literatura armènia
Nariné Abgarian i el delicat elogi de la senzillesa
Nariné Abgarian va néixer a la petita localitat de Berd, al nord-est d’Armènia, el 1971. És alta, amb les extremitats i els dits llargs i un nas prominent. Enraona amb un to suau i agradable, amb puntes d’humor que acompanya amb un somriure sincer, tot i que amb un deix potser trist –es podria afirmar que característic de l’est d’Europa–. Quan tenia 24 anys se’n va anar a viure a Moscou, on es va estar 26 anys. Des del 2022 viu a Alemanya amb el seu marit italià i la filla de tots dos.
Dijous passat va visitar Barcelona per primer cop per participar en el festival Kosmopolis, que va acabar ahir. El mateix dijous, en un acte al CCCB, van conversar, davant un auditori ple a vessar, ella i Marta Nin, que és qui la va descobrir a Jordi Puig, editor de Comanegra, i qui ha traduït del rus al català dues de les novel·les d’Abgarian, I del cel van caure tres pomes, que va ser un èxit internacional, i El mar terra endins, totes dues a Comanegra. Navona ha publicat el primer dels títols en castellà.
“A Moscou em vaig fer escriptora perquè va començar la nostàlgia pel meu poble d’Armènia”, explicava l’autora dijous al matí. Tenia 31 anys quan va debutar literàriament. “No va ser tan difícil començar a escriure perquè molts armenis vam anar a viure des del nostre petit país a un de molt gran com és Rússia i tots volíem recordar i explicar com era el nostre poble. El 1993, amb el final de la Unió Soviètica, vam pensar que la regió i la vida que hi fèiem s’estabilitzaria, però malauradament no ha estat així”, es lamenta.
Els seus idiomes són l’armeni i el rus i agraeix la feina dels traductors. Com tots els escriptors, avalua el seu èxit partint de les traduccions i està molt satisfeta perquè ja ha estat traduïda a 30 llengües.
Literatura equilibrada
De la seva literatura, sempre ambientada en el món rural armeni, sempre se’n destaca l’equilibri entre humor i gravetat, entre tragèdia i esperança. La guerra i la devastació que ha patit constantment Armènia durant l’últim segle amaren tota la seva obra, però hi sobresurten uns personatges de bondat genuïna que afronten la fatalitat amb una llum literària sorprenent.
“Armènia està vivint una situació catastròfica. Sempre hem tingut una història terrible i mai n’hem sabut sortir. Hem tingut 30 anys per mirar cap al futur i no ho hem sabut fer; en canvi, des de l’ara sempre mirem el passat”, i com que el que ella ha publicat, precisament parteix dels ancestres, afegeix: “Intento sortir d’aquell passat per poder parlar des del present.”
El seu estil delicat i efectiu té un origen. “La meva besàvia em va ensenyar que la vida està feta de coses senzilles i és el que miro de transmetre amb la meva literatura”, i no és fàcil fer-ho com ella, sense caure en l’ensucrament ni presentar unes històries anodines. De fet, les seves històries solen tenir elements sorprenents, de vegades amb to de realisme màgic, i grans personatges. “Vaig créixer en el context de personatges fantàstics i de vida rural i tradicional que narro a les meves obres. Totes les dones que surten als meus llibres es basen en la meva besàvia; no dúiem la mateixa sang, però amb ella vaig aprendre que, per estimar, això no cal.”
Mentre escriu acostuma a escoltar jazz. “El meu avi va ser tancat per Stalin en un camp de concentració i tocava jazz amb un banjo que possiblement es va construir ell mateix; ho feia tan bé que va anar a fer concerts a altres camps de treball. Va morir dos anys abans que jo naixés però, tot i això, crec que per aquest motiu m’agrada el jazz”, confessa amb un somriure ample i la mirada llunyana.
Ha publicat vuit novel·les i tres reculls de relats. “Tot i que en el context de violència que estem vivint m’està costant escriure, ara treballo en uns contes que passen des de la dècada del 1970 fins a l’actualitat”, comenta l’autora d’una obra molt personal, de lectura plaent i plena de capes que deixa un rastre en el lector més enllà del que ens diferencia de les tradicions i el món rural del poble armeni.
