Llibres

novetat editorial

Escriptor

Lluís Busquets: “He volgut oferir un ventall de tota mena de mals”

Lluís Bus­quets i Gra­bu­losa va néixer a Olot el 1947, ciu­tat a la qual ha cedit 66 capses de docu­men­tació per­so­nal i pro­fes­si­o­nal i uns 140 lli­bres, vehi­cu­lat a través l’Arxiu Comar­cal de la Gar­rotxa.

És escrip­tor, pro­fes­sor, peri­o­dista i teòleg. Ha escrit més de 4.000 arti­cles a la premsa i més de 90 lli­bres de gèneres ben vari­ats, com ara pedagògics i didàctics, bio­gra­fies, entre­vis­tes, assaig polític, assaig religiós, epis­to­la­ris, lli­bres infan­tils, novel·les juve­nils, lli­bres de relats per adults i dra­matúrgies.

Quan la música s’esquerda (Comte d’Aure) és la seva dar­rera novel·la. Hi explica la història de la nis­saga de músics Pas­cual i, en paral·lel, la història del segle XX. Una obra coral amb alter­nança d’esce­na­ris, d’Olot a Florència, pas­sant per Bue­nos Aires, Nova York, Kisumu a Kenya i, en espe­cial, Bar­ce­lona. Tot nar­rat amb molts salts temàtics i refle­xi­ons.

