Cinema

ROSA VERGÉS

DIRECTORA DE CINEMA, GAUDÍ D’HONOR 2024

“El cinema ens ha construït, som les pel·lícules que hem vist”

La directora de ‘Boom boom’ rebrà aquest diumenge a la gala dels Gaudí el guardó honorífic de l’Acadèmia del Cinema Català

“El que realment ha canviat el panorama per a les dones és que s’han normalitzat els estudis de cinema”, comenta la cineasta

Fer cinema és una vida molt insegura professionalment, el que importa és no defallir mai

Costa d’ima­gi­nar, 34 anys després, l’impacte que va tenir la comèdia romàntica Boom boom. Va ser un veri­ta­ble gir de guió, amb ressò als fes­ti­vals de Venècia i Canes, en un temps en què les dones i el cinema en català eren molt mino­ri­ta­ris. Va con­ver­tir Rosa Vergés (Bar­ce­lona, 1955) en la segona cine­asta que gua­nyava el Goya, com a direc­tora nove­lla. Ella, però, accepta amb reser­ves el paper de pio­nera. Rei­vin­dica més la seva lluita per millo­rar els estu­dis de cinema amb ini­ci­a­ti­ves com l’Escac, que ha permès fer flo­rir la bri­llant gene­ració actual de direc­to­res. Filla de l’edi­tor Josep Vergés, fun­da­dor de Des­tino, Rosa Vergés Coma es con­ver­tirà aquest diu­menge en la pri­mera direc­tora dis­tin­gida amb el Gaudí d’honor.

Com se sent per rebre un premi com aquest?
Pri­mer va ser una gran sor­presa. Després he pen­sat que l’Acadèmia del Cinema Català, amb aquests Gaudí d’Honor, posa en valor la història del nos­tre cinema a través de la repre­sen­tació d’alguns pro­fes­si­o­nals, i per mi és un gran honor estar a la llista dels que han rebut el premi abans que jo.

Se sent pio­nera de les dones direc­to­res a Cata­lu­nya, tal com des­taca l’Acadèmia?

Està bé que ho comen­tin així, però no és com em sento, perquè per mi pio­nera és una paraula molt impor­tant i abans que jo ja hi ha hagut altres direc­to­res. No són a la llista dels Gaudí d’honor, però tam­poc és una llista tan extensa. Està molt bé que es valori la tasca de la direcció, ara que és un moment tan flo­rit de direc­to­res en el cinema català. Trobo que és una coin­cidència maca.
No sent que va obrir camí a la gene­ració de direc­to­res tan espec­ta­cu­lar que ha sor­git?
Sento que la gran diferència entre l’època en què jo vaig començar a fer cinema i ara és que actu­al­ment aquí es pot estu­diar el cinema en esco­les i a la uni­ver­si­tat. I com que hi he aju­dat, me’n sento orgu­llosa. El fet que el cinema formi part d’un currículum d’estu­dis ha gene­rat la incor­po­ració de tot un grup de joves en tots els àmbits del cinema. En un moment en què hi ha una gran explosió a la soci­e­tat de les noies, és nor­mal que també es faci visi­ble en el cinema.
Vol dir que ha aju­dat més a aquest ‘boom’ de dones cine­as­tes per la seva apor­tació en els estu­dis de cinema que no pel fet de ser direc­tora?
Ara hauré de dir la típica frase “M’agrada molt que em faci aquesta pre­gunta!”, perquè exac­ta­ment això és el que volia expres­sar. En aquests moments me’n recordo molt, de Josep Mai­xenchs [fun­da­dor de l’Escac], i em sem­bla que aquest any als Gaudí esta­ria molt orgullós i no tan sols per mi, sinó per la quan­ti­tat de gent que ha sor­tit de l’Escac i que pujarà pro­ba­ble­ment a reco­llir algun premi, per no par­lar del cas del Bayona, tan a prop dels Oscar. Crec que això és el que real­ment ha can­viat el pano­rama. I hi he col·labo­rat perquè va haver-hi un moment que jo vaig pen­sar havia de retor­nar tot el que havia après al cinema. M’ha encan­tat tenir el con­tacte amb tots aquests joves aquests dar­rers anys. I a més, molts d’ells han col·labo­rat amb mi pro­fes­si­o­nal­ment. A molts d’ells els he donat clas­ses i després s’han con­ver­tit en com­panys. Per exem­ple, la direc­tora artística de la dar­rera pel·lícula de ficció que vaig fer, Iris (2004), va ser la Syl­via Stein­brecht i està nomi­nada aquest any per Cre­a­tura. I molts d’altres. Me’ls mirava sem­pre amb la il·lusió de dir: “T’he vist des que vas obrir els ulls a la mirada del cinema.”
Anirà per aquí el seu dis­curs?
En part sí. Penso que l’única manera que puc afron­tar haver de sor­tir allà i agrair aquest reco­nei­xe­ment és sent molt sin­cera i sabent resu­mir bé l’efecte que em pro­du­eix. Els dis­cur­sos dels ante­ri­ors eren molt bons. Encara guardo els de Tomàs Pla­de­vall o Jaume Figue­res. Veri­ta­ble­ment els que més m’han agra­dat sem­pre han estat els que he detec­tat que hi posen més il·lusió i sin­ce­ri­tat.
S’ha avançat en la pro­fes­si­o­na­lit­zació del cinema?
Sí, ara veus que s’ha anat cap a una pro­fes­si­o­na­lit­zació que era fona­men­tal. Cos­tava molt que la gent no pensés que dedi­car-te al cinema era pas­sar-te el dia al cine veient pel·lícules. És una vida molt inse­gura pro­fes­si­o­nal­ment. És molt fàcil for­mar part d’un equip i fer cinema quan estàs en un rodatge, el que és difícil són totes aques­tes eta­pes entre una feina i una altra que no saps què serà de tu. Cada vegada es torna a començar de zero. Que la teva car­rera pros­peri depèn d’unes cir­cumstàncies aleatòries. I aquesta mena d’inse­gu­re­tat no tot­hom està dis­po­sat a viure-la i és pot­ser la con­dició més impor­tant: no defa­llir mai en tot el procés de la teva car­rera.
Quan la van fer mem­bre d’honor va dir: “No puc estar més orgu­llosa d’haver dedi­cat la meva vida al cinema.”
Sí, perquè jo no m’ima­gino un món sense cinema. Pro­ba­ble­ment en tota la història de la huma­ni­tat hi havia hagut aquest somni d’inten­tar pro­jec­tar imat­ges, i el dia que s’ha pogut fer ha estat un gran canvi per a la huma­ni­tat, igual que el fet de poder volar. El cinema és molt impor­tant per a la cul­tura uni­ver­sal, ens ha cons­truït a nosal­tres, som en part totes les pel·lícules que hem vist. Lla­vors, si t’agrada tant veure-les i tens l’opor­tu­ni­tat d’atre­vir-te a tre­ba­llar en aquest procés, viure i tre­ba­llar s’assem­blen molt, no hi ha una bar­rera que separi la teva vida de la teva pro­fessió. I a vega­des això és com­pli­cat de por­tar, però és un luxe.
Com afecta viure envol­tada de lli­bres des de petita i veure per casa figu­res gegants de la lite­ra­tura com Josep Pla, Miguel Deli­bes o Car­men Lafo­ret?
La veri­tat és que ser filla d’edi­tor com­porta que pro­ba­ble­ment l’habi­tació més impor­tant d’una casa sigui la bibli­o­teca. Jo soc de família nom­brosa i ha afec­tat en el fet que tots els meus ger­mans escri­uen bé i lle­gei­xen molt. Això és un patri­moni que tens al vol­tant i és molt enri­qui­dor, i ho vas vivint sense pràcti­ca­ment ado­nar-te’n. El fet de tenir escrip­tors com els que has ano­me­nat per casa ho he vis­cut com ho viuen tots els nens. Tant de bo ja hagués estat gran lla­vors i poder pre­gun­tar-los les coses que els pre­gun­ta­ria ara. Con­cre­ta­ment en el cas de Josep Pla, quan jo vaig començar a estu­diar història de l’art i volia par­lar amb ell del romànic, ja era molt gran. Et passa una mica que fas tard. És un ambi­ent que et va influint quasi sense ado­nar-te’n.
Venint d’un entorn lite­rari, per què va tirar cap al cinema?
A part que hi havia una ger­mana de la meva mare que va ser una grandíssima actriu, Sil­via Mor­gan, guapíssima i que va fer mol­tes pel·lícules, pot­ser és perquè la pri­mera vegada que vaig anar al cinema vaig que­dar tan fas­ci­nada que vaig pen­sar que un dia jo m’hi dedi­ca­ria. La veri­tat és que si miro enrere em sem­bla com si sem­pre hagués vol­gut dedi­car-m’hi, però el dia i l’hora exac­tes no els sabria dir.
Però era ja des de nena?
Penso que en la gent que es dedica al cinema sem­pre hi ha un com­po­nent impor­tant de la ima­gi­nació i, per mi, la meva vida ja de petita es defi­neix entre la curi­o­si­tat i la ima­gi­nació. Aquest con­trast entre el que t’agrada obser­var i el que t’agrada inven­tar-te al final qua­llen i s’apo­de­ren de tu d’una manera que t’arros­sega.
Curi­o­si­tat i ima­gi­nació defi­nei­xen molt bé el cinema.
Sí, exacte, defi­nei­xen una mirada sobre el món, posen en con­nexió el món inte­rior amb el món exte­rior. Pot­ser és el que m’agrada més del cinema, i els cine­as­tes que més admiro tenen això, saben trans­me­tre la sen­sació que estàs des­co­brint un mis­teri que ells et propo-  sen.
Com afecta en la seva vida el fet d’anar a París amb vint i pocs anys a estu­diar a la Sor­bona?
Molt. La mort de Franco la vaig viure a París, per exem­ple. Sobre­tot el que afecta és el fet de sor­tir del niu, mar­xar de casa, tro­bar les pri­me­res fei­nes, estu­diar en un entorn molt dife­rent, en unes uni­ver­si­tats que esta­ven molt enlai­ra­des, un con­cepte molt nou per mi... París és una ciu­tat mera­ve­llosa, però també pot ser molt difícil si no tens molt clar el que vols fer. És tant el que pots veure i deci­dir! Una de les pri­me­res fei­nes que vaig acon­se­guir va ser repar­tir pòsters d’expo­si­ci­ons d’art per totes les boti­gues i els pubs... També vaig viure el fet de ser estran­gera. Quan em pre­nien per ita­li­ana, anava molt bé, però quan em pre­nien per espa­nyola era una mica més com­pli­cat. Sobre­tot em va fer des­co­brir com ets tu fora de casa, quan has estat sem­pre a casa, i això trobo que és molt impor­tant, una experiència de vida magnífica.
La com­pa­nyia Dagoll Dagom s’aco­mi­ada amb ‘L’ale­gria que passa’. Vostè en va for­mar part, com a actriu.
Sí, efec­ti­va­ment, quan estava estu­di­ant a la uni­ver­si­tat em van pro­po­sar entrar a Dagoll Dagom, que en aquells moments diri­gia el Joan Ollé, i com a actriu em va sem­blar una experiència molt interes­sant, sobre­tot perquè vaig des­co­brir que no m’agra­dava gens sal­tar a l’esce­nari. Era com si em tirés en una pis­cina d’aigua gelada. Però en canvi em va encan­tar tot el que repre­sen­tava la pro­ducció, el procés dar­rere bam­bo­li­nes, el ves­tu­ari... Ho vaig des­co­brir lla­vors. Va ser just abans d’anar a París i va ser una gran experiència. A més, m’ima­gino que també m’ha aju­dat en una cosa que després per diri­gir he tro­bat molt impor­tant, que és la meva relació amb els actors. Final­ment són ells els que donen la cara.
Com va viure el feno­men de ‘Boom boom’? Va arren­car a Venècia, però l’any següent a Canes se’n va par­lar molt al mer­cat...
Més que pel mer­cat de Canes en si, el que va pas­sar va ser que el 1988 la Unió Euro­pea va crear l’EAVE, un pro­grama per esti­mu­lar la pro­ducció de pro­duc­tors inde­pen­dents euro­peus. Hi par­ti­ci­pa­ven 20 països i cadas­cun hi apor­tava un pro­jecte. Tenien com a pro­fes­sors, con­sul­tors i tutors gent vin­cu­lada a la indústria de cada país. En el meu cas, es van pre­sen­tar Rosa Romero, Manel Huerga i Jordi Bel­tran, que lla­vors feien el pro­grama de tele­visió Arse­nal, i tant ells com jo volíem fer una pel·lícula que mirés a Europa. Jo havia escrit un pro­jecte que era molt com­pli­cat de fer en aquells moments, una pel·lícula medi­e­val cara, el vam haver de can­viar i en tres mesos, gràcies al gran talent de Jordi Bel­tran, vam escriure junts el guió de Boom boom. L’any següent al mer­cat de Canes el vam pre­sen­tar com a pro­jecte reei­xit de l’EAVE, i efec­ti­va­ment va ser una sor­presa.
Com va anar l’estrena als cine­mes?
La pel·lícula es va estre­nar sense pena ni glòria. En aque­lla època hi havia una gran des­con­fiança per les òperes pri­mes, et per­do­na­ven la vida si les ana­ven a veure, no com ara. Es va estre­nar el 8 de juliol del 1990, el mateix dia de la inau­gu­ració del mun­dial de fut­bol. En tinc alguns records mera­ve­llo­sos, com que algú com Miguel Deli­bes comprés entra­des per a tota la família per anar a veure la pel·lícula i m’escrivís una carta pre­ci­osa, però gai­rebé ningú va anar a veure la pel·lícula. El fet que després la pel·lícula es pro­jectés a Venècia amb un èxit impres­si­o­nant va fer que els matei­xos crítics que no havien fet cas de la pel·lícula la rei­vin­di­ques­sin. L’Ángel Fernández-San­tos, que era lla­vors un crític molt impor­tant, no només va rei­vin­di­car la pel·lícula, fins i tot es va quei­xar que tinguéssim una mirada tan curta i que una pel·lícula espa­nyola hagués d’anar a fora per tor­nar i ser apre­ci­ada. D’alguna manera em van cri­ti­car per haver renun­ciat al cinema d’autor en una pri­mera pel·lícula. La comèdia no estava gaire ben vista, cosa que a mi sem­pre m’ha sem­blat absurda. Com em va dir un cine­asta per a qui vaig tre­ba­llar i que m’agra­dava molt, Rovira Beleta, és molt més difícil fer riure que fer plo­rar, i hi estic d’acord.
Què li va sem­blar la res­tau­ració que n’ha fet la Fil­mo­teca?
Per mi ha estat molt emo­ci­o­nant, li han tor­nat els colors a la pel·lícula. És com tor­nar-la a la vida, com si hagués estat ador­mida i de cop es des­pertés. Gràcies a això, Boom boom va ser esco­llida per pre­sen­tar-la al pas­sat fes­ti­val de Canes, com a repre­sen­tant de la Fil­mo­teca de Cata­lu­nya. Ara forma part d’un catàleg de pel·lícules euro­pees que en diuen clàssi­ques. A mi, que Boom boom tin­gui al cos­tat la paraula clàssica l’any 2024 m’emo­ci­ona moltíssim, no es pot aspi­rar a res més que això. I veure a les pro­jec­ci­ons que la pel·lícula ha resis­tit m’emo­ci­ona també. Jo crec que una de les carac­terísti­ques de les meves pel·lícules és que són atem­po­rals, i això de vega­des fa que no siguin ente­ses al seu moment.
Ha estat una cine­asta de ficció poc prolífica: després va fer ‘Amnèsia’ (1994), ‘Tic tac’ (1997) i ‘Iris’ (2004). No és fàcil en aquest país aixe­car pro­jec­tes.
A mi sem­pre m’ha sem­blat molt impor­tant tenir molta com­pli­ci­tat amb la pro­ducció, i he cui­dat molt que les pel·lícules que pogués fer s’assem­bles­sin al final al que jo tenia al cap al prin­cipi. Això mol­tes vega­des no és fàcil. De tota manera també he tin­gut curi­o­si­tat per mol­tes coses: he vol­gut fer docu­men­tals, un parell de sèries, tea­tre, poe­sia, donar clas­ses... Això obre altres camps. I, a més, la pro­ducció ha can­viat molt, però jo segueixo tenint pro­jec­tes.
Diria que es va for­mar amb uns cine­as­tes que feien més pel·lícules de gènere i ara es ten­deix més a l’expe­ri­men­tació, en el cinema català?
Jo diria que no. Ja des dels anys cin­quanta, el cinema que es feia a Espa­nya en gene­ral no tenia res a veure amb el cinema que es feia aquí. Allà es par­lava de l’Espa­nya de Pío Baroja, de Camilo José Cela... I aquí exis­tia l’Escola de Bar­ce­lona. Aquesta idea del cinema expe­ri­men­tal, amb un ves­sant artístic, sem­pre hi ha estat. Sem­pre s’ha dit en els fes­ti­vals de cine de fora que iden­ti­fi­ca­ven per­fec­ta­ment quan una pel·lícula venia de Madrid, del País Basc o d’aquí. I crec que això es manté. Jo el que crec que ha can­viat de veri­tat són dues coses radi­cals. D’una banda, els sis­te­mes de pro­ducció. La relació amb les pla­ta­for­mes pro­ba­ble­ment s’assem­blen molt a les dels ini­cis de Hollywood i els grans estu­dis, en això de bus­car quina és la demanda del públic. En segon lloc, a nivell mun­dial hi ha una neces­si­tat de quilòmetre zero, de tenir una certa relació amb un fet iden­ti­tari social, ètic, moral o com vul­guis dir-li. Hi ha mol­tes pel·lícules peti­tes que expli­quen molt bé el que està pas­sant a l’Argen­tina, Itàlia, Por­tu­gal... Són històries que sem­blen molt locals, però en rea­li­tat es con­ver­tei­xen en uni­ver­sals.
Va diri­gir la cerimònia de la torxa olímpica. Com va viure aquell moment de Bar­ce­lona? No va ser l’inici d’aquesta invasió de turis­tes que ens ofega?
Ho vaig viure gràcies a una dona extra­or­dinària, Marta Tat­jer, que tenia una visió enorme del que havia de ser una cosa així. Era un fet col·lec­tiu molt emo­ci­o­nant. A Empúries es van aple­gar 20.000 per­so­nes a terra i tan­tes embar­ca­ci­ons com vul­guis al mar, no es veia ni l’aigua. Aquesta cosa solidària, de pertànyer al món i obrir-s’hi, aque­lla Bar­ce­lona que explo­si­o­nava i s’obria al mar, i sobre­tot aquell entu­si­asme que reflec­tia lla­vors un alcalde com era Pas­qual Mara­gall, aquesta visió que ens havíem d’obrir, penso que va ser molt interes­sant. Una altra cosa és l’ús que després se n’ha fet, amb el temps, i el dete­ri­o­ra­ment de les coses, amb la febre turística. Però aquest boom turístic es veu a tot arreu, a totes les ciu­tats. Jo abans de poder dedi­car-me al cinema m’havia de gua­nyar la vida i vaig estar diver­sos anys tre­ba­llant com a guia de turisme, por­tant turis­tes per tot el món. Va ser quan vaig apren­dre a ser aju­dant de direcció, a enten­dre com es com­porta la gent en grup. Quan tor­nava dels viat­ges veia que el que ofe­reix aquest país, la qua­li­tat de vida que tenen els turis­tes aquí, no es dona enlloc. Vaig que­dar impres­si­o­nada i em feia ràbia que no tinguéssim la capa­ci­tat de pre­ser­var tots aquests pai­sat­ges i aquest poten­cial que tenim. Però aquest turisme mas­siu és llei del temps, no té res a veure amb aquell moment d’eufòria, de soli­da­ri­tat i de voler pertànyer en un món cos­mo­po­lita. Ja estava bé obrir-se una mica i no tan­car-setant.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia