Art

ROBERTA BOSCO

PERIODISTA

“Ja no hi hauria d’haver separació entre informació i crítica”

“Un museu ha de sorprendre, ensenyar, oferir-te noves perspectives. No és qüestió de ‘likes’ a les xarxes”

“L’allau d’iniciatives en el marc de la creativitat digital em sembla massa vinculada a la indústria dels videojocs”

[Sobre la biennal Manifesta]De debò necessitem una empresa privada estrangera per activar la nostra perifèria?
Té sen­tit la crítica d’art avui?
La crítica, feta amb rigor i espe­rit posi­tiu, sem­pre té sen­tit, i més ara, que cada vegada és més neces­sari mirar la soci­e­tat i totes les seves mani­fes­ta­ci­ons des d’una pers­pec­tiva crítica. La crítica, com tot, evo­lu­ci­ona, ja no és el for­mat vuit­cen­tista ela­bo­rat per a lluïment de l’autor, que de pas­sada apro­fita per pas­sar comp­tes o par­ti­ci­par de l’engra­natge del mer­cat i la pro­moció. Crec que ja no hi hau­ria d’haver sepa­ració entre infor­mació i crítica. M’agra­den els arti­cles que ofe­rei­xen una infor­mació exhaus­tiva i objec­tiva sense evi­tar una reflexió crítica que implica el punt de vista del redac­tor [uti­litzo el genèric mas­culí, perquè la qüestió de l’evo­lució de la llen­gua és com­plexa i neces­si­ta­ria una reflexió a part].
S’ha con­ver­tit el crític en artista i l’artista en crític?
Em sem­bla bé que es dilu­ei­xin les línies de sepa­ració entre dis­ci­pli­nes, però no estic a favor de la con­fusió de papers, que sovint genera resul­tats medi­o­cres si no del tot des­en­ca­mi­nats. Hi va haver àmbits com el de l’art digi­tal al començament en què, per neces­si­tat i falta gene­ra­lit­zada de conei­xe­ments, els artis­tes van haver d’exer­cir el paper de crítics, comis­sa­ris i teòrics, encara que es va trac­tar d’un moment con­cret.
Quin és el seu museu pre­fe­rit?
El museu com a espai i con­cepte m’agrada en gene­ral inde­pen­dent­ment de la mida, el sub­jecte o la pro­gra­mació. M’apas­si­ona el debat sobre l’evo­lució del museu, els nous for­mats i els intents d’escurçar la distància amb la ciu­ta­da­nia a través de les noves eines tec­nològiques, però fujo de la bana­lit­zació i de la medi­o­cri­tat: un museu ha de sor­pren­dre, ense­nyar, ofe­rir-te noves pers­pec­ti­ves. No és qüestió de likes a les xar­xes. M’agra­den els museus tren­ca­dors que s’arris­quen, els que cui­den i poten­cien el seu patri­moni, els petits que llui­ten des de les perifèries i també els antics i pol­se­go­sos. Penso en el Museu Egipci de Torí: l’última remo­de­lació em va encan­tar, però com puc obli­dar les sales fan­tas­magòriques sumi­des a la fos­cor de la meva infància. Difícil triar el meu pre­fe­rit d’aquí: el Museu Naci­o­nal d’Art de Cata­lu­nya (MNAC), amb el seu romànic; el gabi­net de les mera­ve­lles del Marès; la Fun­dació Miró, el meu pri­mer amor (tant de bo torni a la pui­xança d’antany). En canvi, el Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) con­ti­nua sent un gron­xa­dor d’espe­ran­ces i decep­ci­ons.
Tàpies té suc­ces­sor?
Segur que sí, pot­ser unes suc­ces­so­res, perquè la seva va ser una gene­ració tota d’homes. Tàpies va ser un gran, un artista cru­cial per a Cata­lu­nya, encara que aquest període històric pot­ser ja no es presta a aquest tipus de mes­tre. Tot i això, Tàpies va ser molt avançat al seu temps i con­fio que la retros­pec­tiva de Manolo Borja-Villel, que arri­barà a Bar­ce­lona al juliol, ens reve­larà des de la pers­pec­tiva con­tem­porània face­tes sor­pre­nents del seu art i pen­sa­ment.
L’art català ha vis­cut massa dels grans noms?
Pot­ser fa dècades. Ja fa uns anys que s’intenta fer visi­ble una escena d’artis­tes més joves (fins i tot de vega­des forçant massa la seva con­so­li­dació ins­ti­tu­ci­o­nal i mediàtica), però sem­pre s’ate­nen de manera insu­fi­ci­ent les gene­ra­ci­ons intermèdies.
Per quins artis­tes aposta?
Pels qui creen mal­grat tot, que no avor­rei­xen, que tenen una sòlida apro­xi­mació con­cep­tual però no obli­den l’impacte for­mal i emo­tiu. Tot i que m’interessa l’encre­ua­ment de for­mat i el mes­tis­satge, una obra d’art té la seva espe­ci­fi­ci­tat que la dife­ren­cia d’un lli­bre o una reflexió política o filosòfica. Donar noms sem­pre és difícil, però si m’he de mullar diria Núria Güell, Gino Rubert, Jordi Abelló i Ro Cami­nal.
Real­ment li interessa l’art, al públic català?
Con­fio que sí. De vega­des, les ins­ti­tu­ci­ons ama­guen la seva ine­ficàcia dar­rere de la bretxa entre el públic i els museus i aquesta inca­pa­ci­tat de con­nexió es fa més evi­dent en el cas de l’art con­tem­po­rani.
Som un poble artísti­ca­ment madur?
En els trenta anys que fa que soc aquí, he vis­cut moments de gran efer­vescència cre­a­tiva, que van con­ver­tir Bar­ce­lona en la Meca dels artis­tes. Llàstima que, com en el cas de l’art digi­tal, les ins­ti­tu­ci­ons se n’han ado­nat amb força retard, quan l’escena ja no és tan avant­guar­dista i potent com era.
Els polítics es cre­uen l’art català?
Alguns. Els polítics cata­lans repre­sen­ten cul­tu­ral­ment i intel·lec­tu­al­ment el millor d’Espa­nya i n’hi ha cons­ci­ents de la importància de l’art com a sec­tor estratègic també a nivell econòmic, i aquesta consciència pot ser una arma de doble tall. La cul­tura no és sinònim d’indústries cul­tu­rals. Per exem­ple, l’allau d’ini­ci­a­ti­ves en el marc de la cre­a­ti­vi­tat digi­tal em sem­bla massa vin­cu­lada a la indústria dels vide­o­jocs, molt potent i con­so­li­dada per si mateixa, i l’ope­ració Mani­festa em des­perta més d’un dubte i força pre­o­cu­pació. De debò neces­si­tem una empresa pri­vada estran­gera per acti­var la nos­tra perifèria?
Situació crítica

Pionera de la divulgació de l’art digital

Roberta Bosco es va iniciar en el periodisme contracultural al seu Torí natal. A principi dels vuitanta va emprendre una aventura a l’Amèrica Llatina, des d’on va assumir la corresponsalia de diverses revistes italianes. Es va establir a Mèxic, fins que el 1991 va viatjar a Barcelona i va trobar una mina informativa: l’Olimpíada Cultural. Ja no en va marxar i per sempre més ha estat un pont catalano-italià des d’Il Giornale dell’Arte. Al nostre país es va estrenar escrivint a Ajoblanco, després a El Observador i, finalment, a El País. Freelance tot terreny, va obrir camí en la divulgació de l’art digital, del qual és referent amb el seu historial d’articles de premsa, conferències, comissariats i publicacions. A tots els entrevistats d’aquesta sèrie –que hem recuperat de l’històric suplement Cultura–, els demanarem que posin davant d’una obra d’art triada per ells mateixos. Bosco ha escollit el mural (una reproducció de l’original del 1989) Tots junts podem parar la sida, de Keith Haring, al costat del Macba. “Representa dues cares d’un moment. Una de foscor: la de la primera gran epidèmia que va canviar la nostra forma de viure. I l’altra de llum: la d’aquella època de tanta ebullició cultural en què tot semblava que era possible.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.