Arts escèniques

Crítica

teatre

Cantar la gresca, estirar el dolor

Les Llibertàries sacsegen amb l’adaptació de la novel·la homònima de Clara Usón. És una obra que especula sobre un fet real (el suïcidi d’Ana Mladic, filla del militar condemnat per crims de guerra Ratko Mladic). Tres dècades més tard, pretenen destapar la vergonya d’una Europa que, avui com a la Iugoslàvia dels anys noranta, mira d’obviar les seves responsabilitats en favor de la pau, la llibertat i els drets de tots els ciutadans. Hi ha un toc de militància bonista, però s’expressa amb una entrega i ritme que atrapen l’espectador fins a fer-lo cantar acompanyat d’una sola guitarra o que s’empassa el silenci eixordador com una clatellada.

El personatge Danilo Papo no vol culpar els croats d’avui de l’assassinat dels seus avis com a mans col·laboracionistes nazis. No oblida la mort dels avis, però tampoc busca culpables avui. Les Llibertàries han signat el seu tercer espectacle professional. Si van arrencar amb un fet històric i ben íntim (la mort perinatal) a Llibert, van trigar a estrenar la segona història, emmirallant el Segismundo en món virtual d’avui: La vida es sueño o #GwenisMürfila. Ara, han conciliat el seu passat íntim amb la guerra europea d’abans d’Ucraïna. Repeteixen amb Mar Orfila, Tàtels Pérez i Gemma Brió a l’escenari. Ho fan amb uns incombustibles Josep Julien, Jordi Rico i Roger Julià. Utilitzen la música dels noranta (des de Tears in heaven fins a With a little help from my friends o l’univers Madonna) com a riu recorrent. L’obra és immensa i alhora petita. És monumental per prendre consciència d’uns fets històrics, que recorden l’Encara hi ha algú al bosc. És íntima perquè s’explica a la Sala Tallers sense caixes, deixant al descobert, pràcticament, cada efecte, ensenyant-se vulnerables i rient-se de la seva pròpia buidor, mandra i borratxera. Relaxant-se amb la cançó dels vuitanta com a coixí i contínua fragància. En la ficció de la sala de festes de Moscou, Ana Mladic amaga que és sèrbia dient que ve d’Andorra; no sabem si és la fórmula per desentendre’s del DNI de Mladic o de Brió (que la interpreta). En tot cas, fa una picada d’ullet a l’Andorra de la Sala Petita, que, de fet, també beu d’aquest orgull identitari i de l’amenaça de l’exterior. Preocupa, ai, que la recerca d’hemeroteca sigui amb titulars en castellà (quan també publicava amb regularitat, corresponsalia en català). Això només demostra un altre terrible relat, segurament involuntari: que, a Google, la història que queda és la de la llengua de domini majoritari amb el seu punt de vista relatiu. I aquest és un altre silenci eixordador que han de combatre les cultures minoritàries per aconseguir un repàs de la història divers i obert.

La filla de l’est
Companyia: Les llibertàries
Direcció: Norbert Martínez
Interpretació: Gemma Brió, Roger Julià, Josep Julien, Tàtels Pérez, Jordi Rico, Mar Orfila
Sala Tallers del TNC (dijous, 18) (Barcelona), fins al dia 11 de febrer


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Meg Ryan
Actriu

“Tots els que arribem als 60 anys hem tingut alts i baixos”

Barcelona
la crònica

Lildami, estrella indomable

Girona
mirador

Les senyoretes aguerrides de Willa Cather

Neus Arqués i Jordi Meya
Novel·listes

“L’ascensió i caiguda del protagonista ens ha donat el joc dramàtic”

Barcelona
Novetat editorial

Posar paraules a un temps de repressió i silenci

Barcelona
La crònica

La metamorfosi artística de Russian Red

Girona

Montserrat Rodés, premi a la trajectòria dels premis literaris de Cadaqués

CADAQUÉS
girona

Les llibreries s’omplen d’autores i autors a la prèvia de Sant Jordi

girona
cultura

Mor Mercè Vidal, referent en l’estudi del noucentisme

barcelona