Llibres

TOT RECORDANT

Robert Saladrigas (1940-2018), un campió literari forjat en la passió per la lectura

L’escriptor i periodista va morir fa cinc anys deixant algunes de les millors novel·les modernes en català

Avui fa cinc anys ens va dei­xar el novel·lista i crític lite­rari Robert Sala­dri­gas i Riera (Bar­ce­lona, 1940) després d’un llarg com­bat con­tra el càncer. El seu talent va ser reco­ne­gut amb alguns dels grans pre­mis lite­ra­ris del país, com ara El sol de la tarda (1992), premi Sant Jordi 1991 i premi Crei­xells 1992; La mar no està mai sola (1996), premi Car­le­many de novel·la 1996, i La lli­breta groga (2004), premi Josep Pla 2004. Entre molts afi­ci­o­nats a la lec­tura Sala­dri­gas gai­rebé va ser més cone­gut pels seus arti­cles en mit­jans de comu­ni­cació que per algu­nes de les seves novel·les, ja que l’èxit tal volta li va arri­bar tard. La seva última crítica va aparèixer uns dies abans de morir a La Van­guar­dia. Fins al dar­rer dia, al peu del canó. El crític d’El Punt Avui David Cas­ti­llo, que era bon amic seu, va resu­mir la seva tra­jectòria en una frase ben con­cisa i gens exa­ge­rada: “Només per les esce­nes tòrri­des de la seva novel·la El sol de la tarda la seva obra ja merei­xe­ria un capítol en la història de la novel·la con­tem­porània.”

Tot i que es va gra­duar en ciències econòmiques, Sala­dri­gas va ser sem­pre un home de lle­tres, con­cep­tes sovint pejo­ra­tiu quan es com­para amb científics de totes les índo­les. La seva infància i ado­lescència les va pas­sar entre l’Eixam­ple i el Raval. Aquest uni­vers bar­ce­loní es va notar sem­pre en l’evo­lució de la seva nar­ra­tiva, que va fer evo­lu­ci­o­nar d’un rea­lisme més clàssic fins a la lli­ber­tat d’estils que li pro­pi­ci­ava la seva enorme experiència al llarg dels anys.

Va ser, de fet, un malalt de la lec­tura, la gran escola dels millors novel·lis­tes, i ja de ben jove va demos­trar que seria capaç d’imi­tar, o almenys inten­tar-ho, els seus grans ídols i que ho faria sobre­tot en la seva llen­gua materna, tot i la situ­ació precària del català durant la post­guerra. Amb només 18 anys es va pre­sen­tar al premi Nadal, una mos­tra de la seva ambició. Poc després va apro­fi­tar el llarg viatge en tren per anar fer la mili a Meli­lla per escriure la novel·la 52 hores a través de la pell, publi­cada final­ment el 1970 i que ja va ser fina­lista del premi Pru­denci Ber­trana.

L’autor va començar a gua­nyar-se la vida fent de peri­o­dista tre­ba­llant cinc anys a El Cor­reo Catalán i col·labo­rant a Des­tino, Tele-Estel, ABC, Cavall Fort i Tel­exprés. Gai­rebé tots els mit­jans eren en cas­tellà i havia d’explo­rar la seva cre­a­ti­vi­tat, per molt anco­rat en el rea­lisme que estigués, en les novel·les. Sala­dri­gas també va ser el cap de la secció de lli­bres de La Van­guar­dia, diari al qual va estar vin­cu­lat 40 anys. A un home dels seus conei­xe­ments no li supo­sava cap difi­cul­tat com­bi­nar el català de les seves grans obres amb les magnífiques crítiques o arti­cles que en llegíem en cas­tellà.

Amb els seus comen­ta­ris sovint elo­gi­o­sos va aju­dar a enlai­rar joves de la seva gene­ració dels setanta –que van for­jar el seu propi estil par­ti­cu­lar–com Jordi Coca, Quim Monzó i Carme Riera, tot i que el seu déu par­ti­cu­lar era el nord-ame­ricà Phi­lip Roth, escrip­tor que va morir també el 2018, uns mesos abans que ell.

Sala­dri­gas tam­poc esqui­vava, en ser pre­gun­tat pels seus ídols, grans genis de tots els temps amb estils dia­me­tral­ment opo­sats, que ana­ven des de Mar­cel Proust fins a Juli Verne. En els reculls sobre les seves impres­si­ons de la nar­ra­tiva con­tem­porània citava Tho­mas Mann, Jonat­han Fran­zen, Edgar Allan Poe i Evan Dara.

Després de con­fir­mar-se com una de les grans pro­me­ses de la lite­ra­tura cata­lana als anys sei­xanta i setanta, Sala­dri­gas va escriure també nom­bro­sos lli­bres infan­tils i juve­nils, ins­pi­rats pel seu admi­rat Verne, com ara El viatge pro­digiós d’en Fer­ran Pinyol, divi­dit en sis volums. Va ser incan­sa­ble en el seu tre­ball, que era també la seva afició i la seva vida, i als anys vui­tanta i noranta gai­rebé cada any hi havia un nou volum de Sala­dri­gas a les lli­bre­ries. Literària­ment va tocar el sos­tre amb Memo­rial de Claudi M. Broch (1986), l’obra més elo­gi­ada pels mit­jans i traduïda a nom­bro­sos idi­o­mes. Es va endur el Premi Naci­o­nal de la Crítica, con­fir­mant-se com un dels grans refe­rents del segle XX. La seva capa­ci­tat nar­ra­tiva també el va dur pels camins dels petits con­tes. Un dels grans exem­ples és Boi­res (1970), amb el qual va gua­nyar el premi Víctor Català. També es va atre­vir amb assa­jos que amb el temps han esde­vin­gut de referència, com L’Escola del Mar i la reno­vació pedagògica de Cata­lu­nya (1972) i Lite­ra­tura i soci­e­tat a la Cata­lu­nya d’avui (1974).

En la seva ves­sant més periodística va diri­gir dos recor­dats pro­gra­mes al cir­cuit català de TVE: Sig­nes (1978-1972) i Veus i for­mes (1972-1983). També va escriure alguns guions tele­vi­sius i va col·labo­rar per­ma­nent­ment amb tot­hom que li ho va dema­nar en pro­jec­tes cul­tu­rals que trobés d’interès. Una de les seves grans afi­ci­ons era pas­se­jar per la Ram­bla i entau­lar con­versa quan hi tro­bava algun cone­gut.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia