Art

MARIA GARGANTÉ

HISTORIADORA DE L’ART

“Creure en l’art català no vol dir només tallar una cinta el dia de la inauguració”

“Aposto per l’honestedat en el procés creatiu, pels artistes que ‘graten’, investiguen i es fan i ens fan preguntes”

“Hi ha molta preocupació perquè el ‘públic’ no és jove, sense preguntar-nos què interessa de veritat als joves”

Els museus locals fan màgia amb recursos migradíssims i tenen i són al capdavant del que significa ser un “museu social”
Té sen­tit la crítica d’art avui?
En una soci­e­tat que s’omple la boca de “fomen­tar l’espe­rit crític”, car­re­gar-nos la crítica d’art trobo que seria un con­tra­sen­tit. Una altra cosa és si encara l’hem d’enten­dre a la manera clàssica i cir­cums­crita a un marc con­cret o bé tras­pas­sar-ne els límits i els mit­jans tra­di­ci­o­nals.
S’ha con­ver­tit el crític en artista i l’artista en crític?
El crític no és un artista, però et pot des­co­brir un artista i obrir-te por­tes a nous relats i mira­des tan sug­ge­ri­do­res com necessàries. Ara bé, el que pugui dir o escriure un artista sobre la seva obra a mi m’interessa molt, inde­pen­dent­ment de les èpoques en què va fer-ho. Per exem­ple, estu­dio artis­tes de segles ante­ri­ors que també van escriure: sigui Mary Beale escri­vint la manera de pin­tar un alber­coc al segle XVII o Eli­sa­beth Vigeé Lebrun expli­cant el seu exili per Europa pin­tant la reia­lesa i les seves pre­o­cu­pa­ci­ons pels diners i els con­tac­tes. D’altra banda, jo sem­pre dic que a Tàpies vaig entrar-hi pels seus tex­tos. Cor­ria l’antològica que es va fer al Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) pels 80 anys de l’artista i a mi em cos­tava molt... I el pit­jor de tot és que havia d’expli­car-lo, perquè en aquell temps també em dedi­cava a fer visi­tes guia­des per a asso­ci­a­ci­ons com els Amics dels Museus i em mor­ti­fi­cava pen­sar que pot­ser només seria capaç de fer-ne un guiatge molt super­fi­cial. Va ser lla­vors que els escrits del mateix Tàpies em van sal­var –vaig optar per lle­gir-ne petits frag­ments esco­llits durant les visi­tes– i em va aca­bar entu­si­as­mant.
Quin és el seu museu pre­fe­rit?
Doncs mira, et diré que el Museu d’Art de Cer­da­nyola (MAC). Una mica com a símbol dels museus locals de la Xarxa de Museus d’Art de Cata­lu­nya, que fan màgia amb recur­sos migradíssims i tenen i són al cap­da­vant del que sig­ni­fica ser un “museu social”. La UAB és a Cer­da­nyola i a mi m’agrada dir, perquè m’ho crec, que el Museu d’Art és “el Museu de la Uni­ver­si­tat”, perquè espe­ci­al­ment el seu direc­tor, el Txema Romero, així ens ho ha fet sen­tir sem­pre. I aquest és un luxe incom­men­su­ra­ble, de manera que si fóssim a Oxford, el MAC seria el nos­tre Ash­mo­lean. Per què no?
Tàpies té suc­ces­sor?
No en tinc cap opinió for­mada, però de la mateixa manera que a mi em costa ima­gi­nar que exis­tei­xin suc­ces­sors de Picasso, Miró o Dalí.
L’art català ha vis­cut massa dels grans noms?
Suposo que, en part, és ine­vi­ta­ble en un país molt petit però que ha tin­gut una con­cen­tració extra­or­dinària de “grans noms”, pot­ser molt supe­rior al tant per cent que per quilòmetres qua­drats ens cor­res­pon­dria. Una altra cosa és que un “gran nom” generi una política de terra cre­mada al seu vol­tant. D’altra banda, també hem tin­gut artis­tes que han estat molt més valo­rats fora que no pas aquí. El cas de la Susana Solano –ara als Espais Volart– és prou evi­dent.
Per quins artis­tes aposta?
Per l’hones­te­dat en el procés cre­a­tiu. Per artis­tes que gra­ten, inves­ti­guen i es fan i ens fan pre­gun­tes. Artis­tes com Nora Anca­rola, San­dra March, Olga Oli­vera Tabeni… Només per dir tres noms a raja­ploma. La meva aposta, estric­ta­ment per­so­nal, és per un art com­promès i que em sac­segi, però també per l’art que sen­zi­lla­ment “m’agrada” i m’emo­ci­ona. I això pot donar-se a la cape­lla blava d’Alfons Bor­rell a Saba­dell o a l’antològica del Magí Puig que ha inau­gu­rat a Tàrrega.
Real­ment li interessa l’art, al públic català?
Segu­ra­ment tro­baríem argu­ments tant per dir que sí com tot el con­trari, sem­pre depe­nent de qui­nes ulle­res ens posem. Per exem­ple, hi ha molta pre­o­cu­pació perquè el públic no és jove, sense pre­gun­tar-nos què interessa de veri­tat als joves i si pot­ser sen­zi­lla­ment ara estan per altres coses. Tin­gui l’edat que tin­gui, al públic tracta’l amb res­pecte i intel·ligència.
Som un poble artísti­ca­ment madur?
Som un poble ple de con­tra­dic­ci­ons. I de vega­des penso que poc agraït i generós. És una sen­sació que no et sé con­cre­tar més. Tenim un per­fil psi­cològica­ment com­plex, col·lec­ti­va­ment par­lant.
Els polítics es cre­uen l’art català?
No els conec pas a tots. Però costa jus­ti­fi­car que es tan­qui un cen­tre d’art com Can Manyé a Ale­lla, quan un dels tre­sors del país és la riquesa que forma la xarxa d’aquest tipus d’espais (des)cen­trats, des de Lo Pati d’Amposta al Kon­vent de Cal Rosal, pas­sant per Lo Par­dal d’Agra­munt, perquè algu­nes de les coses més interes­sants del país no pas­sen a Bar­ce­lona. D’altra banda, que els cen­tres que s’obrin no siguin només una ope­ració d’estètica. Per mi que obri el Museu del Bar­roc és una boníssima notícia, però que la importància que se li vol donar i que mereix es tra­du­eixi en una bona dotació de recur­sos que el facin una ins­ti­tució sòlida, refe­rent i irra­di­a­dora. Creure en l’art català no vol dir només tallar una cinta el dia de la inau­gu­ració.
Situació crítica

El barroc com mai ens l’havien explicat

Maria Garganté (Sanaüja, 1975) anava a ser medievalista fins que va sentir la revelació del barroc català: “Tan maltractat, em va obrir un món de possibilitats de recerques.” Va estudiar història de l’art a la UB, però el seu territori laboral ha acabat sent la UAB. “Em defineixo com a professora universitària perquè és el que dota de sentit el que faig, amb interès per la divulgació no només en l’àmbit acadèmic”, remarca. Va començar a treballar a la UAB el 2007, el mateix any que s’inaugurava a la plaça Cívica del campus cerdanyolenc l’escultura L’enclavament de Bellaterra, de Perejaume, un cargol enroscat al paisatge. Garganté l’ha escollida per a la fotografia de l’entrevista perquè és una fan de l’artista –un altre gran defensor del barroc català– i pel missatge que propaga la peça: “Ser radical és anar a les arrels de les coses.” Formada a més en estudis de gènere i antropologia, també imparteix classes a la Facultat Antoni Gaudí de l’Ateneu Universitari Sant Pacià. Ha publicat una dotzena de llibres, el darrer, Santificaràs les festes (Fragmenta Editorial), que presentarà demà a Lleida i el dia 29 a Barcelona. Abans de Nadal, va ser nomenada acadèmica electa de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia