Llibres

novetat literària

La censura ‘salva’ una novel·la de Teresa Pàmies

El títol pot sem­blar una broma, tenint en compte que, “després de Pedrolo, Teresa Pàmies és una de les auto­res cata­la­nes més cen­su­ra­des”, com valora Mont­ser­rat Bar­cardí, estu­di­osa de l’obra de Pàmies i per­sona que va loca­lit­zar la novel·la inèdita Una noia i un sol­dat, que ha publi­cat Ade­si­ara.

I és que la va des­co­brir a l’Arc­hivo Gene­ral de la Admi­nis­tración, a Alcalá de Hena­res, “l’arxiu de la cen­sura”, acla­reix Bacardí. La còpia de l’ori­gi­nal que tenen en aquell arxiu, on s’està acu­mu­lant pols des del febrer del 1972, ha esde­vin­gut l’única exis­tent d’una obra de la qual ni els fills de la peri­o­dista i escrip­tora tenien notícia.

Per a l’edi­tor Jordi Raventós, “és una nove­tat molt impor­tant, per ser una de les auto­res cata­la­nes més des­ta­ca­des i per ser una obra inèdita”. “Mont­ser­rat Bacardí està fent una gran feina recu­pe­rant autors obli­dats; i és que l’objec­tiu d’Ade­si­ara no és gua­nyar diners, és con­tri­buir a enri­quir la cul­tura cata­lana”, hi afe­geix.

Mont­ser­rat Bar­cardí i Tomàs (Ciu­ta­di­lla, 1962) és assa­gista, biògrafa, pro­fes­sora de la Facul­tat de Tra­ducció i d’Inter­pre­tació de la UAB, doc­tora en filo­lo­gia hispànica i lli­cen­ci­ada en filo­lo­gia cata­lana. A més de ser una tre­ba­lla­dora ines­go­ta­ble, de tracte agra­da­ble i amb una bona sin­to­nia amb Raventós.

Segons la cura­dora, “és la típica història del manus­crit tro­bat”. El 2019 reme­nava docu­ments a l’infaust arxiu citat. “Costa molt perquè molts noms estan mal escrits.” I va loca­lit­zar el títol Una noia i un sol­dat, de Teresa Pàmies, que no li sonava. Va tri­gar més d’un any a ser auto­rit­zada a con­sul­tar la còpia de la novel·la que van inten­tar publi­car Des­tino.

Bacardí ho va pre­gun­tar als fills de Pàmies i cap tenia constància de l’obra. “Està plena d’ano­ta­ci­ons, en bolígraf de color ver­mell o blau, la majo­ria fetes pels cen­sors, perquè Teresa Pàmies no va saber pren­dre la mida a la cen­sura, sem­pre hi va topar... Fins i tot tenia un cen­sor espe­ci­a­lit­zat en la seva obra, Fran­cisco Fernández-Jardón”, comenta la cura­dora. “Diuen que els últims anys del fran­quisme la dic­ta­dura es va esto­var, però no és cert, va con­ti­nuar sent molt dura i era difícil publi­car.”

Una noia i un sol­dat s’ha publi­cat a la col·lecció De Cor a Pensa, dedi­cada als autors cata­lans de vàlua històrica i literària que estan obli­dats.

Pàmies va començar la novel·la a París i va ser la pri­mera que va aca­bar en tor­nar a Bar­ce­lona després de tres dècades d’exili, el febrer del 1972. El pri­mer que va publi­car, però, va ser Tes­ta­ment a Praga, perquè gua­nyar el Josep Pla va faci­li­tar pas­sar la cen­sura. “L’època més fecunda i de més qua­li­tat en l’obra de Pàmies és la dels anys setanta; entre el 1975 i el 1979 va publi­car 15 lli­bres”, apunta.

L’argu­ment de l’obra

Pro­ta­go­nit­zada per una noia mar­xista i un sol­dat repu­blicà, la novel·la aborda l’experiència de la guerra des de dues pers­pec­ti­ves dife­rents i per mitjà de dues veus con­tras­ta­des, enmig d’una trama amo­rosa intri­gant. “La noia és una comu­nista amb una bio­gra­fia i tarannà que coin­ci­deix amb la de l’autora, tot i que l’obra no és gens de doc­trina ni de par­tit. Fins i tot, Teresa Pàmies deia que no ente­nia per què la cen­sura l’havia pro­hi­bit taxa­ti­va­ment, si era una història d’amor”, hi afe­geix Bacardí, tot rient.

Està escrita amb dues veus i “el nivell de la llen­gua de la noia és més ele­vat que el del sol­dat”, opina Raventós. “La veu d’ell es mos­tra a través de la tècnica del monòleg inte­rior, que Pàmies con­trola per­fec­ta­ment però que, curi­o­sa­ment, no va fer ser­vir mai més a cap de les seves obres”, asse­gura Bacardí.

Bacardí havia lle­git Tes­ta­ment a Praga de molt jove perquè els seus ger­mans, força més grans, l’havien lle­git i en deien mera­ve­lles. Li va agra­dar. No va ser fins a l’estiu del 2013 que va deci­dir lle­gir l’obra de Pàmies, les 50 obres i per ordre cro­nològic de publi­cació. “En sis mesos les vaig lle­gir totes, no podia parar. Era com un gran tren­ca­clos­ques amb mol­tes peces i quan acon­se­guia fer-ne encai­xar alguna era molt feliç”, explica la cura­dora. “Sem­pre he tin­gut flaca per les bio­gra­fies, les que he lle­git i, quan he pogut, les que he escrit, així que vaig pen­sar que podria arti­cu­lar totes aque­lles lec­tu­res fent-ne una de Teresa Pàmies.”

Teresa Pàmies i Ber­tran (Bala­guer, 1919 – Gra­nada, 2012) forma part de la pri­mera gene­ració d’escrip­to­res de la post­guerra, tot i que quan va publi­car el pri­mer lli­bre –Tes­ta­ment a Praga– ja tenia 51 anys.

Bacardí té el pro­jecte, encara inci­pi­ent, d’edi­tar un lli­bre que recu­lli els arti­cles d’exili de Pàmies, “que es defi­nia com a peri­o­dista”. “La seva llen­gua era viva i en apa­rença natu­ral, però molt tre­ba­llada i amb res­sonàncies col·loquials i popu­lars.”

A més de tro­bar l’obra inèdita, Mont­ser­rat Bacardí és res­pon­sa­ble de l’edició i d’una intro­ducció molt interes­sant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.