Llibres

cultura

Mor la poeta Ester Xargay als 63 anys

La poeta, videoartista i activista cultural Ester Xargay ha mort als 63 anys. Feia temps que estava molt malalta ingressada als hospitals, el darrer, el de Palamós. Nascuda el 1960 a Sant Feliu de Guíxols, es va criar a França, on va viure gairebé divuit anys. La seva teoria i pràctica creatives, essencialment trencadores, es van desplegar en publicacions, recitals, exposicions i concerts en col·laboració amb altres músics i artistes.

En poesia, va obtenir el Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2018 pel llibre Desintegrar-se. Altres poemaris rellevants seus són Un pedrís de mil estones (1992), coescrit amb Carles Hac Mor, Darrere les tanques (2000) i Eixida al sostre (2009).

L’escriptor Carles Hac Mor va ser una figura fonamental en la seva trajectòria artística i personal. Amb ell va gestar el DVD-Rom Sextina al microscopi (2002), i també amb Hac Mor i Adolf Alcañiz el CD-Rom Paraparèmies… (Premi de creació audiovisual de Navarra, 1999), i, a Barcelona Televisió, documentals i videopoemes (1998-2004), un dels quals va rebre el Premi Espais a la Crítica d’Art.

Va publicar en diverses revistes i diaris, per exemple a l’Avui. També tenia una interessant faceta de traductora. Va traduir Blas de Otero; juntament amb Hac Mor, Pic Adrian, Tzvetan Todorov, Blaise Pascal i Raymond Queneau i, juntament amb Pascale Bardoulaud, Esther Tellermann.

Va tenir cura de la Setmana de la Poesia de Barcelona amb David Castillo (2005-2010) i amb Eduard Escoffet i Martí Sales (2011), i de Poesia als parcs. Lletres i paisatges, amb Hac Mor (2007-2014), cicle als Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona.

Així explicava ella mateixa quan, com i per què va començar a escriure: “De petita feia uns poemes que sorprenien molt la meva mare, no gens infantils, segons ella (llegits amb molta estima) tenien un caire metafísic. Érem a França, a Bourges. Allà vaig viure les dècades dels seixanta i setanta, un període ben reivindicatiu, revoltat, existencialista i sartrià. A aquest entorn sociopolític, s’hi afegia un món educatiu inquiet, que em duia, dia sí, dia també, a La Maison de la Culture de Bourges, un centre experimental de tot, de l’art (s’hi feien accions i happenings), de la literatura, del teatre, del cinema, de la música (seu internacional de la música electroacústica). Allà vaig aprendre a entendre la recerca artística, literària i musical, els conceptes i les actituds hereves del dadaisme, sota el guiatge d’artistes i músics com ara John Cage o del moviment Fluxus, noms i tendències que vaig retrobar i contextualitzar molt més tard, fent Història de l’Art a Barcelona i en conèixer l’escriptor Carles Hac Mor, que ha sigut el meu mestre”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cinema

DocsBarcelona, documentals que destrueixen els estereotips

barcelona
cinema

Una nova generació de simis regna al planeta Terra

Barcelona
Patricia López Arnaiz
Actriu

“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”

Barcelona
Mireia Freixa
Historiadora de l’art

“El patrimoni només es preservarà si la gent se l’estima”

Terrassa

Isabel Vila, la primera sindicalista i pionera de l’educació femenina

Girona
Crítica

L’encís de Bulle Ogier

Fenosa, l’escultor de la natura

El Vendrell
cinema - comèdia

Tres generacions de dones unides per la tragèdia

cinema - Animació

Viatge d’una nena xinesa amb parada a Berlín