Art

Mirador

Anar al museu a passar-ho bomba

La Sala Oval del MNAC ha quedat colonitzada per una espectacular peça de Laia Estruch

Després de veure un avió rus que va par­ti­ci­par en la guerra del 1936 al bàndol de la República pen­jat cap per avall, com un Sant Pere cru­ci­fi­cat, amb el morro a només un pam del terra, sem­blava que la Sala Oval del Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC) ho tin­dria fran­ca­ment difícil per repe­tir una pro­posta visu­al­ment tan impac­tant. Doncs, no: l’enorme estança del Palau Naci­o­nal s’ha tor­nat a trans­for­mar radi­cal­ment amb una espec­ta­cu­lar ins­tal·lació de Laia Estruch (Bar­ce­lona, 1981), for­mada per tres tubs infla­bles de 35 metres de llarg enllaçats, i d’aquí el seu nom, Trena.

Si fa dos estius el bre­gat Fran­cesc Tor­res va ser capaç de trans­me­tre’ns tensió, adre­na­lina i tris­tesa tran­si­tant pel cos­tat de la seva escul­tura (“un avió que no vola no és un avió, és una obra d’art), Estruch, d’una gene­ració que ja fa de mal dir jove de l’art català, ens fa viure una aven­tura pla­ent dins mateix de la seva peça, que pot ser per­ce­buda de mol­tes for­mes: com un sis­tema nerviós, unes cano­na­des d’aigua, un ins­tru­ment musi­cal tubu­lar, les tri­pes d’un ani­mal fantàstic, un cir­cuit auto­mo­bilístic...

La tríada de con­duc­ci­ons, de 2,2 metres de diàmetre, són tran­si­ta­bles, si bé només en una hi acce­deix el públic, a través d’uns lla­vis que evo­quen una vulva. Cal fer força per entrar-hi, com un part a la inversa. Un cop a l’inte­rior, l’autora de l’obra ja ha acon­se­guit el seu pri­mer propòsit: per­dem la sen­sació d’estar en un museu. Dei­xem de ser els dis­ci­pli­nats espec­ta­dors que van amb una guia a la mà, per seguir fidel­ment l’iti­ne­rari mar­cat, i ens con­ver­tim en els pro­ta­go­nis­tes d’una experiència impre­dic­ti­ble. L’obra es crea amb el nos­tre cami­nar, un pèl erràtic com el dels nens quan dei­xen de gate­jar, i amb les nos­tres veus, que sonen estra­nya­ment metàl·liques i que cada hora en punt es tre­nen amb una peça musi­cal d’uns dos minuts de durada ges­tada per Xavi Llo­ses.

Sor­tim del sinuós túnel i tor­nem a mirar la ins­tal·lació per fora però ara amb uns ulls ben dife­rents d’aquells que en un prin­cipi pot­ser l’havien confós amb una atracció infan­til. Estruch diu que per fer-la es va ins­pi­rar en un text del lle­gen­dari per­for­mer, vide­o­ar­tista i arqui­tecte nova­iorquès Vito Acconci en què sos­te­nia que “pen­sava l’espai públic i l’espai pri­vat de la mateixa manera”. Acconci qüesti­o­nava la tasca dels museus i dels artis­tes inflats com paons perquè es dis­tan­cien de la vida quo­ti­di­ana i, en con­seqüència, d’un públic ampli.

Trena és per a tots els públics (ai!, excepte per als que no tin­dran prou força física per cre­uar la por­tal vagi­nal) o, en tot cas, per a públics molt dife­rents. “És una peça volup­tu­osa, lúdica i irònica que ens con­vida al somni i la sen­su­a­li­tat. Ens sug­ge­reix pene­trar-hi i tra­ves­sar-la per obte­nir una experiència alli­be­ra­dora, mis­te­ri­osa i juga­nera. En lloc de con­tem­plar pas­si­va­ment, se’ns obre la pos­si­bi­li­tat d’expe­ri­men­tar cor­po­ral­ment i men­tal amb una arqui­tec­tura fle­xi­ble, orgànica i fas­ci­nant”, raona Àlex Mitrani, con­ser­va­dor d’art modern i con­tem­po­rani del MNAC. Lluís Ala­bern, el cap de medi­ació i muse­o­gra­fia de la casa, rei­vin­dica els valors “pro­fun­da­ment femi­nis­tes” de Trena. I la mateixa artista cele­bra l’opor­tu­ni­tat que li ha donat el museu de capçalera de l’art català de poder fer “cent pas­ses enda­vant en la meva inves­ti­gació”, sem­pre con­xor­xada amb el tre­ball cor­po­ral i sonor. Estruch hi va afe­gir una altra capa de recerca aquest dime­cres amb una de les dues per­for­man­ces pro­gra­ma­des. La segona i última la farà el 3 de setem­bre, i serà el colofó del pro­jecte perquè l’endemà ja es des­mun­tarà.

Tot l’equip del museu i ella mateixa s’han posat al límit per rea­lit­zar-lo. Fins a vuit indus­tri­als van renun­ciar a cons­truir-lo. Però ja és això: les grans obres sur­ten dels que s’arris­quen fora de la segu­re­tat que pro­por­ci­ona la zona de con­fort.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia