Art

art

El ‘nou’ Morera de Lleida, un museu més que centenari que mira el segle XXI

La gran majo­ria de museus cata­lans ha hagut de llui­tar molt per poder con­ser­var i difon­dre el patri­moni artístic en unes con­di­ci­ons dig­nes. Però pocs, per no dir cap, han patit un cal­vari com el del museu d’art Jaume Morera de Lleida, que durant més de cent anys ha anat pere­gri­nant en edi­fi­cis pro­vi­si­o­nals d’un pre­cari esfereïdor. En l’últim, el Casino Prin­ci­pal, ni tan sols tenia espai per poder pre­sen­tar les seves col·lec­ci­ons, a tot esti­rar un cen­te­nar d’obres. Aquest lamen­ta­ble his­to­rial de penúries d’un dels museus d’art con­tem­po­rani més vells de la península (quan va néixer, el 1914, era un museu de l’art del seu temps, per tant, con­tem­po­rani) s’ha aca­bat. Per fi, té una seu pròpia i defi­ni­tiva, l’antiga Audiència Pro­vin­cial, que s’obrirà al públic aquest dis­sabte.

Cinc anys d’obres de remo­de­lació després, que han cos­tat 6’2 mili­ons d’euros pagats entre totes les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques, de la local a la con­ti­nen­tal, el nou equi­pa­ment irromp al mapa museístic català amb un tret que el fa únic: un relat que tran­sita per les mani­fes­ta­ci­ons artísti­ques des de finals del segle XIX fins a l’actu­a­li­tat, ate­nent els buits que altres ins­ti­tu­ci­ons més pode­ro­ses del país mai han cobert. És així: per enten­dre com ha evo­lu­ci­o­nat l’art català des dels últims sos­pirs del rea­lisme vuit­cen­tista fins als expe­ri­ments amb la intel·ligència arti­fi­cial tant en voga avui caldrà anar a Lleida.

“No és un mer tras­llat. Obrim una nova etapa que ens per­metrà gua­nyar presència”, remarca el direc­tor, Jesús Navarro. Seu a part, estre­nen nom: Morera Museu d’Art Modern i Con­tem­po­rani. I missió més ambi­ci­osa acom­pa­nyada dels ser­veis que un equi­pa­ment cul­tu­ral del segle XXI que aspira a soci­a­lit­zar amb tota mena de públics no pot no tenir, des d’una botiga a unes reser­ves visi­ta­bles, pas­sant per un taller de res­tau­ració, perquè tenir cures de les obres és bàsic. I lògic. “Ningú con­cep un hos­pi­tal sense met­ges”, diu Navarro. Doncs bus­quin un res­tau­ra­dor en els equips dels museus del país i si el tro­ben can­tin bingo.

La llar del Morera és un edi­fici de més de 3.500 metres qua­drats a la Ram­bla Fer­ran. De sis plan­tes, comp­tant la de peu de car­rer que serà d’accés lliure i on es podran visi­tar a un cantó les res­tes de les ado­be­ries del segle XIII que van emer­gir durant les obres (serà un espec­ta­cle veure-hi els arqueòlegs fei­ne­jant) i, a l’altre cantó, unes pro­jec­ci­ons de les peces de vide­o­art i d’art digi­tal dels fons del museu.

Pagant (cinc euros l’entrada gene­ral, si bé des d’aquest dis­sabte i fins al 12 de maig hi haurà jor­na­des de por­tes ober­tes), abans o després d’explo­rar les sales d’expo­sició es pot pujar al sisè pis i bave­jar una bona estona amb la vista de la Seu Vella des de la ter­rassa que ha dis­se­nyat l’arqui­tecte muni­ci­pal Jaume Terés. Aquí hi havia hagut ante­ri­or­ment l’habi­tatge par­ti­cu­lar del jutge de l’Audiència, fruit d’una remunta dels anys setanta que s’ha ender­ro­cat per cons­truir-hi la sala d’actes, l’aula edu­ca­tiva i el pri­vi­le­giat mira­dor. La resta de l’edi­fici és dels anys qua­ranta i pre­senta els típics ele­ments his­to­ri­cis­tes de pompa fran­quista, que s’han res­pec­tat però trans­for­mats en una arqui­tec­tura con­tem­porània.

Els plànols i mate­rial de con­text de l’ori­gen d’aquest immo­ble, que en va suplir un altre de finals del XIX demo­lit pel règim, s’han inte­grat a la pre­sen­tació de les col·lec­ci­ons, una selecció de 470 obres (de les més de 5.000 que atre­sora el museu) que es des­ple­guen en tres plan­tes, sota el títol Arrels i horit­zons. Més d’un segle d’art. “No és una expo­sició per­ma­nent, sinó de llarga durada”, pre­cisa Navarro. Estarà oberta fins al febrer de l’any que ve, moment en què es refor­mu­larà en dues plan­tes. La ter­cera planta que es dei­xarà lliure es des­ti­narà a expo­si­ci­ons tem­po­rals.

Ara hi havia ganes de donar la màxima visi­bi­li­tat pos­si­ble a un patri­moni que feia temps que no s’ense­nyava per culpa de les peno­ses con­di­ci­ons amb què es tre­ba­llava a l’antiga seu. El recor­re­gut, cro­nològic, temàtic i mul­ti­dis­ci­pli­nari, arrenca jus­ta­ment amb les obres embrionàries del museu, mol­tes de les quals pro­ce­dents de la donació de Jaume Morera, pin­tor i col·lec­ci­o­nista de pin­tors, com del seu mes­tre Car­los de Haes, intro­duc­tor del cor­rent rea­lista en la pin­tura espa­nyola.

Tenint sem­pre pre­sent el ter­ri­tori més pròxim, el de Ponent, el nou Morera és capaç de fer un dis­curs molt com­plet de l’art català del segle XX i de les dues pri­me­res dècades del XXI, trin­xant així els pre­ju­di­cis sobre allò que ano­me­nem museus locals, com si hagues­sin estat con­ce­buts per mos­trar els qua­dres dels seus pin­tors de diu­menge. Un Xavier Gosé és arti­lle­ria pesant a cavall del moder­nisme i l’art decó. L’avant­guarda llei­da­tana dels anys trenta, amb els seus Lean­dre Cristòfol, Antoni Gar­cia Lamo­lla i Josep Viola, va escriure una de les pàgines més glo­ri­osa de la història del sur­re­a­lisme naci­o­nal i inter­na­ci­o­nal. Si bé Bar­ce­lona sem­pre ha estat el Shan­gri-la dels artis­tes moderns, a Lleida hi va haver una ini­ci­a­tiva que va inver­tir-ho, la Petite Gale­rie, on per exem­ple va fer la seva pri­mera expo­sició Antoni Llena. I si a la capi­tal va sor­gir, el 1954, un pri­mer grup fas­ti­gue­jat amb la invo­lució cul­tu­ral de la dic­ta­dura, l’efímer grup Taüll, la dècada següent apa­rei­xia en escena a Lleida un grup amb la mateixa acti­tud des­a­fi­a­dora, el també efímer Cògul. Dins d’aquest hi havia un joveníssim Àngel Jové, que al Morera està magnífica­ment repre­sen­tat amb tre­balls de dife­rents moments de la seva car­rera. Ell ja no ho veurà perquè va morir l’any pas­sat.

I en con­vivència amb els noms més cone­guts i reco­ne­guts (de Bal­do­mer Gili Roig a Benet Ros­sell), n’hi ha d’altres que poden ser des­co­ber­tes perquè han sigut rara­ment difo­sos: Antoni Samarra, Josep Iglésies del Mar­quet, Ton Sirera o Pal­mira Puig. Sor­pre­ses en les fir­mes i també en la tipo­lo­gia d’obres, que abra­cen amb tota nor­ma­li­tat el còmic.

Uns i altres museïtzats al cos­tat d’artis­tes vius i en actiu, siguin con­so­li­dats com un Antoni Abad, de qui llu­eix el pro­jecte que va fer amb la comu­ni­tat de gita­nos de Lleida, o joves com Pol Merc­han, inves­ti­ga­dor de qüesti­ons d’iden­ti­tat, que just ara té també una expo­sició indi­vi­dual al cen­tre d’art la Panera. Morera i Panera: un equip coor­di­nat que ja vol­drien mol­tes ciu­tats cata­la­nes, segons com inclosa Bar­ce­lona.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.