Arts escèniques

CAROLINA BIANCHI,

‘PERFORMER’ BRASILERA, ACTUA ELS DIES 20 I 21 DE JULIOL AL TEATRE LLIURE DINS DEL FESTIVAL GREC

“No vull el paper d’heroïna”

“Per afrontar la història de Pippa Bacca, una ‘performer’ que va ser violada i assassinada a Turquia el 2008, no podia estar en una posició que no fos vulnerable”

“El teatre em pot ajudar a crear un llenguatge per intentar parlar d’aquesta impossibilitat que és donar compte d’una violació. No té sentit la violència en la violació”

Com deia Pasolini, el que escandalitza a uns no és el que escandalitza als altres

La bra­si­lera Caro­lina Bianchi va ser per pri­mera vegada, a prin­ci­pis de juliol, al Fes­ti­val d’Avinyó. I els dies 20 i 21 de juliol també porta al Tea­tre Lliure, dins el Fes­ti­val Grec , la seva inau­dita per­for­mance, que no dei­xarà a ningú indi­fe­rent. Per par­lar de les vio­la­ci­ons per sub­missió química, es pren un com­bi­nat que al Bra­sil ano­me­nen “Boa Noite, Cin­de­rela”, que la deixa ador­mida les dues ter­ce­res parts res­tants de l’obra. A par­tir de lla­vors, els actors i les actrius de la seva com­pa­nyia, Cara de Cavalo, interac­tuen entre ells i amb ella com un mal­son amb referències al 2666 de Roberto Bolaño i la tra­dició de la per­for­mance feme­nina. Perquè la pro­ta­go­nista de la història és la ita­li­ana Pippa Bacca, que durant una per­for­mance ves­tida de núvia pel sud-est d’Europa fent auto­es­top va ser vio­lada i assas­si­nada, a Tur­quia, el 2008. Per això l’obra es titula La núvia i bona nit, Ven­ta­focs. A l’entrada s’avisa l’espec­ta­dor que algu­nes esce­nes poden ferir la seva sen­si­bi­li­tat. A Avinyó, entre­mig de les seves cinc fun­ci­ons, Bianchi ens expli­cava com par­lar d’aquesta violència al tea­tre.

Un cop posada en marxa l’obra, con­si­dera encara més jus­ti­fi­cada aquesta ‘per­for­mance’ en què s’infli­geix una prova al cos que no és neu­tra?
Esco­llir una per­for­mance dins d’una obra tea­tral té a veure amb el que parlo, amb qui parlo: parlo d’una per­for­mer que va ser vio­lada i assas­si­nada, com és el cas de la història de la Pippa Bacca. Per par­lar d’això, no podia estar en una posició que no fos vul­ne­ra­ble. És un acte per­for­ma­tiu posar-me en un lloc de risc, de perill, a l’entrar a l’esce­nari. Era el gest que neces­si­tava pas­sar. I, és clar, estem en un tea­tre i tota aquesta tea­tra­li­tat intenta donar compte d’això.
Per expres­sar una cosa nova sobre la vio­lació, bus­cava remoure consciències o es tracta més aviat d’un xoc artístic?
És interes­sant perquè jo pre­fe­reixo pen­sar en un xoc artístic. Perquè és difícil dir el que xoca a la gent. Com deia Paso­lini, el que escan­da­litza a uns no és el que escan­da­litza als altres. Jo no faig l’obra per l’escàndol. El xoc artístic ve de l’ela­bo­ració d’aquesta per­for­mance i d’aquesta història que s’apropa a les històries de vio­la­ci­ons, de crims, de femi­ni­ci­dis. Per a mi, és neces­sari crear llen­guatge. Vull dir crear una manera de par­lar d’això a través del tea­tre, a través de la per­for­mance, per no que­dar-se només en el que va pas­sar. Neces­si­tava fer un pas enda­vant, bus­car com el tea­tre em pot aju­dar a crear un llen­guatge per inten­tar par­lar d’aquesta impos­si­bi­li­tat que és donar compte del que ha succeït. Perquè és impos­si­ble, no té sen­tit la violència en la vio­lació. Com fem una obra que està par­lant d’una cosa que no té sen­tit però que encara exis­teix? Nosal­tres, les dones, sabem que encara exis­teix molt.
Això només ho pot expli­car una dona, encara que sigui impos­si­ble expli­car la violència en una vio­lació?
Aquí hauríem d’entrar en una dis­cussió, que és en la pròpia obra, del que és una dona. Tam­poc crec que sigui una cosa només de gènere. Per a mi, la violència sexual és també par­lar dels trau­mes, d’aquest forat que no té fi. És el motiu pel qual també fem l’obra: què és una dona, de quina tec­no­lo­gia par­lem quan par­lem de les dones. Jo no estic interes­sada en que­dar-me en aspec­tes com si aquesta fos una obra femi­nista. No pre­tenc defen­sar res, el que vull és expo­sar, elu­cu­brar sobre aquesta gran con­fusió que és inten­tar mirar la violència.
A l’obra també cri­tica Pippa Bacca. Fins a quin punt s’iden­ti­fica o rebutja la seva ‘per­for­mance’?
Em vaig obses­si­o­nar amb ella. I dic això a l’obra: em vaig ena­mo­rar d’ella! Jo tenia un pacte molt seriós d’hones­te­dat amb aquest mate­rial. Per a mi, forma part de l’hones­te­dat que puguis dir a algú que t’esti­mes: “En això, no hi estic d’acord!”, “Penso que és una merda”, o no. Part del tre­ball era enten­dre aquesta com­ple­xi­tat. Per això la seva història m’encanta, em com­mou, perquè està plena de com­ple­xi­tats. Aquesta diferència és al text. Ella és una dona blanca, euro­pea, que ve de classe alta. Jo soc una artista lla­ti­no­a­me­ri­cana que ve de classe tre­ba­lla­dora. Però, sí, som dues per­for­mers i aquests són els punts de con­vergència. I són aques­tes diferències i sem­blan­ces del que m’interes­sava par­lar. I no cons­truir-li, ni a ella ni a mi, el paper de gran heroïna, perquè això no m’interessa.
Veient-la, a vostè, no vaig poder evi­tar pen­sar en la madri­le­nya Angélica Lid­dell. No sé si l’ha vist, si l’ha influït i si se situa en una línia sem­blant...
És clar que l’he vista, i mai no obli­daré la pri­mera vegada. La vaig veure al Bra­sil. Allà tar­da­ven molt a arri­bar els seus tex­tos. La vaig veure el pri­mer cop, que va ser a São Paulo, amb No soy bonita. I, després, amb ¿Qué haré yo con esta espada? Nosal­tres ope­rem de mane­res molt dife­rents, però el que m’atrau és com Angélica tre­ba­lla amb aquesta hones­te­dat, amb el seu dolor, des d’on parla. No neces­sita fer con­ces­si­ons a ningú. I també hi ha el seu rol com a autora, dra­ma­turga, com a gran actriu. Ajunta tots els tros­sos de la seva obra, tot passa pel seu cos. Sí, per a mi és una influència molt impor­tant. El que ella fa només ho fa ella, no m’atre­veixo a acos­tar-m’hi.
Com ha estat el tre­ball amb l’equip i quina lli­ber­tat els dona, sabent que vostè perd la consciència en un moment deter­mi­nat?
La cosa d’ador­mir-se és durant les fun­ci­ons, és la relació amb la per­for­mance, però tot el procés és un procés de tea­tre. Jo només em prenc el Boa Noite, Cin­de­rela durant les repre­sen­ta­ci­ons. Als assa­jos de l’obra no en pre­nia. Diri­gia els actors i posàvem una nina al matalàs, tal com dema­nava la Caro­lina Men­donça, que també és dra­ma­turga de l’obra. El que passa és que ells tenen aquesta res­pon­sa­bi­li­tat sense que jo els esti­gui mirant.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia