Tretze teatres de les comarques gironines oferiran 3.780 butaques a la campanya Cap Butaca Buida

girona
música

Stay Homas, Figa Flawas, Lildami i Triquell actuaran al festival Harmonia de les Planes d’Hostoles

les planes d’hostoles
TEATRE

El TNC ironitza sobre els límits entre la llibertat individual i la col·lectiva

BARCELONA
TEATRE

Flotats s’alinea amb els ideòlegs de la Revolució Francesa a ‘La disputa’

BARCELONA
música

Vols a Anglaterra

GIRONA
CULTURA

Reus celebrarà la Fira Trapezi de circ del 8 al 12 de maig

reus
PATRIMONI

Descobreixen en sarcòfags de Santes Creus les restes intactes de nobles medievals

AIGUAMÚRCIA