Llibres

LITERATURA

Una fornada de contes abundant

Acaben de sortir tot de reculls de contes que desafien un mercat en què se sol dir que no triomfen

Entre les novetats hi ha debutants com ara Marc Sarrats, Eva Arasa Altimira, Carme Serna i Pau Cusí

També hi ha autors especialistes, com ara William Faulkner, Flannery O’Connor i George Saunders

Sal­tem-nos els debats de si els con­tes no es venen, de si són el camp de pro­ves de les novel·les, de si són molt més difícils d’escriure que un text llarg, de si a par­tir de quan­tes pàgines deixa de ser conte i se n’ha de dir nou­ve­lle... Dei­xem-ho estar perquè hi ha mol­tes nove­tats recents de con­tes i poc espai per par­lar-ne.

Comen­cem per un de mediàtic, Marc Sar­rats (Bar­ce­lona, 1990), que ha pre­sen­tat un debut lite­rari molt digne, Tot el que no sigui morir-se (La Magrana). “Tot el que faig, com a mono­lo­guista i col·labo­ra­dor a ràdio i tele­visió, ho escric jo, però aquest és el meu pri­mer lli­bre lite­rari”, acla­reix. “Va ser un encàrrec de Pen­guin Ran­dom House, m’ima­gino que perquè soc una per­sona que té una presència als mit­jans. Podia ser un recull de monòlegs o un text auto­bi­ogràfic, el que volgués, però sen­zill per poder-ho escriure i publi­car ràpid, però els vaig dema­nar un any per poder escriure els con­tes en con­di­ci­ons i estre­nar-me amb un text amb una mica d’enti­tat”, admet.

La temàtica és la mort, com ho era, fa poc, en el debut nar­ra­tiu de Joan Enric Bar­celó, Morir sabent poques coses, a Peris­copi. Asse­gura Sar­rats: “És un interès de sem­pre, no la mort, com la tenim col·locada a la soci­e­tat. Hi ha deu con­tes, però se’n podrien fer cent perquè cada vet­lla és una història dife­rent i amb molta comèdia. No volia fer un lli­bre far­ragós, volia que fos dens en el con­tin­gut i amè en el con­ti­nent.” “He vol­gut tocar temes seri­o­sos amb què la gent rigui, tot i que hi ha amics que espe­ra­ven riure i han plo­rat; és un tema deli­cat, no volia fri­vo­lit­zar-lo i, per mi, no és un lli­bre d’humor negre”, hi afe­geix.

El pri­mer i l’últim són auto­bi­ogràfics, encara que costi de creure. “Els pri­mers que vaig començar a escriure i els últims que vaig aca­bar.” Un bon mate­rial per començar a escriure, sens dubte. Altres relats mos­tren el comiat al pri­mer punki del Poble­nou, les tàcti­ques d’un comer­cial fune­rari sense escrúpols, la mort d’una jove influ­en­ci­a­dora, la recerca d’un anell que ha anat a parar al difunt equi­vo­cat...

Marc Sar­rats con­fessa que li fa una mica de por i man­dra la diada de Sant Jordi, però té clar que vol­dria con­ti­nuar escri­vint “però novel·les juve­nils, de la mena de Penya dels Tigres, aven­tu­res, mons­tres, nanos d’ins­ti­tut per­duts al bosc i obrint por­tals que els comu­ni­quen amb Egipte...” Doncs ben­vin­gut.

Una altra de les nove­tats en nar­ra­tiva és Ara soc un llac (Empúries), de Natàlia Cerezo (Cas­te­llar del Vallès, 1985), una autora que va debu­tar amb per­so­na­li­tat amb A les ciu­tats ama­ga­des. En el seu dar­rer títol, Cerezo retrata les rela­ci­ons huma­nes a través del prisma de l’aigua. En els cinc relats, podem tro­bar temes com ara la joven­tut, l’amis­tat, l’amor, els desit­jos pro­funds i també els lli­gams fami­li­ars. “M’interessa escriure sobre les rela­ci­ons i quan ho faig intento que que­din rea­lis­tes”, explica. Un conte passa a Tai­pei –ella hi va viure–, on una noia espera que un amic surti del coma. Un altre en un bal­ne­ari a Cata­lu­nya, on dues ger­ma­nes bes­so­nes tro­ben a fal­tar el pare, tot i ser amb la mare. “La base per­so­nal hi és, però em sem­bla més interes­sant crear una men­tida a par­tir d’una veri­tat que ja conec, com pot ser una ciu­tat o un per­so­natge.” És autora de detalls, d’ambi­ents, de bons diàlegs i per­so­nat­ges sub­tils. “Em fixo en els ges­tos, en com ens movem; con­si­dero que són coses pode­ro­ses per posar en un conte i que, a la vegada, defi­nei­xen molt una per­sona”, afirma, i hi afe­geix que “una prosa recar­re­gada pot eclip­sar el con­tin­gut”. Per això defensa la importància de les imat­ges que poden evo­car les parau­les. “La situ­ació ideal és aque­lla en què el lec­tor s’oblida que està lle­gint i passa a veure les coses.”

L’edi­to­rial andor­rana Medusa treu dos lli­bres de relats. Cos­sos estranys, debut en nar­ra­tiva de la també poeta Eva Arasa Alti­mira (Saba­dell, 1976), són 29 con­tes més aviat fos­cos: mal­sons, finals, pur­ga­to­ris, violències, mals pre­sa­gis, suïcidis, ter­rors noc­turns, boge­ria, dolor, fills morts... Ben dife­rents dels de la com­pa­nya d’edi­to­rial, Carme Karr (Bar­ce­lona, 1865-1943), Vol­ves. Karr, des­cen­dent de pare francès i mare ita­li­ana, va ser peri­o­dista, escrip­tora, femi­nista, paci­fista, musicòloga i publi­cista. Els seus con­tes són apa­rent­ment cos­tu­mis­tes, però mos­tra unes dones com­ba­ti­ves, avançades al seu temps, que plan­ten cara als homes.

Demà surt a la venda un lli­brot del quual par­la­rem més enda­vant, Con­tes, de Faulk­ner, traduït per Est­her Tallada i publi­cat per Edi­ci­ons de 1984. Una tria de 42 tex­tos en 992 pàgines. La mateixa edi­to­rial publica per cin­quena vegada George Saun­ders (Texas, 1958), ara, El dia de l’alli­be­ra­ment, amb tra­ducció de Yan­nick Gar­cia. Saun­ders ens parla de gent cor­rent i dels seus intents de fer front a la boge­ria quo­ti­di­ana. En nou con­tes, explora el poder, l’ètica i la justícia i arriba al cor mateix del que sig­ni­fica viure en comu­ni­tat, sense sen­ti­men­ta­lis­mes, amb humor i un estil ele­gant.

Un home bo costa de tro­bar, de la nord-ame­ri­cana Flan­nery O’Con­nor (1925-1964), amb tra­ducció de Marta Pera, és l’aposta de L’Altra. Per alguna cosa con­si­de­ren que “és una de les grans nar­ra­do­res nord-ame­ri­ca­nes, sovint com­pa­rada amb William Faulk­ner, Car­son McCu­llers i Eudora Welty, amb qui va for­jar l’ano­me­nada nar­ra­tiva gòtica del sud dels Estats Units”. Aquest recull té com a esce­nari els pobles i les ter­res meri­di­o­nals dels Estats Units, espe­ci­al­ment la seva Geòrgia natal, un ter­ri­tori decrèpit i deca­dent mar­cat per la violència i l’odi.

El peri­o­dista Xavier Febrés (Bar­ce­lona, 1949) publica L’or per­dut dels lli­mo­ners i altres nar­ra­ci­ons (Edi­ci­ons de la ela gemi­nada), amb records viat­gers tei­xits en els pai­sat­ges esti­mats de Girona, Cadaqués, Empúries, Sicília, Rio de Janeiro... Un recull de memòries i die­tari lite­rari, per tant és nar­ra­tiva evo­ca­dora i no ben bé de ficció.

L’actriu Carme Serna (Palma, 1981) ha debu­tat en nar­ra­tiva gua­nyant el premi Mercè Rodo­reda amb Per­dona’m per desit­jar-ho tant (Proa), en què mos­tra històries pro­ta­go­nit­za­des per dones en moments vitals dife­rents, des de la infan­tesa fins a la madu­resa.

I, final­ment, des­ta­ca­rem un altre debut, els con­tes ambi­en­tats a la loca­li­tat empor­da­nesa de Roses i amb pro­ta­go­nis­tes joves de La garota entre les dents (Columna, dins la col·lecció Brun­zits), de Pau Cusí (Roses,1995). Sis històries de violència, amor i turisme inde­cent escrits amb un bon pols nar­ra­tiu, finals ben tre­ba­llats, deter­mi­nats conei­xe­ments de causa i una mirada fresca que fa aga­far ganes de lle­gir el pròxim títol que segur que Cusí escriurà, més d’hora que tard.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia