Superherois que lluiten en la vida real
La coreana Keum Suk Gendry-Kim defensa els animals domèstics en un context en què els gossos són un plat
Seguí parla del trànsit cap al món adult i Cuny-Le Callet dibuixa l’esperança d’un condemnat a mort
Agustín Comotto tracta l’exili i el drama dolorós i cruel de la lluita contra les dictadures a l’Argentina
La novel·la gràfica ha obert el còmic a una altra mena de superherois. Són relats d’homes i dones sense superpoders ni uniformes llampants. Són històries de vida. Plenes d’esperança, però també de dolor. L’autora coreana Keum Suk Gendry-Kim, que a Hierba ens parlava de l’explotació sexual de dones venudes a l’exèrcit per satisfer els soldats japonesos, ara, amb Perros (Reservoir Books), gira la mirada cap als animals de companyia, concretament els gossos, i en defensa els drets en un context, el coreà, en què la llei que prohibirà l’ús alimentari d’aquests animals encara trigarà a posar-se en marxa.
Bartolomé Seguí adapta a Malaherba (Salamandra Graphic) la novel·la de Manuel Jabois amb el mateix títol i que ens parla de Tambu, un noi que està a punt de trencar la barrera cap al món adult i que lluita en un context marcat per la pressió del bullying abans que aquesta mena de violència tingués un nom.
També és una heroïna Andrea, de malnom Turca, una de les protagonistes principals de Stein (Piedra) (Nórdica Libros). La seva lluita en la dictadura argentina del general Juan Carlos Onganía, que va governar del 1966 al 1970, la va portar a ser empresonada i a un fals afusellament. Agustín Comotto, l’autor de Stein, és també part implicada en el relat. El seu pare i Andrea van ser companys de lluita i van haver d’exiliar-se a Espanya quan Comotto era un nen.
En aquest pòquer d’històries d’herois sense superpoders inversemblants, hi trobem l’autora francesa Valentine Cuny-Le Callet, que, mitjançant una organització humanitària, es va posar en contacte amb un condemnat a mort als Estats Units. Del seu intercanvi epistolar i les seves visites, neix Perpendicular al Sol (Finestres), el clam d’esperança de Renaldo McGirth, que des del corredor de la mort reivindica la seva innocència.
Amor i comprensió envers els animals
“Els gossos tenen dret a viure la felicitat. Tots els gossos, de qualsevol raça, tenen dret a ser estimats”, diu Keum Suk Gendry-Kim, i posa l’accent en “qualsevol raça”, perquè a Corea hi ha preferències de races canines per portar-les com a plat a taula. L’autora, que en conferència telemàtica explica que fins d’aquí a tres anys no serà efectiva la llei que prohibirà vendre gossos per al consum de carn, opina que, tot i que hi ha documentació que prova que a la Xina ja formava part de la dieta humana, els hàbits han canviat. “Corea és una societat dinàmica i el jovent està canviant moltes tradicions ancestrals, sobretot el fet de menjar gos.” Això no vol dir, al seu parer, que desapareixeran els negocis clandestins al voltant d’aquest tema. La novel·la gràfica Perros es basa en l’experiència personal de la dibuixant, que es va traslladar de la ciutat al camp amb la seva parella i el seu gos Pastaga. Al camp, tot i que era un espai més lliure per al benestar del gos, es va trobar amb altres perills, com el costum arrelat de maltractar aquests animals de companyia i també l’existència de la compra ambulant de gossos per part de marxants que si podien també se’ls enduien sense mirar si tenien amo.
Gendry-Kim reconeix que fa temps no tenia interès pels animals de companyia, però ara ha après a entendre’ls i a comunicar-s’hi. “Els animals tenen la seva manera d’expressar el que senten o el que volen. Cal fixar-se en els seus moviments.”
Un viatge a la infància
“És una obra que parla de la infància.” Així ho explica el mallorquí Bartolomé Seguí, referint-se a Malaherba, la novel·la gràfica basada en el relat literari de Manuel Jabois. “No soc gaire aficionat a les històries de nens, però sí que m’agrada aquest moment en què deixes de ser un infant i descobreixes el món adult, tot i que, com passa a Malaherba, no tens encara les paraules per expressar-te.” Així es refereix al fet que dos nens s’estimin: rebutgen que els anomenin maricons. “No som maricons, som novios”, diuen. Per a ells, maricó té unes connotacions negatives que en cap cas té el fet d’estimar-se. Seguí ha intentat ser fidel a l’estructura del relat original. “He conservat la divisió en capítols, però hi he afegit pàgines amb una sola il·lustració dedicada a cadascun dels protagonistes”, explica l’autor, que gràficament no ha volgut “que tingués una estètica per a nins”. “Parla de la infància, però és una història d’adults”, assenyala.
El combat per la justícia
La història política de l’Argentina del segle XX té molts moments d’episodis sagnants a causa de les ferotges dictadures que en diferents moments i amb diferents caps visibles es van instal·lar al poder. Una història paradoxal, atès que es tracta d’un país que podria viure amb pau i prosperitat, però que malauradament ha hagut d’afrontar les morts absurdes i a destemps, i l’exili dels seus ciutadans. Un país que, al cap i a la fi, no ha estat amo del destí, sinó que, mitjançant els dictadors locals, generalment militars, ha estat al servei dels amos d’altres països. Així ho explica el dibuixant i guionista Agustín Comotto, que pensa que els Estats Units han estat sempre darrere de les dictadures argentines. Comotto és l’autor de Stein, una novel·la gràfica que parla de molts joves que es van deixar la vida per la llibertat o que es van haver d’exiliar per salvar la pell. I parla de com aquesta història, situada en un moment cronològic precís, tenia precedents en altres indrets del món i en altres èpoques. La intolerància i l’opressió com a patrimoni de la humanitat.
Comotto va ser fill d’exiliats militants contra la dictadura i des de la seva mirada, i sobretot des de la de Turca, un personatge també real i que ha portat el seu compromís més enllà d’un determinat moment històric, ens explica com d’absurda pot ser l’opressió del poder i com d’obstinada pot ser la lluita per defensar la justícia i la llibertat.
El corredor de la mort
Perpendicular al Sol l’hauria de signar, a més de Valentine Cuny-Le Callet, Renaldo McGirth, però els que habiten al corredor de la mort no tenen aquest dret. També els en falten d’altres. Per sort, el vincle que va establir amb la Valentine no només ha permès fer que els seus dies siguin més suportables, sinó aconseguir traslladar un missatge en una novel·la gràfica que ens parla de l’esperança, de la vida i la mort quan conviuen tot d’una, i de l’empatia d’alguns humans envers els altres. Rotunda pel seu missatge, però també per la imatge gràfica.