Com és que està publi­cant tant, els dar­rers anys? Die­ta­ris, assaig, novel·la...
És que ja no faig clas­ses ni he de cor­re­gir exàmens, que m’ocu­pa­ven molt de temps, i, així, els últims qua­tre anys he pogut publi­car els die­ta­ris Mirall ustori i Embas­tes i piri­pius, la novel·la Crim inconclús, que vaig escriure després d’una con­versa amb el metge forense Narcís Bar­da­let... Tot això abans de Quan la música s’esquerda.
Déu n’hi do. I també una obra de tea­tre, oi?
Sí. Jesús, una història polèmica, que es va estre­nar a Olot en una única repre­sen­tació el 2022.
I, també el 2022, va publi­car els tres volums d’‘Enig­mes de la Bíblia i cul­tura con­tem­porània’.
Hi vaig tre­ba­llar al ralentí gai­rebé una dot­zena d’anys. En el pri­mer volum parlo de les reli­gi­ons més pro­pe­res a nosal­tres i els lli­bres històrics; al segon, els pro­fe­tes i els sapi­en­ci­als; el ter­cer es titula Jesús, Pau i Mohàmmad. Mil cent pàgines, entre tots tres. És una obra plena de gràfics, esque­mes i mapes que no es tro­ben ni en els atles bíblics cata­lans. Em sem­bla que ha estat una de les coses que he fet que que­darà, com la bio­gra­fia de Xiri­nacs.
Par­lem de ‘Quan la música s’esquerda’. La nis­saga dels Pas­cual està ins­pi­rada en alguna de real?
No. Tot és inven­tat. I pensi que, tot i que m’agrada escol­tar-ne, no en sé un bor­rall, de música. Vaig haver de començar fent-me l’esque­let fami­liar perquè, si no, m’hau­ria fet un gar­buix amb els anys. Als Pas­cual els vaig empa­ren­tar amb grans figu­res de la música, aquests sí que reals, com ara Isaac Albéniz, Joaquín Rodrigo, Fre­de­ric Mom­pou, Antoni Ros-Marbà... Al final de la novel·la hi ha un annex amb la llista dels 468 per­so­nat­ges històrics, de carn i os, que faig des­fi­lar per les pàgines.
I dels músics ens hem dei­xat Pau Casals. Com va fer la tria ‘d’artis­tes con­vi­dats’? Gust per­so­nal o estratègia nar­ra­tiva?
El gust per­so­nal no te’l pots treure de sobre, és clar, però jo volia músics cone­guts que tin­gues­sin alguna peripècia novel·lesca des­co­ne­guda per als no experts. Per exem­ple, no és gaire cone­gut que Pau Casals va tren­car la seva pro­mesa de no tor­nar a Espa­nya men­tre hi visqués Franco; va anar al Ven­drell a enter­rar-hi la seva esti­mada Tití Vidal, el 1955, després de casar-s’hi in arti­culo mor­tis, escol­tat des de la fron­tera per una pare­lla de guàrdies civils. O que el mes­tre Rodrigo va escriure el Con­ci­erto de Aran­juez per con­tra­po­sar la pèrdua del nadó que espe­ra­ven amb la seva muller amb la feli­ci­tat del viatge de noces, on es van per­dre pels jar­dins ribe­rencs.
A més de músics, rela­ci­ona Joa­quim Maurín, fun­da­dor del POUM, amb un parent seu que acaba de pas­tor, reclòs a l’Alta Gar­rotxa, un tal Tomàs...
El pas­tor el rela­ci­ono amb el per­so­natge de la Lara. En canvi, Maurín em per­met expli­car la guerra inci­vil des d’una deter­mi­nada pers­pec­tiva, perquè la novel·la està tra­ves­sada per les guer­res, des del Des­as­tre d’Annual, en què mor un dels Pas­cual, fins a l’actual guerra de Rússia con­tra Ucraïna; però sobre­tot em per­met traçar la història d’un piano, un Streic­her, peça única, que anirà a parar al Metro­po­li­tan Museum of Arts de Nova York –avui encara hi és– i em per­metrà ofe­rir la vida de Rose Valland, que va sal­var cen­te­nars d’obres d’art saque­ja­des pels nazis, sense que, en vida, ningú no li agraís la seva tasca per culpa de la seva ori­en­tació sexual. Un pro­blema que també afronta un altre dels per­so­nat­ges.
Parla de la vida a través de les guer­res...
Si volia fer un retaule des de finals del segle XIX, no hi podien fal­tar. La nos­tra guerra inci­vil, les dues con­fla­gra­ci­ons mun­di­als, on algun per­so­natge es mou, a Bar­ce­lona, en ambi­ents nazis sense saber-ho... I la dar­rera, quan el nar­ra­dor, amb altres per­so­nes, va a bus­car refu­gi­ats a Ucraïna. Però, a més de les guer­res amb mate­rial bèl·lic, n’hi ha d’altres de pit­jors, com la de les migra­ci­ons que dis­pa­rem des dels des­pat­xos. El per­so­natge de Tori­bio, que el nar­ra­dor va a bus­car a Meli­lla, té un paper clau en el final de l’obra.
A la pàgina 23, hi lle­gim: “La vida de l’home és un pele­gri­natge per fugir del mal, tot i que acabi arros­se­gant-lo”. Una visió tor­tu­rada, gosa­ria dir que molt catòlica...
Catòlica? A Ball robat, de Joan Oli­ver, el seu pro­ta­go­nista Cugat vol viure fugint del mal; em sem­bla que és un desi­deràtum humà que tro­baríem en milers d’obres literàries, començant pel lli­bre de Job. Octavi Fullat em va escriure una res­se­nya dient que “des de la pers­pec­tiva filosòfica plan­te­java amb duresa un pro­blema cab­dal antro­pològic: el Mal en les bio­gra­fies huma­nes indi­vi­du­als i en la història social”. És exac­ta­ment així. He vol­gut ofe­rir un ven­tall de tota mena de mals: físics, morals i de tota mena.
I sem­pre gua­nya, el mal?
No, no sem­pre gua­nya. L’enjòlit del final plan­teja jus­ta­ment això. I consti que no defujo pas l’eti­queta de catòlic; sem­pre m’he defi­nit com un cre­ient crític, però si es lle­geix bé el final de l’obra, tor­tu­rada no ho és, al con­trari.
Em refe­ria al sen­tit de la frase, no de l’obra... El títol d’on ve?
El títol prové dels ver­sos “Quan la música s’esquerda / les notes de la vida des­a­fi­nen”. I crec que s’hi insi­nuen camins per afi­nar-les de nou.
Seguint amb el tema del mal i de com fugir-ne, hi ha la relació del pas­tor Tomàs amb la Lara...
Tots dos han estat ferits en el més pro­fund de l’ànima. Però el pas­tor, en sor­tir del mani­comi, refà la vida lluny de la civi­lit­zació i es con­ver­teix en el bene­fac­tor de tota la gent del seu entorn, ani­mals i natura inclo­sos. L’altra, pobreta, perd el cap. Però aquesta ali­e­nació per­metrà la redempció del marit.
També parla de per­so­nes gene­ro­ses i anònimes que rei­vin­dica, com ara els volun­ta­ris de l’Hos­pi­tal de Cam­pa­nya de l’església de Sant Anna, a tocar de la plaça Cata­lu­nya de Bar­ce­lona, que donen men­jar als indi­gents. No tot està per­dut...
I no només men­jar. Com­prensió, aco­llida, esti­mació.... Jus­ta­ment aques­tes per­so­nes admi­ra­bles, algu­nes de les quals conec i davant les quals em trec el bar­ret, són les que no per­me­ten la victòria abso­luta del mal.
El con­tra­punt del mal, a l’obra, vostè afirma que és la música. No ho podria ser l’art en gene­ral? Per què només la música?
Perquè he fet una novel·la sobre músics... Però, sí, la música trans­cen­deix, har­mo­nitza, esdevé una difusió del bé, t’alça. Ho diu en una carta un dels per­so­nat­ges: “Hi ha una har­mo­nia esplèndida en tot l’uni­vers, i la musica n’és només un gra de pols”. S’entén bona música, no només la clàssica; hi podria enca­bir des dels Beat­les a Eric Clap­ton. I òbvi­a­ment que hi podria incloure l’art en gene­ral, l’estètica. L’antropòleg Ramon M. Nogués diu que la trans­cendència ve con­for­mada en el nos­tre cer­vell per aque­lles acti­vi­tats inne­cessàries, de luxe, que no calen per a la super­vivència. I esmenta la recerca per la bellesa, l’interès per l’ètica, per la per­ti­nença naci­o­nal, pel llen­guatge, pel des­ple­ga­ment d’acci­ons literàries i simbòliques o per la religió.
En força frag­ments és una novel·la assagística o un assaig novel·lat amb tot de per­so­nat­ges reals, títols, fets i dates, expli­ca­ci­ons de to periodístic... Era la intenció, suposo, donar infor­ma­ci­ons històriques amb l’excusa de la nis­saga pro­ta­go­nista.
He escrit molt d’assaig, i és una altra manera de posar-t’hi. El deix periodístic no el nego; sóc de la pri­mera pro­moció de l’Autònoma d’allò tan alti­so­nant que en deien Cien­cias de la Infor­mación i he fet força peri­o­disme cul­tu­ral. La mes­cla de per­so­nat­ges fic­ti­cis i històrics ha estat pro­duc­tiva. I, evi­dent­ment, la bar­rija-bar­reja de fils i estrats és inten­ci­o­nada.
També és una mica novel·la riu; escriu de tota mena de temes (moltíssims) i per­so­nes, a més de les acci­ons dels pro­ta­go­nis­tes, amb un cert caos nar­ra­tiu que pot resul­tar esti­mu­lant...
Cert. Tro­bes car­re­res de motos, des­falcs ban­ca­ris, mul­ti­na­ci­o­nals de comu­ni­cació, dro­go­ad­dic­tes, pros­ti­tu­tes, ope­ra­ci­ons quirúrgi­ques, requisa d’obres d’art, viat­ges a Roma, Florència, Lau­sana... El nar­ra­dor en un moment deter­mi­nat diu: “Escric amb un cert desor­dre. Ja me n’adono”. Jus­ta­ment esti­mula: del caos nar­ra­tiu pre­tenc que en surti una uni­tat. Hi ha qui m’ha dit que la segona vegada de lle­gir-la s’ha emo­ci­o­nat més.
Tal com mos­tra els can­vis de Bar­ce­lona, des del 1888 fins a l’actu­a­li­tat, no sem­bla gaire satis­fet del resul­tat...
A la novel·la hi sur­ten mol­tes ciu­tats, però el trans­fons de la novel·la apunta a la trans­for­mació de la família jun­ta­ment amb la de la ciu­tat, que va a glops: Expo­sició del 1888 i del 1929, República, la fos­cor de la guerra inci­vil, el redreçament democràtic, l’evo­lució del port, la il·lusió dels Jocs Olímpics, el Fòrum de les Cul­tu­res... També parlo de la trans­for­mació de Girona, on de petit vaig pas­sar molt temps i, és clar, de la meva esti­mada Gar­rotxa. Sóc crític amb l’actual Bar­ce­lona i encara més amb la manera en què ens van fer viure la pandèmia.
Asse­gura que és la seva obra més ambi­ci­osa, i això que ha publi­cat gai­rebé cent lli­bres. Per què ho creu així?
De les publi­ca­des, sí. Pot­ser el més impor­tant és que faig ser­vir la mateixa veu nar­ra­tiva al llarg de 300 pàgines i la lec­tura con­ti­nua llis­cant. Quan la feia, em fluïa entre els dits. La podia allar­gar o escurçar fàcil­ment; de fet, vaig supri­mir tot un capítol sobre els fami­li­ars de Bonansa, on va néixer Maurín. Ara, tan­ma­teix, després d’haver fet altres coses, no m’explico gaire com la vaig escriure. Però tinc una altra raó: els lec­tors em diuen que enganxa.
De les publi­ca­des, ha dit? Què té entre mans?
Tinc con­trac­tada una novel·la que ha de sor­tir enguany, perquè, a més del tema cen­tral, parlo del Sínode de la Sino­da­li­tat, que s’acaba a la tar­dor... I coent-se tinc unes ambi­ci­o­ses novel·les bíbli­ques.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia