Arts escèniques

La crònica

Una òpera per la justícia a l’Àfrica

El català Hèctor Parra va estrenar l’òpera ‘Justice’ dilluns a Ginebra amb un èxit remarcable

Ins­pi­rada en peces tra­di­ci­o­nals de diver­ses cul­tu­res de l’Àfrica cen­tral, la música cre­ada pel com­po­si­tor català Hèctor Parra per a l’òpera Jus­tice, estre­nada dilluns al Grand Théâtre de Gine­bra amb un èxit remar­ca­ble, és un rèquiem a la memòria de les vícti­mes d’un acci­dent que, a causa de la col·lisió amb un bus d’un camió cis­terna que trans­por­tava àcid sulfúric, va tenir lloc el 20 de febrer del 2019 en una car­re­tera del poblat de Kabwe, a Katanga (República Democràtica del Congo). Van morir-hi 20 per­so­nes, entre les quals infants, i nou més van resul­tar greu­ment feri­des men­tre que l’àcid, des­ti­nat al trac­ta­ment de mine­rals, va con­ta­mi­nar les ter­res pròximes al sinis­tre.

Un fet ter­ri­ble i dolorós amb una res­posta lamen­ta­ble pròpia de la mul­ti­na­ci­o­nal suïssa Glen­core (que ha pagat indem­nit­za­ci­ons mise­ra­bles) i l’admi­nis­tració pública con­go­lesa. D’aquí, el com­po­si­tor i altres artífexs de l’òpera (com ara el direc­tor d’escena, Milo Rau; l’escrip­tor con­golès Fis­ton Mwanza Mujila, lli­bre­tista que intervé com a nar­ra­dor en el mun­tatge, i els intèrprets) també recla­men justícia, com consta en el títol, per les vícti­mes (i els fami­li­ars) d’un acci­dent que con­si­de­ren una metàfora de l’Àfrica (explo­tada i mal­me­nada) amb una uni­ver­sa­li­tat tràgica: “La història repre­sen­tada a Jus­tice il·lus­tra, a través de la con­tingència de l’acci­dent, fins on l’ésser humà és capaç d’arri­bar amb el seu cinisme i el seu ego­isme per con­tro­lar les rique­ses d’una regió”, explica, en un text precís i deta­llat sobre el procés de com­po­sició de l’òpera, Hèctor Parra, que resi­deix fa anys a París amb la pia­nista Imma San­ta­creu i va con­fir­mant-se com un dels com­po­si­tors euro­peus més relle­vants de l’òpera con­tem­porània: el Liceu, final­ment, ha pro­gra­mat pel mes d’abril vinent una de les seves obres recents, Orgia, a par­tir d’un drama de Pier Paolo Paso­lini i amb direcció escènica de Calixto Bieito.

El cas és que Aviel Cahn, a punt d’aca­bar la seva tasca com a direc­tor del Gran Théâtre de Gine­bra, va reu­nir Milo Rau (a qui va fer debu­tar en l’escena operística amb un mun­tatge de La clemència de Tito, de Mozart) i Hèctor Parra (al qual conei­xia arran que Bieito, assu­mint un encàrrec seu quan l’any 2017 diri­gia l’Opera Ballet Vla­an­de­ren a Anvers, va pro­po­sar que com­pongués la música per a una òpera basada en la novel·la Les Bien­vei­llan­tes, de Jonat­han Lit­tell) en un pro­jecte que els dos cre­a­dors van tenir clar que havia de com­pro­me­tre’s moral­ment amb la nos­tra època. Abo­cat a un tea­tre polític, sigui adap­tant Antígona a la rea­li­tat dels “sense terra” al Bra­sil o ima­gi­nant a Fami­lle les hores prèvies al suïcidi real dels mem­bres d’una família fran­cesa de classe mit­jana, Milo Rau fa pre­sent a la pel·lícula Tri­bu­nal al Congo (2017) la per­se­ve­rança d’una guerra civil (i econòmica, amb l’herència colo­nial i els interes­sos de les mul­ti­na­ci­o­nals bate­gant-hi) que ha cau­sat sis mili­ons de morts en 25 anys. El seu conei­xe­ment del Congo va dur-lo a pen­sar en l’acci­dent a Kabwe i en un escrip­tor ori­gi­nari de la zona, Fis­ton Mwanza Mujila, que, a banda que viu a Europa des de fa temps, podia apor­tar una veu pròpia­ment afri­cana a través del lli­bret. De Tram 83, la seva pri­mera novel·la, traduïda al català per Anna Casas­sas, Parra en diu que és un tor­rent d’experiències a imatge del riu Congo: “Emo­ci­ons i per­so­nat­ges des­crits en una llen­gua que dansa al ritme de la rumba con­go­lesa, el free jazz, la salsa i fins l’òpera.”

