Scorpions, nous vents de canvi

Al Barcelona Rocks no importa ser gras, tampoc sord perquè els decibels del Saxon eren de bombardeig. El cantant britànic Biff Byford, amb estil heavy i la desesperada manera de bramar ens va portar a hòsties cap als anys vuitanta, on els nois durs i les motocicletes americanes imposaven una estètica de caçadora de pell, grenyes i tatuatge, dècades abans que els tatuatges embrutessin la pell de mitja humanitat. La festa Rocks, traslladada de l’Olímpic de Badalona al Sant Jordi Club de Montjuïc, apuntava molts al·licients per esdevenir canònica, tenint en compte, a més, el cap de cartell, els alemanys Scorpions presentant el nou disc, Rock Believer. Públic intergeneracional amb profusió de samarretes negres i calça curta, pinta de malotes, però civilitzats.

Els preàmbul no havia estat lleu, durant la tarda van desfilar pel pavelló dos grups, Angelus Apatrida i Eclipse, abans dels impactants Saxon, que es van treure de l’armari Never Surrender, del 1981, banda sonora d’un dels populars films de la sèrie Rocky. Nervi i caràcter conformen la personalitat de la històrica formació anglesa.

A les 10 en punt van sortir els Scorpions, una marea de so, lletres torturades com la de Gas in the Tank amb què van obrir foc. Habituals dels nostres escenaris, els Scorpions van desplegar una immensa senyera entre el primer tema Make it Real, xut d’adrenalina al cervell. El ritme militar de The Zoo va recuperar el metàl·lic talk box del guitarrista Mathhias Jabbs. El grup va demostrar de nou la potència del concert de Barcelona amb Seventh Sun, un tema del 2022 que sona de tota la vida, o un no tan proper com Bab Boys Running Wild, que va elevar la tensió a un ritme infernal amb la contundència salvatge, monocord i estilitzada de la veu i la guitarra de Klaus Meine, que va entrar als Scorpions el 1969, amb els Beatles encara junts. La banda s’havia fundat el 1965.

També van tenir temps de passar a format acústic i recrear les seves esfereïdores balades. En l’himne de la caiguda del mur, Wind of Change, la idealització de Rússia s’ha transformat en suport a Ucraïna. Un enorme logo de la pau amb els colors de l’Estat destruït creuava l’escenari. La vaig escoltar per primer cop al monumental i desaparegut Wembley Arena el 1991 els dies de l’ofensiva aèria de la Guerra del Golf quan la televisió mostrava les imatges dels pilots anglesos abatuts pels antiaeris de Bagdad. I dels vents de canvi al més pur rock and roll de Tease Me Please Me, també del 1990, quan es produïa un dels grans moments del grup. També va ser potent Blackout, un vell tema del 1982, que va sonar com un tro en la xafogosa nit estival. Els solos del baixista polonès Pawel Maciwoda i del bateria greco suec Mikkey Dee ens van conduir cap a un final, on un altre èxit Still Loving You, del 1984, van dur a la glòria el selecte grup d’espectadors, menys de tres mil que no va voler confirmar l’organització. Al pot petit, deien, hi ha la bona confitura.