Llibres
TULI MÁRQUEZ
NOVEL·LISTA
“Cal integrar Barcelona en l’imaginari literari català”
Segons l’autor, des dels Jocs Olímpics del 1992 “Barcelona està condemnada a ser una metròpoli”, tot i que acollidora
També existeix, afirma Márquez, una ciutat amb habitants que han de malviure al carrer
Tastos
Tuli Márquez va néixer a Barcelona el 1962 i és llicenciat en ciències de la informació. Va treballar en el sector de la música i de la televisió, fent tasques de màrqueting i promoció, entre altres ocupacions. Ara es dedica a escriure. Abans de Les voltes del món va publicar L’endemà (Periscopi, 2013) i La mida dels nans (Més Llibres, 2019). El 2024 publicarà una nova novel·la amb Alrevés.
El cap de Tuli Márquez, con els tambors de les rentadores de la seva novel·la Les voltes del món (Alrevés), sempre està actiu, girant i girant, com el món que cantava Jimmy Fontana. Aquesta activitat seria una llàstima que quedés tancada dins seu o esbravada en una conversa de bar, per això escriu, mostrant un gran respecte per la literatura i fent la feina que toca per bastir bons llibres.
En aquest parteix de l’Àlex Izquierdo, excreatiu publicitari amb 50 anys acabats de fer que sobreviu a còpia de plans d’ocupació i aferrant-se al pis de propietat que té al centre de Gràcia, on acollirà una sèrie de personatges que, com ell, tenen un peu a l’abisme. Tot això, en una Barcelona d’entre el 2008 i el 2013, ben retratada amb una mirada social realista i, potser per això, una mica depriment, però ben viva.
Aquesta novel·la és molt barcelonina, però no de la Barcelona turística i de postal...
No, però Barcelona és un tot. I jo parlo de la que conec, que en aquesta novel·la és la de Gràcia, perquè és el que defineix aquesta ciutat, que és un conjunt de moltes ciutats. Una Barcelona que va començar al costat del mar i que ha arribat a Collserola i més enllà. M’estimo molt Barcelona, i especialment el barri de Gràcia, que sempre ha tingut personalitat i que ha acollit un munt de gent que ve de fora i que ràpidament s’ha integrat, tot i que hi ha qui pensi que no. Tant un italià com un àrab i un llatí s’han integrat i, si no ells, les seves pròximes generacions acabaran parlant en català.
També escriu sobre un altre barri més marginal com el Carmel, amb cues de gent davant els serveis de beneficència...
La Barcelona més benestant i aquesta viuen girant-se l’esquena. I també existeix, cada cop més, aquesta ciutat amb habitants que han de malviure al carrer. Tot el que explico dels centres cívics és el que he vist.
En l’obra mostra una Barcelona com a “paradís perdut”. Ho ha estat mai, un paradís?
Sí. A Barcelona s’ha viscut molt bé, amb uns marges de llibertat collonuts. Fins i tot amb poc poder adquisitiu. Ens queixem molt de la mena de ciutat que és ara, però encara és molt dels barcelonins i el que no hem de fer és posar barreres per als nouvinguts, perquè estan ocupant l’espai dels que fa dècades van ser nouvinguts. Hem de ser una ciutat permeable perquè els canvis no topin entre si.
Això amb els que s’hi queden a viure, però la queixa actual és contra els turistes de pas...
Vam voler fer els Jocs Olímpics i des de llavors Barcelona està condemnada a ser una metròpoli, però no com Londres o Nova York, perquè som més acollidors. Els turistes passen, sí, però és possible que el fill d’un turista un dia vingui a estudiar i s’hi quedi i s’integri.
És una obra d’un realisme social narrat amb elegància, sense subratllats ni bonismes.
M’agrada molt la literatura francesa i, sobretot, el realisme social. D’aquí, el de l’època tardofranquista, com en les novel·les de Marsé i Vázquez Montalbán. El que reivindico en la novel·la és que Barcelona necessita una literatura pròpia amb una veu catalana. I no dic que aquesta veu sigui jo. Però cal integrar Barcelona en l’imaginari literari i cultural, en general, de Catalunya.
Per tant, considera que ara ningú omple aquest espai.
No, ara no. Vam tenir Monzó i també Pàmies, que van renovar l’estil i la llengua i van deixar un llistó molt, molt, molt alt. Cal que s’escriguin històries urbanes, perquè ara no es fa.
I per què va triar mostrar una visió d’una part de la generació nascuda als anys seixanta?
Això parteix d’una conversa que vaig tenir amb una treballadora del Servei Públic d’Ocupació de Catalunya, que em va dir que amb 40 anys no trobaria feina i que la sortida era fer-me funcionari. I no m’hi veia... Així que vaig treballar en tots els centres cívics de Barcelona, com el protagonista; em va agradar moltíssim i em va donar una nova perspectiva del que és aquesta ciutat.
A més dels temes laborals, també hi ha molts conflictes emocionals, de parella, de pares i fills i, en especial, d’amistat...
Amb tot plegat, he volgut mostrar una imatge de la ciutat a través de la gent que hi viu. I, pel que fa a l’amistat de l’Àlex i el Javi, són com les dues cares d’una moneda: l’un és bonhomiós i l’altre és destructiu. Per a mi és fonamental saber viure, sobreviure i envellir amb dignitat. I si la ciutat no t’ho permet? Doncs potser cal tallar el cordó umbilical que ens hi uneix i marxar. Tot i això, jo no vull donar cap lliçó, explico les circumstàncies d’uns personatges, i que cada lector ho interpreti com cregui més convenient.
Té molt, poc o gens de vostè, l’Àlex, el protagonista de ‘Les voltes del món’?
Un cinquanta per cent.
Com treballa les novel·les?
Començo amb una idea, que en aquest cas era que l’Àlex decideix acollir en l’únic que li queda, el seu pis, una sèrie de gent que està molt atrotinada per la vida i, a partir d’aquí, vaig començar a escriure. Aleshores va aparèixer el tema dels centres cívics i vaig anar xutant pilotes endavant a veure on em duien la trama i els personatges. Per escriure així, cal estar tot el dia dins la novel·la, i això és feixuc, però magnífic.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
