Arts escèniques
CAROLINA BIANCHI,
‘PERFORMER’ BRASILERA, ACTUA ELS DIES 20 I 21 DE JULIOL AL TEATRE LLIURE DINS DEL FESTIVAL GREC
“No vull el paper d’heroïna”
“Per afrontar la història de Pippa Bacca, una ‘performer’ que va ser violada i assassinada a Turquia el 2008, no podia estar en una posició que no fos vulnerable”
“El teatre em pot ajudar a crear un llenguatge per intentar parlar d’aquesta impossibilitat que és donar compte d’una violació. No té sentit la violència en la violació”
Com deia Pasolini, el que escandalitza a uns no és el que escandalitza als altres
La brasilera Carolina Bianchi va ser per primera vegada, a principis de juliol, al Festival d’Avinyó. I els dies 20 i 21 de juliol també porta al Teatre Lliure, dins el Festival Grec , la seva inaudita performance, que no deixarà a ningú indiferent. Per parlar de les violacions per submissió química, es pren un combinat que al Brasil anomenen “Boa Noite, Cinderela”, que la deixa adormida les dues terceres parts restants de l’obra. A partir de llavors, els actors i les actrius de la seva companyia, Cara de Cavalo, interactuen entre ells i amb ella com un malson amb referències al 2666 de Roberto Bolaño i la tradició de la performance femenina. Perquè la protagonista de la història és la italiana Pippa Bacca, que durant una performance vestida de núvia pel sud-est d’Europa fent autoestop va ser violada i assassinada, a Turquia, el 2008. Per això l’obra es titula La núvia i bona nit, Ventafocs. A l’entrada s’avisa l’espectador que algunes escenes poden ferir la seva sensibilitat. A Avinyó, entremig de les seves cinc funcions, Bianchi ens explicava com parlar d’aquesta violència al teatre.
Un cop posada en marxa l’obra, considera encara més justificada aquesta ‘performance’ en què s’infligeix una prova al cos que no és neutra?
Escollir una performance dins d’una obra teatral té a veure amb el que parlo, amb qui parlo: parlo d’una performer que va ser violada i assassinada, com és el cas de la història de la Pippa Bacca. Per parlar d’això, no podia estar en una posició que no fos vulnerable. És un acte performatiu posar-me en un lloc de risc, de perill, a l’entrar a l’escenari. Era el gest que necessitava passar. I, és clar, estem en un teatre i tota aquesta teatralitat intenta donar compte d’això.
Per expressar una cosa nova sobre la violació, buscava remoure consciències o es tracta més aviat d’un xoc artístic?
És interessant perquè jo prefereixo pensar en un xoc artístic. Perquè és difícil dir el que xoca a la gent. Com deia Pasolini, el que escandalitza a uns no és el que escandalitza als altres. Jo no faig l’obra per l’escàndol. El xoc artístic ve de l’elaboració d’aquesta performance i d’aquesta història que s’apropa a les històries de violacions, de crims, de feminicidis. Per a mi, és necessari crear llenguatge. Vull dir crear una manera de parlar d’això a través del teatre, a través de la performance, per no quedar-se només en el que va passar. Necessitava fer un pas endavant, buscar com el teatre em pot ajudar a crear un llenguatge per intentar parlar d’aquesta impossibilitat que és donar compte del que ha succeït. Perquè és impossible, no té sentit la violència en la violació. Com fem una obra que està parlant d’una cosa que no té sentit però que encara existeix? Nosaltres, les dones, sabem que encara existeix molt.
Això només ho pot explicar una dona, encara que sigui impossible explicar la violència en una violació?
Aquí hauríem d’entrar en una discussió, que és en la pròpia obra, del que és una dona. Tampoc crec que sigui una cosa només de gènere. Per a mi, la violència sexual és també parlar dels traumes, d’aquest forat que no té fi. És el motiu pel qual també fem l’obra: què és una dona, de quina tecnologia parlem quan parlem de les dones. Jo no estic interessada en quedar-me en aspectes com si aquesta fos una obra feminista. No pretenc defensar res, el que vull és exposar, elucubrar sobre aquesta gran confusió que és intentar mirar la violència.
A l’obra també critica Pippa Bacca. Fins a quin punt s’identifica o rebutja la seva ‘performance’?
Em vaig obsessionar amb ella. I dic això a l’obra: em vaig enamorar d’ella! Jo tenia un pacte molt seriós d’honestedat amb aquest material. Per a mi, forma part de l’honestedat que puguis dir a algú que t’estimes: “En això, no hi estic d’acord!”, “Penso que és una merda”, o no. Part del treball era entendre aquesta complexitat. Per això la seva història m’encanta, em commou, perquè està plena de complexitats. Aquesta diferència és al text. Ella és una dona blanca, europea, que ve de classe alta. Jo soc una artista llatinoamericana que ve de classe treballadora. Però, sí, som dues performers i aquests són els punts de convergència. I són aquestes diferències i semblances del que m’interessava parlar. I no construir-li, ni a ella ni a mi, el paper de gran heroïna, perquè això no m’interessa.
Veient-la, a vostè, no vaig poder evitar pensar en la madrilenya Angélica Liddell. No sé si l’ha vist, si l’ha influït i si se situa en una línia semblant...
És clar que l’he vista, i mai no oblidaré la primera vegada. La vaig veure al Brasil. Allà tardaven molt a arribar els seus textos. La vaig veure el primer cop, que va ser a São Paulo, amb No soy bonita. I, després, amb ¿Qué haré yo con esta espada? Nosaltres operem de maneres molt diferents, però el que m’atrau és com Angélica treballa amb aquesta honestedat, amb el seu dolor, des d’on parla. No necessita fer concessions a ningú. I també hi ha el seu rol com a autora, dramaturga, com a gran actriu. Ajunta tots els trossos de la seva obra, tot passa pel seu cos. Sí, per a mi és una influència molt important. El que ella fa només ho fa ella, no m’atreveixo a acostar-m’hi.
Com ha estat el treball amb l’equip i quina llibertat els dona, sabent que vostè perd la consciència en un moment determinat?
La cosa d’adormir-se és durant les funcions, és la relació amb la performance, però tot el procés és un procés de teatre. Jo només em prenc el Boa Noite, Cinderela durant les representacions. Als assajos de l’obra no en prenia. Dirigia els actors i posàvem una nina al matalàs, tal com demanava la Carolina Mendonça, que també és dramaturga de l’obra. El que passa és que ells tenen aquesta responsabilitat sense que jo els estigui mirant.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
