Cinema

ENZO VOGRINCIC i GUSTAVO ZERBINO

ACTOR DE ‘LA SOCIEDAD DE LA NIEVE’ i SUPERVIVENT DE LA TRAGÈDIA AÈRIA DE 1972

“Érem a 40 graus sota zero, abandonats pel món”

“Als Andes vam triar viure sense culpa, fent coses per les quals et podies sentir culpable, però que només fèiem si hi estàvem tots d’acord”

“Aquesta experiència ens va permetre arribar fins a llocs molt profunds de l’ésser humà i comprendre que som analfabets emocionals, educats en el deure, l’obligació, la por o la culpa”

Redefinir l’heroi
“El pas del temps no enfosqueix aquesta història, sinó, ben al contrari”, escriu Pablo Vierci a La societat de la neu (editorial Alrevés, en català i castellà). J.A. Bayona l’adapta en un film que qüestiona el concepte d’heroi, segons va explicar en una entrevista a El Punt Avui: “Una cosa bonica del llibre de Vierci és que és ple de llums i ombres. Hi ha personatges que van donar moltíssim i van quedar a la meitat, d’altres que van donar molt i van tornar... La naturalesa humana és complexa.”

Sobre­viure 73 dies als Andes, a 4.000 metres d’alçada, sense men­jar ni roba, a tem­pe­ra­tu­res de fins a 40 graus sota zero. Aquesta és la gesta que van acon­se­guir el 1972 Gus­tavo Zer­bino i 15 com­panys més, després d’un acci­dent aeri. 29 com­panys no van tenir tanta sort. Junts van qüesti­o­nar aque­lla creença segons la qual, en con­di­ci­ons adver­ses, surt el pit­jor de cada per­sona. Men­jar carn dels com­panys morts era impres­cin­di­ble per sobre­viure, i van pren­dre col·lec­ti­va­ment la decisió de fer-ho. “No m’he pene­dit de res del que va pas­sar, i si tornéssim a viure-ho, començaria a men­jar-ne el pri­mer dia, perquè s’hau­ria sal­vat més gent”, afirma Gus­tavo. 53 anys després, el direc­tor J.A. Bayona acaba d’estre­nar als cine­mes La soci­e­dad de la nieve , que adapta un lli­bre de Pablo Vierci sobre aquesta tràgica història. Enzo Vogrin­cic hi inter­preta Numa Tur­catti, un altre dels super­vi­vents. Vam par­lar amb ells en el pas­sat fes­ti­val de Sant Sebastià. El 4 de gener s’estre­narà a la pla­ta­forma Net­flix.

L’experiència que van viure el va can­viar per sem­pre? Es con­si­dera un super­vi­vent?
Gus­tavo Zer­bino: Nosal­tres vam estar 73 dies a la mun­ta­nya i hi ha gent que neix, viu i mor en una ser­ra­lada, en l’adver­si­tat per­ma­nent. La nos­tra experiència és dife­rent perquè és única, en el sen­tit que ningú sobre­viu 73 dies a 4.000 metres d’alçada, a 30 o 40 graus sota zero, o 40 graus de calor, sense roba, sense men­jar i aban­do­nats pel món. Això és extra­or­di­nari. I bé, al món d’avui, aquest labo­ra­tori exis­ten­cial pot ser bo per repli­car-lo i enten­dre qui­nes van ser les eines, quins van ser els apre­nen­tat­ges, les coses que es van des­car­tar perquè no ser­vien. Però la meva vida no és més impor­tant que la vida d’un altre ésser humà. No hi ha un mesu­ra­dor del dolor, però crec que aquesta experiència ens va per­me­tre arri­bar fins a llocs molt pro­funds de l’ésser humà i com­pren­dre que som anal­fa­bets emo­ci­o­nals i no conei­xem bé les emo­ci­ons perquè ens van edu­car a par­tir del deure, de l’obli­gació, de la por o de la culpa. I nosal­tres a la ser­ra­lada dels Andes vam triar viure sense culpa, fent coses per les quals et podies sen­tir cul­pa­ble, però que només fèiem si hi estàvem tots d’acord. Sen­tir que et donen suport, en l’error o en l’encert, et dona molta força.
Quin és l’enfo­ca­ment de J.A. Bayona que va fer que li semblés bé aquest nou pro­jecte?
G.Z.: Allò que a mi em sem­bla no importa, perquè jo soc un super­vi­vent més. El que importa és el que els sem­bla al con­junt dels super­vi­vents. Nosal­tres no hem pres mai cap decisió indi­vi­dual. Totes les deci­si­ons són col·lec­ti­ves, a la mun­ta­nya i fora. El plan­te­ja­ment em va sem­blar interes­sant, vam par­lar entre tots sobre els dub­tes, pors i incer­te­ses que teníem, fins que vam acon­se­guir el con­sens i vam accep­tar.
Sem­pre ho con­sen­suen tot?
G.Z.: Nosal­tres som sem­pre al mateix lloc. Érem 16, ara som 14, en vam ser 45, i en aquesta pel·lícula tor­nem a ser 45. Hi som tots, els que van morir, els que vam tor­nar. I ara ho veiem amb els nos­tres fills i els nos­tres nets. És una cosa que es va expan­dint, una consciència cada cop més col·lec­tiva, més uni­ver­sal, i Net­flix glo­ba­lit­zarà una rea­li­tat molt necessària en aquesta època, en què som tots en una gran nau que és el pla­neta Terra i hem d’anar tots junts o ens n’ani­rem a fer punye­tes.
Enzo, com va conèixer aquesta història?
Enzo Vogrin­cic: És graciós perquè la vaig conèixer a través de Gus­tavo. Jo tenia 12 o 13 anys, i anava al liceu Jubi­lar, un cen­tre de caràcter pri­vat en un con­text on la gent no té diners per pagar-lo, però era gratuït, ales­ho­res tenies l’opor­tu­ni­tat a través d’una entre­vista amb els teus pares de poder acce­dir-hi. Un dia ens van posar la pel·lícula ¡Viven! i ens vam avor­rir tots, perquè era molt llarga per a la nos­tra edat. Però després va venir Gus­tavo i va començar a expli­car-ho amb les seves parau­les, i vam callar tots. Vaig que­dar fas­ci­nat amb aquesta història, tot i que ja la conei­xia, perquè a l’Uru­guai es coneix. Un temps després m’arriba un càsting mis­teriós, sense infor­mació, i m’adono que és la mateixa història. Des de lla­vors ha estat un viatge inter­mi­na­ble, espec­ta­cu­lar.
Hi ha direc­tors que pen­sen que en les con­di­ci­ons extre­mes surt el pit­jor de les per­so­nes. De vostès en va sor­tir el millor.
Si aga­fes una bossa i la càrre­gues de merda, sor­tirà merda. Però si us la càrre­gues d’amor, sor­tirà amor. G.Z.: Vam ser uns afor­tu­nats perquè vam néixer a terra fèrtil: érem tots amics, anàvem a la mateixa escola, jugàvem al mateix esport, el rugbi, un esport de sacri­fici, de res­pecte a l’auto­ri­tat. T’ense­nyen a accep­tar la rea­li­tat i t’ense­nyen a aixe­car-te només una vegada més que les vega­des que caus. I després érem tots uru­gua­ians. O sigui que teníem els matei­xos prin­ci­pis, valors i for­mació. Això et dona homo­geneïtat. I con­fi­a­ves en el que tenies al cos­tat perquè era el teu amic. Això és molt impor­tant. Si no con­fies en el que tens al cos­tat, el con­si­de­res el teu ene­mic i aga­fes un pal. Ales­ho­res, l’ene­mic quin era allà dalt? Ningú. La natu­ra­lesa, que és com és. Fa fred o calor i quan la comen­ces a accep­tar i a enten­dre, comença a ser pre­vi­si­ble. És a dir, que va ser un procés d’apre­nen­tatge molt interes­sant. És més difícil aquí perquè has de com­pe­tir per espai. A la ser­ra­lada no es podia com­pe­tir. Calia col·labo­rar-hi, perquè sol no podies. Avui al món hi ha exem­ples mera­ve­llo­sos de per­so­nes que col·labo­ren i tiren enda­vant, però no són notícia, perquè interessa més que van matar algú, que van robar. Hi ha molta més gent bona que dolenta, però la gent bona no és notícia, no ven.
Enzo, és igual d’opti­mista, amb la con­dició humana? Pensa que hi ha més gent bona?
E.V.: Jo crec que sí. Sento que tots nai­xem amb el mateix impuls per la vida. Estic total­ment d’acord que la majo­ria de la gent és bona per natu­ra­lesa, vol el millor per a l’altre, per a si mateix i per a la gent pro­pera.
Qui­nes sen­sa­ci­ons van tenir en com­par­tir la seva història a la Mos­tra de Venècia amb tot­hom?
E.V.: Mira, després d’haver tra­ves­sat tot el procés de la pel·lícula, on has d’estar atent i resol­dre les situ­a­ci­ons de cada dia i de cada fase del rodatge, l’etapa de com­par­tir-lo és la millor de totes. Veure per­so­nes que entren a veure una pel·lícula i sur­ten com­mo­gu­des, se’ls remo­uen coses, és espec­ta­cu­lar.
G.Z.: Enzo és una per­sona que estimo, admiro i m’impres­si­ona la bri­llan­tor que té, la clare­dat i tota la for­mació holística que té a la seva pro­fessió. Ell ve d’un con­text molt fotut. La seva família va pas­sar una entre­vista i va entrar en un lloc on va rebre edu­cació, exem­ple i amor. I li van dir no tenia sos­tre, que podria ser una per­sona impor­tant a la vida. Altres que van néixer al seu cos­tat no van tenir aquesta opor­tu­ni­tat. La lla­vor és la mateixa i pot créixer si la poses a terra fèrtil i l’arre­gles amb amor. Jo vaig anar a una presó i després de tres hores d’estar par­lant amb les per­so­nes pri­va­des de lli­ber­tat, van venir en fila a abraçar-me i a agrair-me perquè jo el que prac­tico és la gra­ti­tud i li dic que quan agra­ei­xes crei­xes, i quan odies, retro­ce­dei­xes. I un home de gai­rebé dos metres que tenia com 70 anys em va abraçar. Abans d’abraçar-me va obrir la camisa i es va arren­car la creu que tenia de claus de fer­ra­dura que li havia rega­lat a la seva mare i em va dir: “Això és per a tu”. I em va donar-me les gràcies per donar-los llum a la fos­cor. Em va abraçar i plo­rant em va dir: “És la pri­mera vegada que em van donar amor a la meva vida. Als sis anys vaig fer el pri­mer roba­tori, als set em van vio­lar, als dotze vaig matar la pri­mera per­sona. La meva vida va ser entrar i sor­tir de la presó. Aquest és el meu lloc al món.”
En quin con­text li va pas­sar això? Va ser en una visita a la presó?
No, no va ser una visita. Jo tre­ba­llo a les pre­sons des del 2008. Vaig a les pre­sons a par­lar amb els pre­sos. Enzo té una família, els seus pares li van donar pro­tecció i amor, i va créixer amb una escala mecànica que els va por­tar cap amunt. Hi ha per­so­nes que nei­xen en un con­text que el pare està pres, la mare s’ha de pros­ti­tuir o l’altre és tra­fi­cant i al cap de sis anys... Jo tre­ba­llo a l’INISA, l’Ins­ti­tut Naci­o­nal d’Inclusió Social de l’Ado­les­cent amb nois que als dotze anys tra­fi­quen armes, dro­gues o són sica­ris. No van tenir cap altra rea­li­tat. Per a mi totes les per­so­nes són natu­ral­ment bones. Cal edu­car la gent però pri­mer amb l’exem­ple. I donar una segona opor­tu­ni­tat com la que em va donar la vida a mi. Els meus amics que són morts ens van donar l’opor­tu­ni­tat a nosal­tres d’estar viu. Com va dir el meu fill de sis anys, vam dema­nar pres­tats els músculs als nos­tres amics morts per enfi­lar-nos a la mun­ta­nya. Mira quina manera més natu­ral que té un nen per fer una cosa bona d’aquesta història que ha sen­tit des que va néixer.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.