Música
Clara Peya
COMPOSITORA I PIANISTA
“Volia fer una defensa radical del concepte d’imperfecció”
La pianista i compositora Clara Peya (Palafrugell, 1985) posa en el focus el que ella anomena la “violència de la perfecció” en un disc, Corsé, que avui presentarà a l’Auditori de Girona en el marc de Temporada Alta (amb dates, també, el 15 de novembre a Barcelona i el 8 de desembre a Tarragona). Aina Zanoguera i Carmen Aciar són les encarregades de cantar damunt l’escenari tretze cançons que, en el disc, canten veus com les d’Albert Pla, Sílvia Pérez Cruz, Salvador Sobral o Ferran Palau.
Què és la ‘violència de la perfecció’?
Bé, que existeixi un concepte com el de perfecció ja és violent per si mateix, ja que ningú no arriba mai a assolir-la, aquesta perfecció. El camí està ple de frustracions, ferides, ràbia, exigències... Volia, per tant, fer en aquest disc una defensa radical del concepte d’imperfecció. La perfecció és estàtica, no es mou. Les persones, en canvi, som totes imperfectes i això és el que ens manté en moviment, en transformació constant, que és, també, del que parla el disc.
Ho hem estat mai tant, d’esclaus d’aquesta perfecció?
Segurament no. Vivim en una societat on tot va molt ràpid, on no tenim temps de fer els nostres processos personals perquè el capitalisme ens imposa unes exigències que són sempre instantànies. Jo sempre estic incòmoda, en aquest sistema...
Cada disc seu gira al voltant d’una reflexió. Són discos conceptuals?
Sí, en certa manera sí, tot i que, en aquest, crec que el rerefons és més filosòfic, en el sentit que els temes no són tan tangibles. Crec que la música pot tenir una dramatúrgia, una unitat de sentit que pugui anar més enllà de les cançons. I, a banda, intento que l’art sigui un altaveu. Estic convençuda que és una eina de transformació profunda en tots els aspectes.
Té la sensació, amb el pas del temps, de saber més el que vol?
Sí, tinc la sensació de ser cada vegada més flexible, empàtica i oberta, la qual cosa em relaxa i em fa sentir menys enfadada amb mi mateixa. Aquest, sens dubte, és un lloc força més fèrtil des d’on poder generar més diàlegs i conquerir llocs nous. Corsé parla del pas del temps, de valorar la vida viscuda.
És el seu disc més coral. Per què tretze cantants?
Vam començar amb un i prou, però enmig del procés vam veure que no podia donar-me una cosa que jo li demanava per al disc i, molt amistosament, vam decidir frenar-ho. Al final, si parlàvem d’imperfecció, parlàvem de pluralitat, així que ens vam plantejar tenir diferents veus que poguessin explicar diferents històries. La imperfecció és múltiple; la perfecció, en canvi, no.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
