Llibres

Anna Pazos

PERIODISTA I ESCRIPTORA

“Tot el que val la pena és aquí”

Volia entendre uns anys joves que em cremaven per dins, aquell anhel boig de fugir cap endavant
Moltes dones es conformen amb un sexe mediocre abans de descobrir què volen de debò

Hi ha una pulsió sal­vatge al cor dels joves que rara­ment adopta forma literària si no és com un deves­sall incon­tro­lat, si s’escriu massa d’hora, o una expi­ació con­des­cen­dent, si s’expressa massa tard. La peri­o­dista Anna Pazos s’hi ha enfron­tat segu­ra­ment en el moment just, al llin­dar de la tren­tena, amb Matar el nervi (La Segona Perifèria), un lli­bre sobre aque­lla etapa no tan llu­nyana, quan tenia entre 22 i 28 anys, en què anava “arram­bada a la paret, com si arros­segués una cama gan­gre­nada”, per Tes­salònica, Jeru­sa­lem, Nova York i fins i tot nave­gant amb veler. For­mava part del ritual de créixer, com el desen­gany, el tedi, l’angoixa i la por a la irre­llevància i la soli­tud.

Per què ha sen­tit ara la neces­si­tat d’escriure sobre la pri­mera joven­tut?
Volia enten­dre una etapa que em cre­mava per dins, aquell anhel boig i sense objecte de fugir cap enda­vant. El fil con­duc­tor són els llocs on vaig viure aquells anys, però com a excusa, perquè no pre­te­nia que fos una crònica de viat­ges. És un lli­bre sobre mi.
Però en cap moment no deixa de fer de peri­o­dista. Hi ha una mirada al món.
L’objec­tiu prin­ci­pal de la majo­ria d’aquests viat­ges era periodístic, però en gai­rebé tots els intents vaig fra­cas­sar. No me’n sor­tia o no estava pre­pa­rada. Els repor­tat­ges o entre­vis­tes pos­si­bles de fet els he escrit ara en el lli­bre, al cap de deu anys, recu­pe­rant fils que no havien anat enlloc, com la visita al mag­nat palestí que tenia una casa esperpèntica, una mena de mansió de Ciu­tadà Kane enmig de Nablús. Recordo que vaig anar-hi i no sabia què fer-ne, d’aque­lla entre­vista. No sabia com encai­xar-ho, no tenia con­tac­tes als mit­jans, i si en tenia, a ningú no li va interes­sar. No sabia ni com escriure-ho.
També hi fa sor­tir uns quants cor­res­pon­sals que vivien de la feina dels altres, sub­al­terns que els escri­vien els arti­cles.
Aquesta pràctica és molt habi­tual entre els cor­res­pon­sals. Hi ha de tot: gent que es calça les botes i pica pedra, però també molts des­cre­guts i apro­fi­tats. Crec que vaig pre­sen­ciar el cant del cigne d’aquest món, quan la premsa encara era una ins­ti­tució sol­vent i es podia per­me­tre tenir cor­res­pon­sals a l’estran­ger, molt ben pagats i que eren com una ins­ti­tució en si matei­xos. Aquesta dinàmica de la cor­res­pon­sa­lia no pro­pi­ci­ava que el peri­o­dista hagués de sor­tir a par­lar amb gent i bus­car històries amb la lli­breta a la mà, sinó el con­tacte ins­ti­tu­ci­o­nal, les notes de premsa, les influències. Els altres els miràvem amb una bar­reja d’enveja i ràbia per la vida que nosal­tres mai no tindríem, amb els bai­xos estàndards dels mit­jans d’aquí.
El lli­bre hau­ria estat igual si no s’hagués mogut de Bar­ce­lona?
El sen­tit de fons hau­ria estat el mateix. De fet, alguna gent m’ha dit que s’ha sen­tit iden­ti­fi­cada amb el que hi explico tot i haver tin­gut una joven­tut com­ple­ta­ment dife­rent de la meva.
Creu que la seva gene­ració ha tin­gut una pressió afe­gida per tri­om­far que pot haver afa­vo­rit l’ansi­e­tat de “matar el nervi”?
El terme gene­ració és equívoc. Té sen­tit, no per una qüestió d’edat, sinó perquè t’ins­criu en un moment de canvi tec­nològic subs­tan­cial, com en el seu moment l’arri­bada del fer­ro­car­ril. Entenc que nosal­tres som de la gene­ració d’inter­net i els telèfons intel·ligents, que han repre­sen­tat el canvi sociològic i fins i tot cog­ni­tiu més impor­tant de l’últim segle. La joven­tut que des­cric està encai­xada entre una infància encara verge (el meu pri­mer smartp­hone el vaig tenir als vint-i-pocs) i l’era digi­tal; vam ser la gene­ració que va entrar en el món labo­ral amb les xar­xes soci­als, que t’empe­nyien a com­pa­rar-te amb els altres, a crear un ava­tar per expo­sar els teus èxits pro­fes­si­o­nals i per­so­nals. Pot ser que això ens afegís una capa d’ansi­e­tat o d’urgència, i la gent que ja hagi cone­gut de petita aquest entorn hi tindrà una relació més sana, inten­tarà tor­nar a una vida més pri­vada. Ves a saber...
Les vega­des que torna a Bar­ce­lona, la sen­sació de no encai­xar-hi és molt viva.
És un fet molt de l’època que des­cric al lli­bre, que s’acaba en el moment que torno obli­gada per la pandèmia. És a dir, es va haver de pro­duir un feno­men de dimen­si­ons mun­di­als perquè tot tornés a lloc. Evi­dent­ment és un final arbi­trari, perquè la vida segueix, no és que des d’ales­ho­res jo sigui un ésser zen ple de llum, sense pre­o­cu­pa­ci­ons ni angoi­xes, però la fan­ta­sia que mar­xant les coses serien dife­rents ja s’ha aca­bat.
Tenir una filla hi ha aju­dat?
Sí, però té nou mesos i jo fa tres anys i mig que vaig tor­nar. Ara tinc una certa aversió al viatge. El lli­bre el vaig escriure men­tre estava emba­ras­sada, i l’havia d’aca­bar abans de parir perquè era impor­tant aco­mi­a­dar-me d’una versió de mi abans d’entrar en una etapa nova.
Amb l’edat ha dis­minuït l’impuls de fugir?
Crec que he rebut una satu­ració d’estímuls tan gran, que és com si al final hagués après que tot el que val la pena a la vida és aquí. A tot esti­rar faria un viatge a Grècia o a Itàlia. El Medi­ter­rani ho conté tot. Òbvi­a­ment, aquesta per­cepció pot can­viar, però ara crec que l’experiència és més o menys simi­lar a tot arreu i l’impor­tant és com la vis­quis.
Pot­ser va cre­mar eta­pes molt de pressa. Jo no he fet mai la volta al món amb veler...
El capítol del veler és el més exòtic, però per a la gent de la meva gene­ració i d’ambi­ents soci­als sem­blants és habi­tual haver vis­cut a l’estran­ger, sigui amb un Eras­mus o una beca.
Parla amb molta desin­hi­bició de les rela­ci­ons sexu­als. Si ho hagués escrit un home pot­ser li ho hau­rien retret.
Tu creus?
L’acu­sa­rien de fan­far­ro­ne­jar i menys­prear les dones.
No crec que em puguin acu­sar de fer-ne osten­tació, perquè totes les rela­ci­ons que vaig tenir van anar pel pedre­gar.
Hi ha un moment, però, en què abo­mina “el sexe medi­o­cre” de la joven­tut.
Aquesta és una experiència bas­tant comuna a mol­tes dones, que es con­for­men amb un sexe entre medi­o­cre i avor­rit fins bas­tant enda­vant a la vida, quan comen­cen a gau­dir-ne i a aga­far la ini­ci­a­tiva. Però en l’ado­lescència, que es pot allar­gar inde­fi­ni­da­ment segons la per­sona, molt sovint és una cosa poti­nera i que fas per neces­si­tat de vali­dació, però sense tenir-ne el con­trol, i això porta a situ­a­ci­ons des­a­gra­da­bles i humi­li­ants. És com una mena de ritu de pas pel qual pas­sem mol­tes dones, en què hi ha un període bas­tant extens d’expe­ri­men­tació abans de saber què volem. Pot­ser tenia algun sen­tit, allò de reser­var-te per al matri­moni!
Parla també de les addic­ci­ons, reals i metafòriques, que trans­me­ten una atmos­fera sòrdida i alhora plena d’expec­ta­ti­ves.
Havia de par­lar de les dro­gues perquè van tra­ves­sar la meva joven­tut. A Bar­ce­lona n’hi ha molta, molt barata i de mala qua­li­tat. Si la meva intenció era des­criure un estat d’ànim, les dro­gues hi havien de ser perquè afec­ten l’estat men­tal. Els por­ros, que sem­blen inno­cus i tan nor­ma­lit­zats, amb el temps he arri­bat a la con­clusió que són la pit­jor droga de totes: com a substància depres­sora, et tor­nen lenta, sapas­tre i estúpida.
També hi és molt pre­sent l’amis­tat, com la de Nat­han.
No l’he tor­nat a veure mai més, i he sabut pel Face­book que és casat i amb fills. Quan el vaig conèixer, l’aca­bava de dei­xar la seva pro­mesa i estava des­truït, però d’una manera estra­nya és quan estàs més obert a la gent. Em va anar molt bé conèixe’l, encara que fóssim tan dife­rents. És d’aques­tes per­so­nes que pas­sen per la teva vida aleatòria­ment, et fan com­pa­nyia un temps molt breu, i et gua­rei­xen d’alguna cosa o et dei­xen algun conei­xe­ment. Una nit que vam pas­sar junts deam­bu­lant per Safed, em va ense­nyar el Sha­lom ale­jem del Sàbat en hebreu. Encara me’n recordo, i a vega­des el canto a la meva filla perquè s’adormi.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.