Música

Crítica

música

El pla B és el principal

La GIO Symphonia va presentar diumenge a l’Auditori de Girona la seva última producció, Ticket to Ride, títol derivat d’un conegut tema de Lennon i McCartney. A part dels Beatles, en les versions peculiars de Luciano Berio, l’escaleta abraçava encara les sorts de Bach i David Bowie, artistes que comparteixen la segona lletra de l’alfabet com a denominador comú: així la GIO va demostrar que el pla B pot ser, al final, el filó principal.

L’espectacle ja havia girat per diverses localitats i festivals de les comarques gironines; per tant, apareixia a Girona rodat, amb una il·luminació iridescent que incidia sobre una cortina de rerefons. L’orquestra es presentava en format de cambra, encetant la vesprada amb el Concert de Brandenburg n. 5 de Bach, que va sonar suavíssim i bressolador, amb els solistes (violí, clavicèmbal i flauta) complint amb escreix.

Seguidament va irrompre Elena Tarrats, qui donava veu a les adaptacions de Beatles i Bowie. Primer, les del quartet de Liverpool, segons els arranjaments de Berio –gran herald de les avantguardes del segle XX, del qual mereixíem escoltar més en directe. Eren Michelle, Ticket to Ride i Yesterday, que sonen més com un divertimento en clau barroca que no pas com a homenatge als originals. Tarrats, que ha participat en alguns projectes discogràfics al·licients, oscil·lava entre els registres pop i líric, desplegant amb gràcia un timbre vitri i angelical.

Adreçant-se a la platea, la cantant no va amagar “la preferència per la poètica de Bowie”. I realment, les interpretacions de Space Oddity, Life on Mars i Heroes van constituir el tram més reeixit de la sessió, amb la cantant entregada, somrient i palatina. Les orquestracions, que recorden els glamurosos primordis de Goldfrapp, són obra dels germans Tomàs i Lucas Peire, amb l’últim pujant a l’escenari per rebre els justos aplaudiments. La cloenda seria amb Philip Glass, compositor que sembla tenir els favors del director Francesc Prat, i que, curiosament, també va signar simfonies inspirades en les creacions de Bowie. Però aquí no era el cas: vam escoltar de l’americà Music in similar motion, amb les típiques estructures minimal-repetitives, hàbilment acompanyades per la llum carmesina i ebúrnia, que polsava al ritme de la suite. El bis seria amb la repetició de Heroes, ja en clima festiu, amb Prat incitant el públic a picar de mans, voluta que es transformaria en una gran ovació final.

GIO Symphonia amb Elena Tarrats
Director: Francesc Prat
Auditori de Girona, 8 d’octubre. Festival Temporada Alta


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Verdaguer, l’autor català més biografiat

Barcelona
Crítica

Set de... coherència

TRADICIONS

El Ple de l’Ascensió aprova la celebració de La Patum de Berga

BERGA
Llagostera

El Festival Espurnes viu la seva edició de més èxit

Llagostera
CULTURA

Mor Roger Corman, icona del terror i mestre de grans cineastes a Hollywood

Música

‘Zorra’ no convenç i situa Espanya a la cua d’Eurovisión 2024

Malmö (Suècia)
La crònica

Blanes estén una catifa vermella

La crònica

Dia de flexió i de reflexió en el festival Trapezi

música

Grabu: “Faig una música que aquí és poc habitual”

girona