Cinema

Mario Casas

Director de cinema

“És possible fugir del camí cap a la fatalitat”

En l’escriptura, en la interpretació i en l’art en general, treballes des de les emocions, que surten cap a fora

No és casual que Mario Casas (la Corunya, 1986) ambienti a Catalunya Mi soledad tiene alas , el seu film de debut com a director. L’actor gallec establert a Madrid va viure en barris humils de la perifèria de Barcelona entre els 3 i els 18 anys. Allà situa la història de Dan, interpretat pel seu germà Óscar Casas, i els seus amics Vio i Reno (encarnats per Candela González i Farid Bechara), tres amics que flirtegen amb la delinqüència. Dan, però, té un talent innat com a grafiter i somia anar a viure a Berlín per dedicar-s’hi. L’actor de Tres metros sobre el cielo, El practicante i No matarás fa un primer pas com a director i coguionista amb una pel·lícula molt personal, que reflexiona sobre l’art com a camí cap a la redempció.

Dirigir era un pas lògic, tenint en compte com s’interessa i s’implica en el procés de fer una pel·lícula?
És cert, no només amb aquesta pel·lícula, a la qual he dedicat tres anys i mig, sinó abans, que sentia la curiositat per la direcció, per tot el que passa darrere les càmeres. I em veia dirigint en un futur no gaire llunyà. Tinc 37 anys, treballo més, faig més pel·lícules i, lògicament, aprenc molt més. Crec que m’agafa en una bona edat, més adulta, per intentar plasmar a la pantalla allò que volia.
És un projecte nascut durant el confinament de la covid, no?
Sí, vaig començar amb les primeres paraules del guió durant la pandèmia. Abans havia escrit algun curt i no m’havia atrevit a ensenyar-lo, o havia caigut pel camí, perquè estava treballant d’actor. Per això vaig aprofitar aquesta aturada social per dedicar-me a una cosa que volia fer feia temps. Vaig començar a escriure amb Déborah François, coguionista de la pel·lícula. Quan vam enllestir un primer tractament, vam fer un dossier amb imatges, perquè entenguessin realment quin tipus de pel·lícula volia fer. El vaig enviar a la productora Nostromo Pictures, de seguida els va agradar i és a partir d’aquí que vam treballar en una primera versió del guió, d’una manera molt ràpida.
Per què ha dit que era vital la connexió d’aquesta història amb la seva pròpia infantesa?
No és un guió autobiogràfic, però en l’escriptura passa com en la interpretació i en l’art en general, suposo que treballes des de dins, des de les emocions, que surten cap a fora. Amb l’escriptura, s’expressa l’essència d’un mateix. És cert que vaig viure a la perifèria de Barcelona durant molt de temps, en diferents barris, i tinc encara la sensació d’aquells anys. Vaig créixer allà i expressar-me a través de l’escriptura en una història que s’hi ambienta em resultava molt més fàcil. I aquest viatge que fan els dos personatges a Madrid, en certa manera el vaig fer jo, també, quan somiava a ser actor i vaig marxar cap allà als 18 anys. Em vaig convertir en adult d’un dia per l’altre, prenent les meves pròpies decisions. Vaig viure a Barcelona dels 5 anys als 18. Vaig passar-hi la meva infantesa, la majoria dels meus millors amics encara hi viuen. La meva àvia també viu a Barcelona. És la meva segona casa.
L’art pot salvar o redimir una persona, tal com planteja en la pel·lícula?
Sí, totalment. Això és part de les meves vivències. El meu treball és una forma d’expressió, i en aquest cas, volia que el personatge d’Óscar, Dan, un grafiter que és ombrívol, fosc i no acaba d’expressar-se, ho pogués fer a través de l’art, de la pintura. En els moments més emocionals, Dan està sol pintant i és quan realment expressa qui és. Hi ha alguna cosa d’escopir el que portes a dins, en aquest cas a través de la pintura, que és el que fa interessant el personatge, per a mi.
És més fàcil treballar amb algú que coneixes bé, com en aquest cas el seu germà Óscar?
Al final és el mateix. He tractat Óscar com els altres actors, no podia fer diferències. Jo era el director i hi havia d’haver una distància, encara que fos mínima. Vam crear una distància entre els dos durant el rodatge. És cert que el conec una mica més, i en les seqüències amb ell més emocionals sabia quines tecles tocar, més que amb els altres actors. En moments puntuals de la pel·lícula, el fet que fos el meu germà ha ajudat.
Creu que es pot fugir d’una infantesa marcada per la violència o les carències afectives?
Sí! És una cosa que et marca. És la situació en què trobem el personatge d’Óscar, una cosa que el persegueix, una educació i unes vivències que no has escollit, però t’ha tocat viure-les i te n’has de fer càrrec. Hi ha una lluita constant i no hauria de ser així, no hauria d’enfrontar-s’hi. Però sí que és possible fugir del camí cap a la fatalitat. Al final per mi és un personatge encaminat a la fatalitat, però pot anar cap a un altre costat. Quan et fas gran i prens decisions, pots solucionar el que et va passar quan eres jove.
Definiria la seva pel·lícula com la història d’una fugida o com una recerca?
Les dues coses tenen a veure. Sovint una fugida et porta a una recerca. En aquest cas és una fugida obligada per un esdeveniment. La vida els posa en aquesta tessitura i quan arriben a Madrid inicien una recerca. El personatge d’Óscar busca qui és realment, què és el que vol fer en la seva vida. Ella [Vio, l’amiga que fuig amb ell] ho té molt més clar. La pel·lícula parla de la recerca sobre en qui et vols convertir.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona
cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona