Patrimoni

A cavall entre el romànic i el gòtic

Roca Rossa és un conjunt monàstic íntegre on, un cop va ser abandonat, no s’ha tornat a construir

Caldria una excavació arqueològica per conèixer l’abast de les estructures que ara només s’intueixen

El mones­tir de Santa Maria de Roca Rossa, una canònica regu­lar a càrrec de l’orde de Sant Agustí situ­ada en ple massís del Mont­ne­gre, va ser fun­dat l’any 1145 per Gue­rau III de Cabrera, ves­comte de Girona i Urgell. En va cedir el domini al monjo Ber­nat perquè hi aixequés una església a Santa Maria, en aquells temps en terme de la parròquia d’Hort­sa­vinyà, que per­ta­nyia al terme del cas­tell de Mont­pa­lau. El 1177 ja hi ha docu­ments sobre les pri­me­res dona­ci­ons al mones­tir. “Hem de tenir en compte que el Maresme actual com a comarca no exis­tia a l’època medi­e­val i la riera de Cal­des d’Estrac sepa­rava el bis­bat de Bar­ce­lona del de Girona. Per tant, l’Alt Maresme i el Baix Maresme tenien dinàmiques dife­rents”, explica el doc­tor en història de l’art Joa­quim Grau­pera, un dels grans conei­xe­dors de l’edat mit­jana de la comarca. Roca Rossa, segons exposa, és impor­tant per diver­ses raons. “La pri­mera perquè és un con­junt monàstic ínte­gre que al Maresme només exis­teix a Tiana, a la car­toixa de Mon­ta­le­gre”, manté. En segon lloc, perquè va ser cons­truït en el segle XIII, “un període de tran­sició del romànic al gòtic”. “És un edi­fici que comença a aban­do­nar una forma de cons­truir amb murs grui­xuts que sos­te­nen una volta de pedra per intro­duir ele­ments pro­pis de l’art gòtic, de la baixa edat mit­jana i que també podem veure en cape­lles de Dos­rius, Òrrius o Lla­va­ne­res”, espe­ci­fica. Un ter­cer ele­ment de la sin­gu­la­ri­tat de Roca Rossa es troba en el fet que no hi hagut una con­tinuïtat cons­truc­tiva. “Va que­dar aban­do­nat i tenim un monu­ment sege­llat, amb poquíssi­mes inter­ven­ci­ons al llarg de la història, que ens podria donar molta infor­mació”, afirma Joa­quim Grau­pera.

A par­tir de la segona mei­tat del segle XIII i amb la pesta del segle XIV que va afa­vo­rir el des­po­bla­ment de la zona, Roca Rossa va començar el seu declivi, que es va accen­tuar en els segles poste­ri­ors. Les cròniques del segle XV ja recu­llen un estat d’aban­do­na­ment dels edi­fi­cis i a mei­tat del XVI pas­sarà a depen­dre de la seu de Sol­sona, fins a la desa­mor­tit­zació de mit­jans del segle XIX. “En el segle XVI les canòniques es van abo­lir, però les ren­des que gene­rava Roca Rossa a par­tir dels masos que en depe­nien es van uti­lit­zar per al finançament dels canon­ges del bis­bat de Sol­sona”, reme­mora Grau­pera per expli­car com és que la talla ori­gi­nal de la Mare de Déu de Roca Rossa, i altra docu­men­tació, és al museu de la capi­tal del Sol­sonès, igual que passa amb mate­rial del pri­o­rat bene­dictí de Sant Pere de Clarà, a Argen­tona, també al Maresme. Per Joa­quim Grau­pera, cal­dria una actu­ació de més calat per conèixer més a fons el mones­tir i la seva història. “Hi ha evidències clares de les estruc­tu­res, però és necessària una exca­vació per deter­mi­nar l’abast de les dependències que ara només s’intu­ei­xen”, asse­nyala.

El cas de Roca Rossa és un bon exem­ple per demos­trar fins a quin punt la comarca des­co­neix el valor del seu patri­moni medi­e­val. “El Maresme s’ha encar­re­gat de valo­rar el seu pas­sat ibe­ro­romà i moder­nista, però no ha fet el mateix amb els ves­ti­gis de l’època medi­e­val, que són els grans obli­dats mal­grat que la majo­ria de parròquies del ter­ri­tori són d’estil gòtic tardà”, asse­nyala.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia