Cinema

LOIS PATIÑO

DIRECTOR DE LA PEL·LÍCULA ‘SAMSARA’

“Viatjar és la possibilitat de viure més vides”

“La religió és una materialització concreta d’una espiritualitat que tots tenim més o menys desperta”

“Volia fer una pel·lícula per veure-la amb els ulls clucs”

De Galícia al món
Després del documental ‘Costa da Morte’ i del film de ficció ‘Lúa vermella’, tots dos ambientats a Galícia, el cineasta Lois Patiño (Vigo, 1983) ha sentit la necessitat de viatjar lluny amb el seu nou film, tal com havia fet en alguns curts.

Lois Patiño pro­posa a Sam­sara , que s’acaba d’estre­nar als cine­mes, un viatge visual i espi­ri­tual des de Laos fins a Zanzíbar. El trànsit d’un lloc a l’altre és molt espe­cial: durant uns minuts, demana a l’espec­ta­dor que tan­qui els ulls i acom­pa­nyi el viatge de l’ànima d’una anci­ana que mor fins al cos de la seva nova reen­car­nació. El film va ser pre­miat a la secció Encoun­ters de la Ber­li­nale.

Per què després de fer unes pel·lícules tan galle­gues neces­si­tava viat­jar lluny?
En els llarg­me­trat­ges m’he anat cen­trant més a refle­xi­o­nar sobre la cul­tura, la iden­ti­tat i el pai­satge gallecs, però en els curt­me­trat­ges he anat també explo­rant altres cul­tu­res: el Mar­roc, Por­tu­gal, Tòquio... Vaig explo­rar la idea del més enllà i els mites que ha des­per­tat a la cul­tura gallega, que són més iden­ti­ta­ris, com les mei­gas o la Santa Compaña. A par­tir d’aquesta idea de l’espec­tral, del fan­tas­magòric, i els mites que ha des­per­tat, vaig arri­bar al lli­bre tibetà dels morts, el Bardo Tho­dol. Jo ja tenia la idea d’explo­rar allò invi­si­ble al cinema. Em va venir la idea de gra­var una pel·lícula per veure-la amb els ulls tan­cats, i quan vaig tro­bar el lli­bre tibetà dels morts, em va sem­blar que podia ser un vin­cle fantàstic: que el viatge amb els ulls tan­cats de l’espec­ta­dor suposés un viatge més avall entre un cos i un altre. Així és com vaig arri­bar al budisme. Han estat apro­xi­ma­ci­ons pro­gres­si­ves, no un salt radi­cal.
Viat­jar lluny és una cosa que l’ha atret des de sem­pre?
Sem­pre he vist en els viat­ges la pos­si­bi­li­tat de viure més vides. Amb 18 anys vaig estar en una ONG tre­ba­llant en una granja al Japó durant un temps, vaig fer tres viat­ges d’Inter­rail i he fet altres viat­ges que et per­me­ten mul­ti­pli­car l’experiència, l’existència. Sam­sara també res­pon una mica a aquesta idea de mos­trar altres mane­res de viure. Mol­tes vega­des pen­sem que la manera com vivim aquí és l’única pos­si­ble. Per exem­ple, Sam­sara beu molt del cinema antro­pològic de Jean Rouch, i de pel·lícules etnogràfiques més recents com les del Sen­sory Eth­no­graphy Lab de Har­vard, on ja unei­xen la volun­tat antro­pològica amb l’explo­ració cine­ma­togràfica. Crec que par­tei­xen d’aquesta volun­tat de mul­ti­pli­car les pos­si­bi­li­tats de vida i enten­dre-la des de pris­mes més oberts, ente­nent que la comu­ni­cació i la curi­o­si­tat entre cul­tu­res aju­den a no gene­rar un her­me­tisme cul­tu­ral.
El cinema religiós i el cinema espi­ri­tual no són el mateix. On situa la seva pel·lícula?
Hi ha algu­nes con­fu­si­ons amb la pel·lícula que venen pre­ci­sa­ment d’igua­lar allò religiós amb allò espi­ri­tual. I pre­ci­sa­ment aquesta pel·lícula el que pretén és sepa­rar-ho com­ple­ta­ment, en una mena d’antro­po­lo­gia com­pa­rada. Estem gra­vant budisme a Laos, però els nois que estan interns al tem­ple, on estu­dien budisme, pro­ve­nen de llo­ga­rets del nord, que venen d’una religió ani­mista, però no tenen recur­sos per ali­men­tar-los i els envien a aquests llocs i can­vien de religió. A Zanzíbar veiem la cul­tura musul­mana, però també els mas­sais, que tenen les seves pròpies cre­en­ces. És una pel·lícula espi­ri­tual en el sen­tit que creu en una trans­cendència, però la forma que adopta aquesta espi­ri­tu­a­li­tat en cada marc cul­tu­ral és dife­rent. I això és la religió, una mate­ri­a­lit­zació con­creta en un ter­ri­tori con­cret d’una espi­ri­tu­a­li­tat que tots tenim més o menys des­perta. Tenim un desig, per exem­ple, de res­pos­tes al vol­tant del més enllà, què suc­ceirà quan morim. El que m’atrau del Bardo Tho­dol, el lli­bre tibetà dels morts, és que dona una res­posta, amb una pre­cisió i ima­gi­nació, de quins sons escol­taràs durant el tra­jecte, quants dies durarà el viatge... És una temp­ta­tiva de res­posta per part de la religió budista al·luci­nant. Veig la religió més pro­pera a la idea de lle­gen­des i de mites que sor­gei­xen com a temp­ta­ti­ves per donar res­pos­tes a allò des­co­ne­gut. Allà on la raó no pot res­pon­dre, creem aquest mite, aquesta lle­genda, aquesta història reli­gi­osa, per apai­va­gar la incer­tesa.
Com ajuda la bellesa ter­re­nal per entrar al món espi­ri­tual?
Jo sem­pre he vist la bellesa com la clau per obrir una porta. Jo he tre­ba­llat l’espi­ri­tu­a­li­tat, soc un cine­asta con­tem­pla­tiu, de pai­satge, que refle­xi­ona molt sobre el sublim, sobre la defi­nició d’allò sublim, que té a veure més amb la bellesa i amb el mis­teri que amb el ter­ror. Bellesa i mis­teri per­me­ten entrar més enllà de la imatge i per mi aquí és on ja comença a entrar una idea d’espi­ri­tu­a­li­tat. Uti­litzo la bellesa amb aquesta volun­tat de gene­rar un estat que t’acla­pari, que t’obnu­bili, d’alguna manera, i que entris en un estat de consciència dife­rent.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia