Cinema

Patricia López Arnaiz

Actriu

“Deixar les víctimes soles és una forma d’agressió”

Després dels èxits d’‘Ane’ i ‘20.000 especies de abejas’, l’actriu basca estrena ‘Nina’

“Les pel·lícules sempre arriben al moment just, pertanyen al seu temps”

‘Nina’ posa llum a violències patides per les dones, exercides per homes i que són estructurals

El guardián invi­si­ble, Ane i 20.000 espe­cies de abe­jas. Patri­cia López Arnaiz (Vitòria, 1981) no dubta a l’hora de triar tres pel·lícules que li han mar­cat una car­rera al cinema i la tele­visió tar­dana, ini­ci­ada quan ja tenia 29 anys amb En 80 días, però que no para de donar-li ale­gries, sobre­tot quan tre­ba­lla en èuscar. Amb Ane (2020) va gua­nyar el Goya a la millor actriu pro­ta­go­nista, i amb 20.000 espe­cies de abe­jas (2023), guar­do­nada arreu del món, s’ha impo­sat als pre­mis de Màlaga i Feroz com a millor actriu. A Nina inter­preta una dona que va ser víctima d’ado­les­cent dels abu­sos d’un escrip­tor cone­gut (Darío Gran­di­netti) i torna armada amb una esco­peta al seu poble, que es dis­posa a home­nat­jar-lo. La direc­tora, Andrea Jaur­ri­eta, fa un gir interes­sant cap al wes­tern d’aquesta història de ven­jança, en què la jove actriu cata­lana Aina Pica­rolo inter­preta el per­so­natge de Patri­cia de jove.

Diria que el con­sen­ti­ment té una fron­tera difusa, en les rela­ci­ons sexu­als, que els depre­da­dors apro­fi­ten?
Diria que és un con­cepte com­plex, n’han par­lat filòsofes i pen­sa­do­res i sem­bla que no és fàcil de con­cep­tu­a­lit­zar. En tot cas, em sem­bla més clar en el cas d’una menor. Tot i així, els que fan aquest tipus d’agres­si­ons ho jus­ti­fi­quen, en aquest cas amb argu­ments com ara que ella ho vol, ja és madura... Hem inten­tat que la pel·lícula no només t’impacti de manera con­cep­tual o intel·lec­tual, sinó que t’arribi al cos.
Una de les crítiques que fa la pel·lícula és que el poble, la soci­e­tat, deixa soles les vícti­mes.
Sí, dei­xar les vícti­mes soles és una altra forma d’agressió. Un dels punts interes­sants de la pel·lícula és que el públic se senti al·ludit en aquest sen­tit, que es repre­senti també aquesta violència. Pot sor­gir des d’una acti­tud pas­siva, de dir que no has fet res, però veure que és una agressió i genera violència, com reper­cu­teix en el cos de la víctima.
La pel·lícula és un ‘wes­tern’, un gènere molt mas­culí. Però fan referència a un film del gènere mític, ‘Johnny Gui­tar’, pro­ta­go­nit­zat per Joan Craw­ford. Els han ins­pi­rat aquests refe­rents clàssics o eren allà al fons?
Més aviat aquesta segona opció. Durant la pre­pa­ració em vaig nodrint de refe­rents, de dife­rents mate­ri­als, vaig des­ple­gant una mena de xarxa. Vaig veure Duelo al sol, Johnny Gui­tar... I refe­rents més actu­als. T’influ­ei­xen, però els deixo allà, en una xarxa, i no soc cons­ci­ent de quant em ser­vei­xen o no. A l’hora de tre­ba­llar, no penso en refe­rents. Però són allà al fons i, sobre­tot, són en la mirada d’Andrea Jaur­ri­eta.
Diria que és una pel·lícula femi­nista en què una dona uti­litza una arma pròpia dels homes per ven­jar-se?
Per mi és una pel·lícula femi­nista en el sen­tit que posa llum a unes violències que patei­xen les dones, són exer­ci­des per homes i són estruc­tu­rals. Ens tro­bem amb el silenci del poble. Que ella agafi l’esco­peta és un símbol d’empo­de­ra­ment, d’armar-se, de plan­tar cara i fer front a l’agres­sor. És aga­far un símbol que a l’ima­gi­nari visual s’asso­cia a l’home i uti­lit­zar-lo ella també. Que agafi l’esco­peta és un recurs poètic i un símbol, no és cap apo­lo­gia de la ven­jança amb una arma de foc. És crear un per­so­natge que agafa el poder.
El film parla també de fugir i de recon­ci­liar-se amb els orígens?
Sí que hi ha una recon­ci­li­ació, però no sé si ha que­dat prou clara en la pel·lícula. Per mi parla de pas­sar comp­tes, de posar-te davant de qui et va agre­dir, mirar-lo als ulls i veure què passa, no només a ells dos, sinó a tot el poble: posar-se allà al mig i que es recon­fi­gu­rin els temes de la res­pon­sa­bi­li­tat i la culpa.
Com ha vis­cut el feno­men de ‘20.000 espe­cies de abe­jas’? Va arri­bar al moment just?
Jo crec que les pel·lícules sem­pre arri­ben al moment just, nei­xen al moment que nei­xen per algun motiu, per­ta­nyen al seu temps. Ha estat un feno­men intens, llarg, molt gra­ti­fi­cant. Tinc la sen­sació que fa molt que la vam rodar i tot just hem tan­cat el cir­cuit de la pel·lícula. Ha estat molt bonic. No ho esperàvem gens, tot i que és veri­tat que quan l’estàvem rodant ja m’agra­dava molt el que fèiem. Però hi ha tants fac­tors que inter­ve­nen en els recor­re­guts de les pel·lícules que no saps què pas­sarà. En aquest cas ha estat un recor­re­gut molt feliç.
Si li demano les tres pel·lícules que han mar­cat més la seva car­rera, aquesta n’és una?
Sí, clara­ment. Ha estat un gran feno­men i per l’experiència, per l’apre­nen­tatge, amb un mètode de tre­ball que no havia expe­ri­men­tat abans, em va ense­nyar molt i vaig dis­fru­tar molt rodant cada dia.
Qui­nes altres dues pel·lícules posa­ria al podi?
Diria que El guardián invi­si­ble, perquè va ser la pri­mera pel·lícula amb què vaig començar a dedi­car-me a això. I Ane, per des­comp­tat. Va ser una altra pel·lícula en què vaig dis­fru­tar molt del procés, em va donar l’opor­tu­ni­tat d’inter­pre­tar un per­so­natge molt atípic, d’aquells que desit­ges fer, fora del comú, de la natu­ra­li­tat. És un per­so­natge amb un carisma molt pecu­liar, es gau­deix molt fent-lo. I em va por­tar molt reco­nei­xe­ment pel meu tre­ball, opor­tu­ni­tat de fer altres fei­nes, tro­bar llocs nous.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia