“Boti, boti, boti, ‘clase media’ el que no boti”

Per a la seva pri­mera apa­rició en un esce­nari, aquest dijous, Jacobo de Camps va fer el tra­jecte lògic dels de la seva espècie: de l’Upper Dia­go­nal a l’Empordà. El millor dels llocs pos­si­bles per fer el seu xou era el Mas Sor­rer de Gualta, la meca del pijerío bar­ce­loní les nits d’estiu. El que pot­ser no s’aca­bava d’espe­rar el per­so­natge parit per Bruno Oro és que davant seu hi tin­dria tants i tants jaco­bos reals que par­len (natu­ral­ment en cas­tellà), ves­tei­xen i cami­nen com ell. Un exèrcit de jaco­bos de veri­tat van voler-se veure reflec­tits en el mirall que els paro­dia (i, ehem, els cri­tica). Impa­ga­ble.

Jacobo entre amics va estar bri­llant i ocur­rent, pouant sense fre del seu reper­tori ric en incor­rec­ci­ons polítiques d’un arc ampli que va del racisme nau­se­a­bund al clas­sisme des­a­com­ple­xat. “Boti, boti, boti, clase media el que no boti.” Cen­te­nars de per­so­nes vibrant a peu dret amb les seves bou­ta­des, amb un gintònic a la mà, polos Ralph Lau­ren o cami­ses espi­tre­ga­des que dei­xa­ven veure colla­rets amb la creu de Crist. Són així!

Per ser jus­tos, el públic era molt trans­ver­sal, trans­ge­ne­ra­ci­o­nal i plu­ri­lingüístic. Tot­hom sense excepció va haver de fer una llarga cua per poder entrar al recinte dis­co­te­quer altra­ment cone­gut com Els gira-sols, la planta que cus­to­dia l’entrada des de temps imme­mo­ri­als. Amb l’auto­es­tima alta d’uns Rolling Sto­nes, Jacobo va retar­dar l’inici de l’espec­ta­cle tres quarts d’hora. Entrada tri­om­fal en un ambi­ent semi­dan­tesc pel fort tem­po­ral de vent i (poca) pluja que ens va fer com­pa­nyia una bona estona. A l’ídol de l’esno­bisme se li va per­do­nar tot, inclo­sos alguns pro­ble­mes tècnics amb el so (que, glups, feien una mica de pobre).

La incògnita per als fans incon­di­ci­o­nals de Jacobo era com­pro­var si el salt de la pan­ta­lla a la tarima des­di­bui­xa­ria el seu poten­cial inter­pre­ta­tiu. El per­so­natge de Bruno Oro havia arra­sat fins ara en vídeos virals a les xar­xes soci­als, i el cas és que en directe no perd ni gota de fres­cor dels clixés dels nens de papà. En el seu pri­mer xou va recórrer a alguns clàssics que l’han fet famós, com el de la seva pri­mera vegada que aga­fava el metro i que del shock va aca­bar en un cen­tre de reha­bi­li­tació. Però, ama­nits amb nous gags, va demos­trar que el món de Jacobo té corda per a estona.

Bruno Oro és un actoràs i un molt bon can­tant. Va dedi­car una cançó a l’exal­cal­dessa de Bar­ce­lona, enfant ter­ri­ble de la part alta de la ciu­tat (“la Colau ja no es menja el baca­lao”), que va exta­siar bona part (no tot) del públic. Després va espi­go­lar d’entre la tropa els que li sem­bla­ven més cla­vats al seu paper, i els va fer pujar a l’esce­nari rep­tant-los a pre­gun­tes del tipus “quan­tes chac­has tens”. La rea­li­tat sem­pre supera la ficció. Però a vega­des també la pot espat­llar. Un dels jaco­bos reals, de nom Alejo i esti­ue­jant de Begur, es va voler fer el mil homes ense­nyant la ban­dera espa­nyola que folra el seu mòbil. Jacobo li va parar els peus. “La meva única política és el gintònic.” I segui­da­ment va pro­ce­dir a bate­jar-se amb una copa gegant d’aquesta beguda. El somni de tot jacobo va sege­llar la vet­llada.

Bruno Oro ha pro­gra­mat tres ses­si­ons més al Mas Sor­rer, els pròxims dijous. El vinent, com el de l’estrena, fa dies que té pen­jat el car­tell d’entra­des esgo­ta­des.