Arts escèniques

Cunillé doma un centaure

Una petita companyia ha estat la responsable de les tres darreres posades en escena de la dramaturga internacional

Com pot ser que una autora amb repertori a la Comédie Française des del 2019 esperi proposta de gran producció?

Sergi Belbel ha volgut catapultar, com va fer Benet i Jornet, una autoria més jove

Un centaure és un animal mitològic amb cos de cavall i tors d’home. També és el nom de la petita productora que governa, des del 2013, el director Albert Arribas. Sempre amb propostes de pressupost ajustat i movent-se en les sales de petit format, és la companyia que darrerament ha portat més Lluïsa Cunillé a la cartellera. Des del 2021, coincidint amb L’emperadriu del Paral·lel a la Sala Gran (que Xavier Albertí va utilitzar per acomiadar-se dels seus set anys de direcció artística al TNC), Centaure Produccions ha encadenat els tres darrers muntatges: El jardí (Sala Beckett, 2021) i molt recentment El gos (La Gleva, 2023) i en cartell fins al 4 de febrer Al contrari! (Sala Àtrium, 2024). En tots aquests anys, no ha transcendit cap altre muntatge professional a la cartellera catalana amb text de Cunillé, una dramaturga que té l’exclusiu reconeixement de tenir obra al repertori de la Comédie Française (Occissió, traduïda com a Massacre, que es va programar el 2019/20), al costat d’un altre històric autor: Sergi Belbel (Després de la pluja, 2017).

Els tempos de les dramatúrgies són capriciosos perquè precisament la Sala Beckett havia programat un cicle per reconèixer el treball de Cunillé el 2021. La Sala Beckett li havia programat altres obres seves: va repescar Els subornats, que s’havia estrenat al Temporada Alta la tardor anterior; va propiciar un parell de lectures dramatitzades (La nit i Saturnal) i va fer una breu invitació a Piedra y encruzijada de Paco Zarzoso (un autor molt implicat en l’obra de Cunillé pel fet de compartir companyia: l’Hongaresa, al costat de l’actriu Lola López). Des de llavors, si no fos per la insistència de Centaure Produccions, no en sabríem res de nou, de Cunillé. Arribas s’estranya perquè l’autora “està en un dels moments creatius més dolços de la seva escriptura”.

Benet i Jornet va anunciar després de Salamandra (TNC, 2005), un espectacle en què havia posat molts esforços però que va tenir una repercussió discreta a la Sala Petita, que deixava d’estrenar als teatres públics per dedicar-se als petits i emergents. Augurava que calia donar oportunitat a les noves autories que ja reclamaven espai i tenien obres que podien respondre a les expectatives. En Papitu va escriure tres peces breus: Soterrani, 2006 (per a dos intèrprets); Dues dones que ballen, 2009 (per a dues actrius), i Com dir-ho?, 2013 (per a una actriu i un actor), que li van propiciar una notable reconciliació amb el públic, abans que l’Alzheimer l’en retirés definitivament.

És aquesta desaparició de Cunillé als grans cartells (sempre discreta, mai assisteix a les rodes de premsa i saluda esquiva a les seves estrenes i cada cop que rep un premi) una mena de comiat? Arribas intueix que no hi té res a veure. Més aviat és que l’autora juga amb la confiança de determinades direccions. Si Xavier Albertí ha estat el que li ha dirigit la meitat de les seves produccions i adaptacions, ara ha obert la porta a la sensibilitat d’Arribas. I s’hi deuen sentir còmodes, perquè el director descarta que aquesta primera trilogia completi res, sinó que espera mantenir obert el canal per seguir fent posades en escena de textos de Cunillé.

Arribas, que ha treballat braç a braç amb Albertí en els anys de direcció al TNC, ja va presentar algun muntatge (sempre de curta durada i mai a la Sala Gran), com l’impactant monòleg Moro com a país (2014) o bé l’insòlit homenatge a Feliu Formosa (Sala de miralls, 2014).

La veritat és que Cunillé sempre ha navegat per les aigües del petit format sense menystenir les propostes més vistoses del teatre públic. Avui, la majoria de dramaturgs saben que després d’escriure el “fi” del muntatge comença una feina per col·locar l’obra en la millor producció possible. Aquesta autora, certament, no se’n preocupa amb la mateixa intensitat. O sigui, que el buit de Cunillé als teatres de referència pot venir més motivat per la no-venda de material de Cunillé o per una preocupant situació dels teatres que fan prou descartant allò que els arriba, sense anar a buscar o propiciar nous textos de les artistes que són referència i els interessa guanyar al seu cartell. Altres autors contemporanis, com Jordi Galceran, fidel a una obra per a un gran públic, sovinteja en grans platees. I compta com a excepció l’estrena de Burundanga a la Sala Flyhard (d’aquesta mateixa comèdia en va fer temporades senceres en un teatre comercial a Madrid, els anys següents).

El teatre és la ciència més inexacta de totes. Galceran va confiar en el repartiment original d’El mètode Grönholm al T6 (quan no preveien pas que es convertís en un fenomen teatral) i la direcció. I ho ha mantingut sempre que ha pogut en cada nou muntatge seu a Catalunya. En aquest sentit, Sergi Belbel és el seu director de capçalera. Cunillé també compta amb la referència indubtable d’Albertí, però ha ampliat el seu abast de mirades amb, per exemple, Lurdes Barba, Carlota Subirós, Paco Zarzoso i, ara, Albert Arribas, que suposa un canvi generacional. En això podria coincidir, doncs, amb el tercer en discòrdia: Sergi Belbel. L’autor d’El temps de Planck (1999), Forasters (2005) o A la Toscana (2007) va fer un llarg parèntesi com a autor, durant i després d’acabar el seu mandat de director artístic del TNC (2006-2013). La pandèmia i sobretot el Laboratori Peripècies de la Sala Beckett li han propiciat nous motius per a l’escriptura i també per compartir materials. Els exemples són múltiples: Dolors (2019) va ser una obra de teatre en versió sèrie còmica que va escriure al costat de Cristina Clemente i Eulàlia Carrillo. Més tard, va dirigir Sàpiens, amb Roc Esquius (un altre membre del Peripècies). Hi actuava Enric Cambray, que també era protagonista al Dolors i que posteriorment ha fet un insòlit monòleg en clau de monologuista que s’inspira en el primer acte del clàssic de Shakespeare: Hamlet.01.

Cunillé cavalca aquests dies sobre un centaure. Fan un trot carregat d’intencions, de pauses, de bromes, d’intriga molt suggeridora.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

De l’abús a celebrar la sexualitat, dalt de l’escenari

BARCELONA/IGUALADA
ART

Un incendi malmet part d’una exposició d'Edgar Massegú al Tinglado 2 de Tarragona

TARRAGONA
música

Sidecars: “En dos minuts no podem dir tot el que hem d’explicar en una cançó”

GIRONA
EQUIPAMENTS

El govern aprova una partida de 5,9 milions per al ‘hub’ audiovisual de les Tres Xemeneies

BARCELONA
DANSA

El coreògraf Alexander Ekman porta al Liceu un ‘Midsummer Night’s Dream’ poc shakesperià

BARCELONA
MÚSICA

Joan Manuel Serrat, premi Princesa d’Astúries de les Arts 2024

BARCELONA
RIPOLL

Ramon González i Montse Bastons guanyen els Jocs Florals Comte Guifré

RIPOLL
MÚSICA

El festival de Dixieland torna al carrer

TARRAGONA
GIRONA

Vuit actuacions musicals i teatrals en el Pati Cultural 2024

GIRONA