Joshua Redman omple el Palau

“El jazz és immortal”, Cararach dixit. El director artístic del Festival de Jazz de Barcelona també va explicar que quan Joshua Redman va treure el seu primer disc, el 1992, cap dels quatre músics que l’acompanyaven dijous havien nascut. Impecables vestits de gris, i la vocalista Gabrielle Cavassa amb vestit de nit setinat clar, van omplir de fantasia el Palau. Després de moltes peripècies, Redman ha publicat un primer disc amb cantant, Where Are We. A veure si ho repeteix i tenim un dels prínceps del jazz intel·ligent caminant pel vessant comercial, que bona falta ens fa.

Dins del Festival de Jazz de Barcelona, en un Palau de la Música amb molt bona entrada, el quartet de Redman i la vocalista es van ficar el públic a la butxaca des del primer tema. Després d’un dia ventós i plujós, fins i tot el pinçament em va desaparèixer sentint Redman i els seus sequaços. La sensualitat de la bellíssima Cavassa és el complement perfecte a l’elegància del saxofonista. Amb un escot d’esquena nua i uns tacons de vertigen, el perfeccionisme del grup s’afegia a la seva veu càlida, tènue i, alhora, forta.

El concert va alternar la participació de Cavassa amb les peces del grup sols. Al meu entendre, un error, perquè la californiana reforçava el talent del conjunt. A més, a Redman l’hem vist periòdicament als nostres escenaris. Sense anar gaire lluny, l’any passat va participar en el festival amb el supergrup format per Brad Mehldau, Christian McBride i Brian Blade. A Joshua Redman el perden els seus soliloquis instrumentals, l’ego jazzístic desbocat i una tirada cap a l’avantguarda, cap als exercicis estilístics, quan tampoc no calen. L’excés de notes, el virtuosisme del grup i els solos no s’acabaven mai, com si el protagonisme hagués de ser dels instrumentistes i no del grup i del disc cantat. No es deterioraran si toquen menys.

Redman també va xerrar força sobre l’americanisme del disc nou i els autors d’alguns dels temes. Cada cançó del disc tracta, o hi fa referència, a un lloc geogràficament específic dels Estats Units. D’exemple, Streets of Philadelphia (Bruce Springsteen), Going to Chicago (Count Basie), Manhattan (Rodgers & Hart) i Alabama (John Coltrane), sobre el qual es va estendre a bastament. Tots els van tocar al concert, a més de Sakura de Rosalia i Hotel California dels Eagles. El trio format per Paul Cornish al piano, Philip Norris al contrabaix i Nazir Ebo a la bateria va estar perfecte. I l’actuació també, malgrat els matisos esmentats. Esperem que creixin perquè tenim jazz, com deia al començament, per a una bona estona.