Cinema

CELINE SONG

DIRECTORA DE CINEMA

“L’amor real és diferent de les fantasies que ens venen”

‘Vidas pasadas’ ha arribat als cinemes després de triomfar a Sundance, Sant Sebastià i Berlín

“Tots vivim amb éssers, vides i llenguatges diferents dins nostre”, diu

MÚLTIPLES VIDES
La comèdia romàntica no reflecteix la realitat de l’amor, que sovint no té res a veure amb baralles, i tots vivim vides diferents, en especial els que han emigrat. Aquestes dues premisses fan de la seva ‘opera prima’ un film molt original.

Celine Song ha vis­cut diver­ses vides: cine­asta i dra­ma­turga nas­cuda a Corea del Sud el 1988, filla d’artis­tes, va emi­grar al Canadà d’ado­les­cent amb la família i viu actu­al­ment a Nova York. Ben igual que la pro­ta­go­nista del seu pri­mer llarg­me­tratge, Vidas pasa­das , una comèdia romàntica atípica. Berlín, Sun­dance i Sant Sebastià han aplau­dit aquest film, estre­nat dime­cres als cine­mes.

Una mateixa per­sona viu vides dife­rents, com indica el títol?
Sí, és clar, fins i tot en aquesta sala som dife­rents pro­fes­si­o­nals adults, que ens pre­sen­tem aquí ves­tits per a aquest fes­ti­val. Però cadas­cun de nosal­tres tenim una versió de 12 anys, del que érem lla­vors, que és també en aquesta sala. I aquí hi ha una con­tra­dicció. Crec que dins d’una mateixa per­sona exis­tei­xen mol­tes vides. I en algú com la Nora, la pro­ta­go­nista, o com jo, que ha emi­grat d’un país a un altre, aques­tes mul­ti­pli­ci­tats de vida són més pre­sents. Tots vivim amb éssers, vides i llen­guat­ges dife­rents dins nos­tre.
Per què va sen­tir la neces­si­tat d’expli­car aquesta història tan per­so­nal a través del cinema?
Des del moment en què em vaig tro­bar en un bar, asse­guda amb un amic que havia vin­gut de Corea, i el meu marit, de Nova York. Estava fent d’intèrpret entre tots dos, i em vaig ado­nar que estava tra­duint entre cul­tu­res, entre històries i entre dife­rents parts del meu propi ésser. Va ser en aquell moment que vaig pen­sar a fer-ne una pel·lícula. La pel·lícula relata la història d’una per­sona nor­mal que viu alguna cosa que no té res d’extra­or­di­nari. No es bara­llen, només par­len, però passa alguna cosa extra­or­dinària, fins i tot en aquest moment tan ordi­nari. I vaig pen­sar, bé, per què no expli­car aquesta història? Fer-ho a través del cinema tenia per a mi tot el sen­tit, en lloc d’una obra de tea­tre. El mal­vat de la pel·lícula són tots els anys que han pas­sat i l’oceà Pacífic que els sepa­rava. Els esce­na­ris, el temps de la pel·lícula, els per­so­nat­ges retra­tats, pri­mer com a nens i després com a adults, són coses que han de ser tan­gi­bles, i el cinema em sem­blava el mitjà més ade­quat.
Creu que la nos­tra ment és capaç de ges­ti­o­nar les rela­ci­ons d’amor de llarga distància?
Això és el que vull retra­tar en aques­tes con­ver­ses per Skype. En aquest tipus de rela­ci­ons, al prin­cipi sem­bla que amb la tec­no­lo­gia acon­se­guim un mira­cle, i d’entrada et dona plaer, una ale­gria. La pri­mera vegada que par­len per Skype, després de dotze anys sense veure’s, estan exul­tants, és com si hagues­sin tor­nat a la vida. Però hi ha un desig d’inti­mi­tat, d’estar amb aquesta per­sona, de tocar-la, que va en aug­ment. Ales­ho­res la tec­no­lo­gia genera frus­tració.
Volia tren­car amb els tòpics del gènere romàntic?
Volia crear una cosa que em sem­bla real, com jo inter­preto l’amor, que és dife­rent de les fan­ta­sies que de vega­des ens venen com a amor. De vega­des l’amor és una cosa tan sen­zi­lla com escol­tar l’ésser esti­mat. Per a mi era molt impor­tant poder retra­tar-lo de la manera més autèntica pos­si­ble. Sem­bla un tri­an­gle amorós, però no ho és, perquè no hi ha ene­mics, ni bara­lles, ningú lluita con­tra ningú. Tots tres són res­pec­tu­o­sos, són adults i es pre­o­cu­pen per les neces­si­tats de l’altre. I bàsica­ment, inten­tava trans­me­tre com visc l’amor. Hi ha per­so­nes que conec que s’iden­ti­fi­quen amb aquest sen­ti­ment, que han vis­cut situ­a­ci­ons incòmodes, però que han sabut fer-hi front.
El per­so­natge de Hae Sung diu que quan va arri­bar a Amèrica va plo­rar molt, però que es va ado­nar que a ningú li impor­tava. És una pel·lícula que també parla de la pèrdua, de soli­tud?
Forma part del que és ser adult a la vida moderna. Tots pre­nem deci­si­ons per mate­ri­a­lit­zar els nos­tres som­nis, per tenir una car­rera, i és cert que sovint ens sen­tim sols en el nos­tre camí cap a la rea­lit­zació, cap a la ple­ni­tud de la nos­tra feina. És el que està vivint la Nora, es veu obli­gada a aco­mi­a­dar-se d’aque­lla nena petita que va ser.
Vivim un temps en què l’amor és molt ràpid, molt fugaç. Aquesta pel·lícula parla de com l’amor pot per­sis­tir molt de temps...
L’amor no necessària­ment ha can­viat. La nos­tra manera de veure’l ha can­viat per la tec­no­lo­gia, però l’amor veri­ta­ble per­dura. Aquesta pel·lícula parla de com l’amor pot anar més enllà del nos­tre temps, de la nos­tra vida, de les nos­tres vides futu­res. I no hi ha cap paraula per des­criure-ho. No hi ha cap paraula per des­criure el que és Hae Sung per a la Nora. Són amants? Amics? No són des­co­ne­guts, els uneix un sen­ti­ment molt més pro­fund. Hi ha una con­nexió entre ells que per­du­rarà. Es tracta d’aquesta sen­sació que tens quan conei­xes algú, que tots ho hem vis­cut. De vega­des et dius: “Mare meva, és com si et conegués de sem­pre!” O de vega­des pen­ses que fa temps que no par­les amb aquesta per­sona, però és com si el temps no hagués pas­sat. En defi­ni­tiva, hi ha molt de mis­teri, hi ha molt d’enigma al vol­tant del con­cepte d’amor, per molt fugaç que sigui.
Com veu la interacció i l’equi­li­bri entre la rea­li­tat i l’art?
La vida té mol­tes històries que mol­tes vega­des no són grans bara­lles. Pot ser sim­ple­ment la història d’enve­llir amb algú: hem pas­sat 60 anys junts i hem com­par­tit la vida, morim i som enter­rats junts. A mi el que més m’interessa és com ens sen­tim, com expe­ri­men­tem l’amor, i això és el que estic inten­tant trans­me­tre.
Com va acon­se­guir tirar enda­vant aquest pro­jecte, sense haver fet ni tan sols curt­me­trat­ges?
Vaig acon­se­guir convèncer-los amb el guió. La idea em sem­blava molt bona, és una història per­so­nal, jo soc bilingüe i la pel·lícula també ho és. Vaig pen­sar que fun­ci­o­na­ria i, en rea­li­tat, no em va cos­tar convèncer-los. No tenia experiència en curts, però des de fa 10 anys que soc dra­ma­turga, he après del que feia cada dia al tea­tre, que és tre­ba­llar l’argu­ment, els per­so­nat­ges... Tot aquest tre­ball al tea­tre està rela­ci­o­nat amb la direcció d’una pel·lícula, així que em va anar molt bé, em va donar con­fiança per fer aquesta pel·lícula. I des de la pro­duc­tora van veure que em sen­tia amb molta con­fiança, capaç de fer-la.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.