Arts escèniques

TEMPORADA ALTA

Els camins d’en Camus van de Girona i Salt al Lliure

Dos muntatges inspirats en Albert Camus conformen la col·laboració entre el Teatre Lliure i el Temporada Alta, aquesta edició. Aquests dies es presenten en el festival de tardor i, tot just arrencat l’any, ja es presentaran al Teatre Lliure. Casares-Camus: Una història d’amor es representarà dissabte al Teatre de Salt (i farà temporada posteriorment del 2 al 21 de gener). Per la seva banda, Sísif fa no fa és el darrer treball de Jordi Oriol, que estrenarà diumenge al Canal i que es desplaçarà a Barcelona, del 25 de gener a l’11 de febrer. Si el primer muntatge s’inspira en les cartes d’amor entre l’actriu María Casares i l’escriptor existencialista, el text d’Indi Gest s’inspira en L’home absurd, de Camus, per reescriure el mite de Sísif, amb un sol intèrpret a escena (Carles Pedragosa) en un espai barroc de contingut que tan aviat és un concert, un espectacle de manipulació d’objectes, una peça poètica o prosaica o un monument a la paraula.

El repte de Jordi Oriol era deslliurar-se de la fórmula que li havia servit per bastir la seva trilogia del lament, en què confrontava Shakespeare i Camus: La caiguda d’Amlet (A La caiguda, de Camus, el personatge parla amb ell mateix, com el seu Hamlet, que s’escolta a si mateix); L’empestat (a La tempesta shakespeariana ideada per Oriol, com a La pesta de Camus, són les paraules les que contaminen), i La mala dicció (Macbeth es difumina amb reflexions de Calígula i L’home revoltat, de Camus). En aquest Sísif fa no fa, ha volgut desempallegar-se d’una pedra per fer-ne rodolar una altra. Indi Gest reprèn la reversió dels mites grecs, que ja va indagar a Prometeu no res (2009). Per a l’autor i director, l’art ve a ser una feina ingent com la d’en Sísif, condemnat a arrossegar un roc per pujar-lo a un cim però que sempre torna a rodolar avall i l’ha de tornar a desplaçar cap amunt, sabent que és una feina infinita. Proposar una acció artística és absurda, inútil per a un ampli segment de la societat perquè no aporta res tangible. “És un càstig autoimposat”, admet Jordi Oriol, com un Sísif contemporani.

La peça parla d’un Sísif actual que de manera perversa prova de manipular la seva història per fer creure allò que tothom sap que és impossible. Com ara l’esforç de l’humà d’amagar la fragilitat i l’autoengany per seguir fent una “penosa vida”.

Oriol ha explicat que li ha interessat molt el mite de Sísif i que l’espectacle resultant és “diferent” del que s’ha fet fins ara. “Hem defugit de la nostra poètica per trobar-ne d’altres”, ha concretat. Per la seva banda, Pedragosa hi ha afegit que l’espectacle és una mena de manifest per reivindicar l’art des d’un patiment. Indi Gest, que es remunta al 2007 amb el taller final de l’Institut del Teatre Ob-sessions, té una forma molt característica de presentar les obres. Si Pedragosa comenta: “Hem vingut a patir”, Oriol admet que el patetisme de l’escena pot portar el públic a reflexionar-hi o a alguna acció còmica, com succeeix en la recepció del teatre de l’absurd; “Nosaltres no hem anat a la comicitat”, com sí que ho van fer en molts dels altres títols, com ara Europa Bull.

Oriol reconeix el valor de Camus quan expressa la seva angoixa en no trobar el sentit de la vida. Però en comptes de ser un al·legat al suïcidi mostra amb lucidesa la decisió absurda de la humanitat de seguir treballant sabent que sempre tota acció és inútil en l’eternitat del temps. Sísif, com els artistes, sap que darrere una funció teatral n’hi ha una altra. I que sempre s’acabarà. I que, el dia següent, caldrà reprendre-ho, fent vàlid el procés d’aixecar la funció però impossible un final que anul·li una nova lluita l’endemà. “De fet, si no hi hagués patiment, si no ens moríssim, no tindria sentit la vida”, raona Jordi Oriol.

Rematada final Lliure

Aquest cap de setmana, també es podrà veure la comèdia dantesca Le congrès ne marche pas, de La Calòrica, al Teatre Municipal (dissabte, 20 h, i diumenge, 18 h). La peça, amb coproducció del Lliure i del Centro Dramático Nacional, es va estrenar fa poques setmanes al Teatre Lliure de Gràcia (abans de l’estrena ja no quedaven entrades a la venda). I, finalment, dimecres al Municipal de Girona es presenta Yerma (abans que torni la reposició al Lliure, del 21 de desembre al 4 de gener). L’adaptació de Juan Carlos Martel i Frederic Amat sobre el text icònic de Federico García Lorca va ser un dels muntatges de més ocupació al Teatre Lliure la temporada passada.

Una construcció literària d’anades i vingudes, que salta l’escena

Havia de ser una mena de lectura dramatitzada, però es van anar animant i ha acabat sent un muntatge en què han memoritzat el text. No es limiten a representar els dos personatges icònics, però sí que viuen les seves contradiccions. Rosa Renom va quedar captivada pel llibre, “865 cartes de 1.475 pàgines”, remarca el director Mario Gas, i es va marcar el repte de fer una selecció que permeti veure la complexitat dels dos personatges i, alhora, que mantingui un fil del que s’està parlant. La relació entre María Casares i Albert Camus arrenca el 1944 i acaba el 1960, quan l’escriptor mor en un topada absurda en una carretera amb l’editor Gallimard (el Lliure va presentar L’accident, el Grec del 2013, una dramatúrgia de Carme Cané sobre la peripècia tràgica).

A les cartes, Casares s’exposa molt més i concreta més les seves angoixes. Molt més reservat és Camus; probablement perquè intuïa que algun dia podrien sortir publicades aquestes confidències. Renom ha fet feina d’arxivera per descobrir per què estava angoixat el pensador: ha trobat articles de premsa o novel·les escrites en la mateixa època que clarifiquen la seva reserva. Són breus acotacions que adrecen al públic “per fer veure que, tot i que siguin les paraules de Camus, no corresponen a les cartes, sinó a algun altre tipus de material documental”, matisa Renom.

Les cartes, més enllà de les separacions i reconciliacions en una parella que vivia paral·lela al matrimoni de Camus, fan un veritable retrat de l’època i mostren una relació tan humana com artística. Tots dos, de fet, viuen un exili extern i també un d’intern que “radiografia les contradiccions de la humanitat”, comenta Mario Gas. Les dues ombres surten de les golfes, parlen des de la seva lletra però, en realitat, transcendeixen la seva història personal. Per això, per a Gas, Camus és un autor que “ens agrada als que venim de lluny” i que té molt a dir a la gent d’avui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

L’aventura d’un artista català al Nova York dels anys vuitanta

barcelona
novetat editorial

Laia Perearnau reivindica les ‘passadores’

Barcelona
girona

Les Voltes celebra els seus 60 anys reconeguda com a “monument de país”

girona
CULTURA

Mor als 83 anys Antoni Vives Fierro, un dels degans de la pintura catalana

societat

El Festival Còmic presenta la seva XVII edició per Setmana Santa

figueres
Cinema

El XII Cicle de Cinema i Música Antiga comença demà al Truffaut

Girona
DANSA

El Mercat de les Flors s’avança a Dansa Metropolitana amb flamenc i tecnologia

BARCELONA
exhibició

Els públic dels cinemes catalans puja un 20% l’any 2023

barcelona
MÚSICA

Litus torna a Girona, on va viure 7 anys, per actuar divendres al Yeah!

girona