TOT RECORDANT
Robert Saladrigas (1940-2018), un campió literari forjat en la passió per la lectura
L’escriptor i periodista va morir fa cinc anys deixant algunes de les millors novel·les modernes en català
Avui fa cinc anys ens va deixar el novel·lista i crític literari Robert Saladrigas i Riera (Barcelona, 1940) després d’un llarg combat contra el càncer. El seu talent va ser reconegut amb alguns dels grans premis literaris del país, com ara El sol de la tarda (1992), premi Sant Jordi 1991 i premi Creixells 1992; La mar no està mai sola (1996), premi Carlemany de novel·la 1996, i La llibreta groga (2004), premi Josep Pla 2004. Entre molts aficionats a la lectura Saladrigas gairebé va ser més conegut pels seus articles en mitjans de comunicació que per algunes de les seves novel·les, ja que l’èxit tal volta li va arribar tard. La seva última crítica va aparèixer uns dies abans de morir a La Vanguardia. Fins al darrer dia, al peu del canó. El crític d’El Punt Avui David Castillo, que era bon amic seu, va resumir la seva trajectòria en una frase ben concisa i gens exagerada: “Només per les escenes tòrrides de la seva novel·la El sol de la tarda la seva obra ja mereixeria un capítol en la història de la novel·la contemporània.”
Tot i que es va graduar en ciències econòmiques, Saladrigas va ser sempre un home de lletres, conceptes sovint pejoratiu quan es compara amb científics de totes les índoles. La seva infància i adolescència les va passar entre l’Eixample i el Raval. Aquest univers barceloní es va notar sempre en l’evolució de la seva narrativa, que va fer evolucionar d’un realisme més clàssic fins a la llibertat d’estils que li propiciava la seva enorme experiència al llarg dels anys.
Va ser, de fet, un malalt de la lectura, la gran escola dels millors novel·listes, i ja de ben jove va demostrar que seria capaç d’imitar, o almenys intentar-ho, els seus grans ídols i que ho faria sobretot en la seva llengua materna, tot i la situació precària del català durant la postguerra. Amb només 18 anys es va presentar al premi Nadal, una mostra de la seva ambició. Poc després va aprofitar el llarg viatge en tren per anar fer la mili a Melilla per escriure la novel·la 52 hores a través de la pell, publicada finalment el 1970 i que ja va ser finalista del premi Prudenci Bertrana.
L’autor va començar a guanyar-se la vida fent de periodista treballant cinc anys a El Correo Catalán i col·laborant a Destino, Tele-Estel, ABC, Cavall Fort i Telexprés. Gairebé tots els mitjans eren en castellà i havia d’explorar la seva creativitat, per molt ancorat en el realisme que estigués, en les novel·les. Saladrigas també va ser el cap de la secció de llibres de La Vanguardia, diari al qual va estar vinculat 40 anys. A un home dels seus coneixements no li suposava cap dificultat combinar el català de les seves grans obres amb les magnífiques crítiques o articles que en llegíem en castellà.
Amb els seus comentaris sovint elogiosos va ajudar a enlairar joves de la seva generació dels setanta –que van forjar el seu propi estil particular–com Jordi Coca, Quim Monzó i Carme Riera, tot i que el seu déu particular era el nord-americà Philip Roth, escriptor que va morir també el 2018, uns mesos abans que ell.
Saladrigas tampoc esquivava, en ser preguntat pels seus ídols, grans genis de tots els temps amb estils diametralment oposats, que anaven des de Marcel Proust fins a Juli Verne. En els reculls sobre les seves impressions de la narrativa contemporània citava Thomas Mann, Jonathan Franzen, Edgar Allan Poe i Evan Dara.
Després de confirmar-se com una de les grans promeses de la literatura catalana als anys seixanta i setanta, Saladrigas va escriure també nombrosos llibres infantils i juvenils, inspirats pel seu admirat Verne, com ara El viatge prodigiós d’en Ferran Pinyol, dividit en sis volums. Va ser incansable en el seu treball, que era també la seva afició i la seva vida, i als anys vuitanta i noranta gairebé cada any hi havia un nou volum de Saladrigas a les llibreries. Literàriament va tocar el sostre amb Memorial de Claudi M. Broch (1986), l’obra més elogiada pels mitjans i traduïda a nombrosos idiomes. Es va endur el Premi Nacional de la Crítica, confirmant-se com un dels grans referents del segle XX. La seva capacitat narrativa també el va dur pels camins dels petits contes. Un dels grans exemples és Boires (1970), amb el qual va guanyar el premi Víctor Català. També es va atrevir amb assajos que amb el temps han esdevingut de referència, com L’Escola del Mar i la renovació pedagògica de Catalunya (1972) i Literatura i societat a la Catalunya d’avui (1974).
En la seva vessant més periodística va dirigir dos recordats programes al circuit català de TVE: Signes (1978-1972) i Veus i formes (1972-1983). També va escriure alguns guions televisius i va col·laborar permanentment amb tothom que li ho va demanar en projectes culturals que trobés d’interès. Una de les seves grans aficions era passejar per la Rambla i entaular conversa quan hi trobava algun conegut.
