Art

Mirador

Eva Vàzquez

Bonaventura Anson, al mar que recomença

Va treballar amb pocs temes que regenerava a cada peça

Bona­ven­tura Anson (Tossa, 1945-2021) feia anys que tenia el taller a Quart, al Gironès, terra de ter­ris­sai­res labo­ri­o­sos, però de lluny no feia més que tor­nar una vegada i una altra a aquell recés de mar d’on pro­ce­dia com a fill de pes­ca­dors. L’evo­cava a cops de maça, quan con­ve­nia, ficant-lo dins la pedra, dins la pin­tura o el gra­vat, perquè els ondulés i ero­sionés de tal manera que sem­bles­sin, pot­ser de manera incons­ci­ent, obres ina­ca­ba­des, com en el famós vers d’El cemen­tiri marí de Paul Valéry, “La mar, la mar, que sem­pre reco­mença”. Aquell mar de Tossa tra­vessa l’obra sen­cera d’Anson, no pas a la manera ide­a­lit­zada de qui se n’enyora o de qui s’hi aferra com una marca d’estil, un mani­e­risme al cap­da­vall, sinó amb la fúria dels qui esti­men de debò allò que fan i el tema que escu­llen per no reduir-lo a un arque­tip, per fur­gar també en les seves feri­des, encara que sigui amb ulls ape­sa­rats. En cada una de les peces que li van ins­pi­rar el mar i els mites medi­ter­ra­nis, les sèries esco­lli­des en la com­pleta expo­sició antològica que li han orga­nit­zat al Cas­tell de Calonge, acon­se­gueix expres­sar alguna cosa que, abans de la seva com­pressió dins una forma, no exis­tia, no d’aque­lla manera ni amb aquell sen­tit. És una con­questa for­mi­da­ble en un artista que va tre­ba­llar moltíssim i sem­pre al vol­tant d’uns pocs motius que rege­ne­rava a cada peça: la fines­tra, les gàbies, els corcs, les esta­ques, les ampo­lles, les pre­sons, les capses, la memòria, el mar. A Calonge, la fun­dació que vet­lla pel seu lle­gat hi ha por­tat una vin­tena d’escul­tu­res de gran for­mat, una desena de pin­tu­res també de grans dimen­si­ons, i una quin­zena de peces més peti­tes, entre escul­tu­res de bronze, meta­cri­lat i fusta, que ocu­pen les dues sales renai­xen­tis­tes del recinte, com­ple­men­ta­des amb un docu­men­tal en què es veu l’artista tre­ba­llant la talla directa. Totes estan data­des entre 1975, l’any de la seva estada a Menorca abans d’esta­blir-se a París, i el mateix 2021, en què va morir, amb la reve­lació de l’escul­tura a par­tir del 1980 entre­mig, arran de la seva experiència al taller Cor­sa­nini de Car­rara. Vista ara en con­junt, es pre­senta com l’obra d’un artista alta­ment dotat que equi­li­brava com pocs el sen­tit de la inti­mi­tat i el com­promís amb el món.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia