Música

JOAN ISAAC

CANTAUTOR

“Els que aquí fem cançó anem tots en un mateix carro”

“Sempre hi haurà un públic, perquè de gent disposada a emocionar-se amb cançons no deixarà d’haver-n’hi mai”

“La nostra va ser la generació del «coitus interruptus», però la de després –Miquel Pujadó, Joan Amèric, Sílvia Comes...– es va trobar un desert”

“Vaig fer-la en una hora i mitja, però em va canviar la vida”

En totes les festes majors de Catalunya hi havia sempre un recital de cançó, com n’hi havia un de sardanes
A Itàlia vaig descobrir-hi un geni rere l’altre i un tipus de cançó d’autor que aquí no arribava
Malgrat totes les dificultats, jo encara crec en el meu ofici i en el gènere de la cançó

Quaranta-sis anys després d’haver-hi ofert el seu primer i únic recital, Joan Isaac (Esplugues de Llobregat, 1953) torna avui al Palau de la Música Catalana com a protagonista d’un concert antològic de celebració dels seus 70 anys de vida i 50 d’ofici. Una “festa de la cançó”, segons la definia fa uns dies el productor Yanni Munujos, amb la participació, entre altres, de Joan Manuel Serrat, Paco Ibáñez, Maria del Mar Bonet i Roger Mas, que reblarà el clau d’un Any Isaac en el marc del qual també s’ha publicat un llibre, un nou treball d’estudi ( Tinc una casa al mar ) i una voluminosa capsa integral de 25 discos amb tots els enregistraments que, des del 1975 fins ara, l’autor de la cançó A Margalida ha realitzat en set discogràfiques diferents. “Jo no em retiro ni mort”, avisa, però, el cantautor, tot citant Paco Ibáñez, a tot aquell que, en el desplegament d’enguany, hi olori l’avantsala d’un comiat.

Setanta anys de vida, 50 fent cançons... Moment de fer balanç?
Són xifres que fan goig, és clar. Mirar enrere i adonar-te que has fet aquest ofici durant 50 anys i has elaborat una obra de llarga durada són coses que et fan sentir orgullós. En Joan Molas i la Núria Batalla van ser els primers a creure en mi i, després, n’hi ha hagut d’altres igualment importants. Valoro, però, que la persona que més hagi cregut en mi hagi estat jo mateix, la qual cosa, per a un artista, crec que és fonamental. D’altra banda, arriba un moment a la vida en què sorgeix la necessitat d’ordenar una mica el que has fet. A la preocupació pel futur dels fills i per deixar les coses una mica arreglades, s’hi afegeix també voler fer una mica de balanç de vida i posar ordre a aquesta vocació creativa que jo sempre he tingut...
Què és el més preuat que s’emporta, d’aquest mig segle de cançons?
Haver conegut gent interessantíssima que, si m’hagués dedicat a una altra cosa, probablement no hauria conegut. Quan, fa uns dies, per exemple, estava assajant amb en Paco Ibáñez tenia la sensació d’estar davant Atahualpa Yupanqui o qualsevol altre gran monument de la cançó. I el mateix puc dir, naturalment, d’en Joan Manuel [Serrat]. Que ells, i altres, siguin amb mi al Palau ha estat una decisió purament emocional. Són companys que m’han donat suport sempre i de qui mai he rebut un no.
Fer cançó durant 50 anys és una fita força més meritòria a Catalunya que no pas en altres països?
Bé, és difícil, sí... Una de les coses, per exemple, en què sempre penso quan sorgeixen nous cantautors és en la sort que ha tingut la nostra generació de poder elaborar obres de llarga durada. Vint-i-cinc discos... poca conya! Són molts discos. Tant de bo aquests nanos joves puguin continuar perseverant, ja que poder explicar-se al llarg d’una vida, sigui en exposicions, llibres, pel·lícules o cançons, és, crec, el més important per a un artista. Quan veig aquests grups de pop o de rock que es fan i es desfan, penso en la necessitat d’expressar-se individualment que solen tenir els artistes... Malgrat totes les dificultats, jo encara crec en el meu ofici i en el gènere de la cançó.
Marina Rossell, Ramon Muntaner... Què creu que defineix la generació de cantautors catalans a la qual pertany?
Vam ser una generació que algú va arribar a denominar la del coitus interruptus. Vam començar a cantar a les darreries del franquisme, vam ser-hi durant la Transició... Però la veritat és que ens vam quedar una mica en terra de ningú. De tota manera, cal dir que nosaltres teníem un vent que ens venia darrere que ens empenyia força, ja que havíem començat fent de teloners per a en Llach, la Maria del Mar [Bonet], en Quico [Pi de la Serra], l’Ovidi [Montllor]... En canvi, per als que van arribar després, la generació dels vuitanta, sí que tinc la sensació que va ser terrible: Miquel Pujadó, Joan Amèric, Sílvia Comes... Ells són gent que realment sí que es van trobar amb un desert brutal. Va ser quan, fos per la poca amplitud de mires dels partits d’esquerres o per les conselleries de cultura de l’època, es va considerar que la cançó d’autor ja no tenia raó de ser. Es va invertir molt en l’aparició del rock català, que em sembla collonuda, però semblava que, en aquest país, el rock no pogués conviure amb la cançó. O amb el jazz, o amb la clàssica... Això, que a França o Itàlia no va passar mai, era d’una gran pobresa cultural, però aquí portàvem encara la motxilla del franquisme. Encara ara hi ha gent que m’atura pel carrer i em diu: “Ostres, Joan Isaac... Encara fas cançó protesta, tu?” I penses: “O no he sabut explicar-me bé o realment no han entès res.” Sigui com sigui, t’adones que el pes d’aquella motxilla va ser bestial.
Entre el 1984 i el 1998 va abandonar l’ofici. Què va passar?
Que les discogràfiques importants van marxar totes a Madrid i que la societat civil que muntava concerts en pobles i ciutats va desaparèixer, bàsicament. Fins aleshores els concerts els muntava la gent, no les regidories de cultura. Enviàvem els cartells a les agrupacions locals, els enganxaven, tallaven les entrades i, després, a vegades, ens pagaven. Això va acabar en mans dels ajuntaments, en què cadascun tenia un color polític diferent i apostava per una cosa o altra. Però, en tot cas, jo recordo que, en totes les festes majors de Catalunya, hi havia sempre un recital de cançó, com n’hi havia un altre de sardanes i el ball de nit amb l’orquestra. I aquest món va desaparèixer. Em vaig trobar que tot el que feia es quedava en un calaix sense possibilitat de fer-ho públic. Van aguantar en Raimon, en Llach, la Maria del Mar..., però la resta les vam passar putes i, en el meu cas, vaig aprofitar per fer de farmacèutic, que em va ser molt útil, per cert, per fer cançons, ja que no vaig deixar-ne mai de fer, durant aquests catorze anys. Ser farmacèutic a Barcelona en un barri com el Gòtic és una universitat acollonant.
Amb prou feines feia un dècada dels seus començaments en el món de la cançó. Com els recorda?
Un escenari somiat, ja que als concerts d’en Llach, en Serrat o l’Ovidi jo ja hi anava com a espectador. Soc d’una generació en què, per a molts, l’única manera d’esbarjo, pràcticament, que teníem era l’escoltisme, que era un moviment molt lligat a l’Església però obert i contraposat a organitzacions feixistes. En aquest entorn hi havia els cançoners, que eren preciosos i tenien, amb els acords corresponents, cançons tant del Llach i en Serrat com d’en Bob Dylan i el Donovan. Jo vaig començar a tocar-les fins que un dia vaig veure’m amb cor de fer jo mateix una cançó. I, a partir d’aleshores, vaig anar trobant-me en el terreny personal amb cantautors que eren els meus mites. La Marina [Rossell] o en Ramon [Muntaner], que al cel sigui, segur que et dirien el mateix. Fer les primeres parts dels concerts dels grans va ser tota una escola i una manera d’establir un contacte pell a pell amb el públic en uns temps, és clar, en què encara no hi havia xarxes socials...
‘ A Margalida ’, dedicada a la companya de Salvador Puig Antich, és la cançó seva que més fibres emocionals ha tocat. És cert que la va escriure només en una hora i mitja?
Totalment. Va sorgir enmig de les sessions de gravació d’un disc que estava fent que es deia Viure. Vaig arribar, tornant de l’estudi, una nit a casa, vaig asseure’m al piano i em va sortir aquesta melodia. No sé per què em va venir al cap la Margalida, que jo ja havia conegut quan estaven a punt de matar el Puig Antic ja que jo era molt amic –nòvios, de fet– de la Carme Puig Antich. La Margalida va marxar després que executessin en Salvador i ningú sabia on era, tot i que després, evidentment, ho vaig entendre tot: l’havien fet marxar. Em va quedar al cap, sobretot, aquesta frase –“No sé on ets, Margalida”– i, amb això, vaig desenvolupar la lletra, que, certament, vaig fer en una hora i mitja. L’endemà vaig arribar a l’estudi, la vaig ensenyar al pianista, en Jordi Vilaprinyó, i vam fer-ne l’arranjament allà mateix. I aquella cançó... em va canviar la vida.
I va “deixar de ser seva”, com solen dir aquells que tenen la fortuna d’haver compost temes així?
Sí, va passar a ser de la gent i per això la canto sempre, tot i que aquestes cançons també són “perilloses”, perquè tapen altres cançons que tu consideres que musicalment són molt superiors...
El seu bon amic Luis Eduardo Aute, amb qui l’any 2009 va fer ‘Auteclàssic‘, el definia, irònicament, com “el més català dels cantautors italians”. Per què, a diferència de tants altres companys emmirallats en França, ha tingut aquesta fília per Itàlia, vostè?
Al començament mirava a França, jo. Anava a Perpinyà, o Andorra, i comprava discos de Brassens, Brel, Barbara... Anava a París a escoltar Moustaki... Aquest món em va canviar la vida, ja que jo fins aleshores escoltava els Sírex, els Mustang, Fórmula V... Després, però, raons personals em van lligar molt a Itàlia i vaig descobrir-hi un geni rere l’altre i un tipus de cançó d’autor que aquí no arribava, ja que d’artistes com Fabrizio de André o Francesco de Gregori mai trobaves discos ni hi venien a cantar mai. Paolo Conte és, potser, l’única excepció. I així com la música francesa em donava el concepte existencial i intel·lectual de la cançó, la italiana m’oferia la lluminositat i el color, a més de tota una altra instrumentalització. De Portbou a Ventimiglia hi ha 800 quilòmetres, una distància en cap cas abismal perquè aquí desconeguem tant la seva música i ells la d’aquí.
Avui al Palau tindrà al seu costat un munt d’amics. Però com va ser el cas, per exemple, l’any 2018 amb un homenatge a Ramon Muntaner que va instigar, vostè també ha volgut reconèixer sempre els seus companys. Fins a quin punt té clara la idea de formar part d’un col·lectiu?
No concebo la cançó com un instrument de desenvolupament personal, sinó com un moviment. A vegades gueto, fins i tot. Els que aquí fem cançó anem tots en un mateix carro i, estigui més o menys de moda, sempre tindrà un públic, perquè de gent disposada a emocionar-se amb cançons no deixarà d’haver-n’hi mai. Sempre he estat molt corporativista, en aquesta història. Hi ha qui es pensa que això és Miami, però som un país petit i, en el meu cas, intento aprendre tant dels meus avantpassats musicals com de les noves veus d’ara, que n’hi ha moltes que m’encanten.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

música

El Jazz omple el Passeig de Gràcia

barcelona
crónica

Oques Grasses en salsa dolça

GIRONA

El manifest d’Agitart centra el Dia Internacional de la Dansa

girona
cultura

L’alt i constant mestratge de Mercè Vidal

Paola Cortellesi
Cineasta i actriu

“Els italians portem el neorealisme a l’ADN”

Barcelona
cultura

Mor Francisco Rico, un dels grans experts del ‘Quixot’

barcelona

Marc Larré guanya el premi Antoni Vila Casas d’Escultura 2024

palafrugell
cultura

La llei contra la bruixeria més antiga d’Europa, de les Valls d’Àneu, compleix 600 anys

barcelona
Novel·la Gràfica

Jaime Martín i les trementinaires del Pirineu

Barcelona