Calia la llen­gua vibrant de Fis­ton Mwanza Mujila per fer sen­tir la veu de les vícti­mes de l’acci­dent (hi ha per­so­nat­ges de l’òpera que s’hi ins­pi­ren direc­ta­ment) sense, tan­ma­teix, caure en la vic­ti­mit­zació, mos­trant-ne la seva dig­ni­tat expres­sada amb “puresa i força”, afirma també Parra, que sent el lli­bret pro­fun­da­ment arre­lat en la cul­tura i cos­mo­go­nia locals. Uns mesos abans de l’estrena de Jus­tice, el músic i el direc­tor d’escena amb el seu equip van viat­jar a Kabwe i van tro­bar-se amb fami­li­ars de les vícti­mes, super­vi­vents i altres habi­tants del lloc. També s’hi va des­plaçar el con­tra­te­nor con­golès Serge Kakudji, que, ori­gi­nari de Kolwezi, té una cica­triu al braç a causa de l’àcid: una empremta al cos de quan, abans de des­co­brir les seves capa­ci­tats vocals i de tras­lla­dar-se poste­ri­or­ment a Europa, era un nen que tre­ba­llava a les mines durant les vacan­ces esco­lars per fer una mica de diners: ell inter­preta un per­so­natge que fa pre­sent un jove, Milambo Kayamba, que va per­dre les dues cames a causa de l’acci­dent i que ha refu­sat una indem­nit­zació que ha pretès com­prar el silenci i la resig­nació a baix preu. Del viatge se’n van endur imat­ges, algu­nes de les quals mos­tren les vícti­mes que mira­ven els espec­ta­dors des d’una pan­ta­lla col·locada a l’esce­nari, on també es pro­jec­ten d’altres enre­gis­tra­des durant la repre­sen­tació pel mateix càmera, Moritz von Dun­gern.

Amb la par­ti­ci­pació en la dra­matúrgia d’una altra cata­lana, Clara Pons, Jus­tice, estruc­tu­rada en cinc actes, posa en escena una ficció en què, cinc anys després de l’acci­dent, una mul­ti­na­ci­o­nal inau­gura una escola a Kabwe: el direc­tor de la com­pa­nyia (encar­nat pel tenor nord-ame­ricà Peter Tant­sits) i la seva esposa (assu­mida per la mez­zo­so­prano ale­ma­nya Idunnu Münch) mani­fes­ten que l’edu­cació donarà més opor­tu­ni­tats a les noves gene­ra­ci­ons. Però, amb la presència del simu­la­cre d’un camió tom­bat a l’esce­nari, els fan­tas­mes de les vícti­mes, els super­vi­vents i altres habi­tants del lloc no donen treva als repre­sen­tants d’un poder que vol blan­que­jar la seva cobdícia cri­mi­nal. És així que apa­rei­xen el “jove que ha per­dut les cames” (l’esmen­tat Serge Kakudji, magnífic, com tots els altres can­tants), un super­vi­vent (Joseph Kum­bela) en reci­ta­tiu, la mare (la soprano fran­cesa Axe­lle Fanyo) d’una nena morta i fins l’espe­rit d’aquesta última: com­po­nent la música, Parra va pen­sar en el con­cert A la memòria d’un àngel, d’Alban Berg. També hi inter­ve­nen el sacer­dot local (el baix baríton d’ori­gen jamaicà Willard White, una forta presència amb una aura lle­gendària) i el seu aju­dant (un altre baix baríton, el Sud-àfrica Simon Shi­bambu), men­tre que també es dona veu a una advo­cada con­go­lesa que pren consciència dels seus orígens (la soprano nord-ame­ri­cana Lau­ren Mic­he­lle) i, can­vi­ant el sexe de qui conduïa el vehi­cle, la cami­o­nera, a qui, inter­pre­tada per la soprano sèrbia Kata­rina Bra­dic, s’atri­bu­eix tota la culpa del sinis­tre. En una tragèdia, també hi pot jugar un paper fona­men­tal el cor, que, amb una nota­ble presència escènica, va ser assu­mit pel del Grand Théâtre.

El gui­tar­rista con­golès Kajack Kas­sakamvwe va impro­vi­sar a l’esce­nari mar­cant oca­si­o­nal­ment un con­tra­punt a la música de Parra inter­pre­tada per l’Orc­hes­tre de la Suisse Romande diri­gida inten­sa­ment per Titus Engel, espe­ci­a­lista en música con­tem­porània. Tenint pre­sent sobre­tot l’art dels luba, amb les seves escul­tu­res feme­ni­nes, pouant de cançons i dan­ses afri­ca­nes, incor­po­rant sono­ri­tats en la per­cussió pro­vi­nent dels ins­tru­ments metàl·lics de la regió, el com­po­si­tor català ha vol­gut entre­llaçar la part vocal a un pai­satge orques­tral refrac­tat en múlti­ples colors i tex­tu­res: “Un pai­satge sobre el qual les veus poden ele­var-se i enlai­rar-se amb el seu lirisme, cons­ti­tuint una expressió sublim de la con­tra­dicció inhe­rent entre el nos­tre desig de viure una existència poètica i la fra­gi­li­tat exis­ten­cial de la nos­tra con­dició humana tràgica.” Pot­ser havia de ser a Gine­bra, “capi­tal” dels drets humans i a la vegada una de les seus del mer­cat inter­na­ci­o­nal de mine­rals, on s’havia d’estre­nar aquesta òpera, que s’hi con­ti­nuarà repre­sen­tant fins diu­menge vinent. Llarga vida a Jus­tice!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia