“Molts artistes són vampirs que xuclen la vida dels altres”

Isaki Lacu­esta: Sí, aquesta frase és de les pri­meríssi­mes idees quan em van pro­po­sar fer la pel·lícula i és la pri­mera cosa que els vaig expli­car a Los Pla­ne­tas quan els vaig conèixer: no volíem fer una pel·lícula d’aques­tes amb el seu pedes­tal –al final totes les pel·lícules són men­ti­de­res, com diu el bate­ria–, sinó ofe­rir una mena de visió polièdrica. Està feta amb els qua­tre punts de vista dels pro­ta­go­nis­tes, però també està escrita a par­tir del que ens expli­cava la gent per aquí i per allà. Estem en una tra­dició oral de lle­gen­des de Los Pla­ne­tas. A Gra­nada, però també a Espa­nya, en cor­ren mol­tes.

Pol Rodríguez: Sí, a més que té molt a veure també amb ells matei­xos. Com que cadascú té una versió dife­rent del que va pas­sar en aque­lla època, cadascú explica les coses d’una manera dife­rent. Tenia tot el sen­tit del món fer una història a través de diver­sos tes­ti­mo­nis que a més es con­tra­di­uen entre ells, no saps si és veri­tat o men­tida, i tot això fomenta la lle­genda.

I.L.: I és una forma d’expli­car a l’espec­ta­dor que, del que veurà, no tot és veri­tat.

P.R.: O no tot és men­tida.

I.L: Sí, perquè aquesta frase també és la forma de poder expli­car veri­tats i que la gent se les cre­gui. Hi ha com tres regis­tres, a la pel·lícula. Un són les coses que estan molt tre­ba­lla­des perquè siguin tal qual. Per exem­ple, hi ha aquest punt de recons­trucció absurda i lite­ral: l’equip d’art va recrear el Planta Baja, on actu­a­ven, que es va cre­mar el dos mil i escaig, i va tro­bar la gui­tarra del J, d’aque­lla època, amb què va fer el disc. Després hi ha el que està tot inven­tat. I l’altre regis­tre és el del joc de les set diferències, com l’escena del play­back a TVE. Va pas­sar, però d’una manera dife­rent. És per la dis­torsió de la ficció? Per la dis­torsió de la memòria? Els que escri­viu ja ho deci­di­reu.

P.R.: És clar que a l’època tota aquesta psi­codèlia exis­tia, i és part d’alguna manera de la relació que tenen entre ells en aquell moment. El que volíem és fer sen­tir a l’espec­ta­dor què sen­tien els per­so­nat­ges, durant tota la pel·lícula, no només en la part de les dro­gues, sinó també en la part de com fun­ci­o­nen les lle­tres de les cançons, com s’ente­nen ells. L’objec­tiu una mica era reflec­tir tot aquest món, tot aquest ima­gi­nari, entrar dins dels sen­ti­ments dels per­so­nat­ges.

I.L.: La prin­ci­pal addicció que s’explica és l’addicció a l’altre, al com­pany. Hi ha una història d’amor perquè es neces­si­ten com­ple­ta­ment.

P.R.: És que és una pel·lícula molt addic­tiva, molt ion­qui. La gent hi va una segona vegada i li agrada més. És una pel·lícula per anar-hi tres vega­des.

I.L.: No pas­sarà. [Riuen]

I.L.: És curiós perquè els can­vis de direc­tor i els endar­re­ri­ments són molt nor­mals. I aquesta pel·lícula estic començant a pen­sar que d’alguna manera reflec­teix la història del disc que no es pot fer de Los Pla­ne­tas. És molt més nor­mal del que sem­bla, que les pel·lícules no sur­tin, que canviïn de mans... Jonás Tru­eba por­tava sis anys amb aquesta pel·lícula, i arriba un punt en què ja no és el mateix direc­tor que va començar i deixa de ser una pri­o­ri­tat per a ell. I el Jonás em truca i em diu si la vull fer, perquè som molt amics, havíem anat par­lant de la pel·lícula. Sabia que em feia molta enveja això d’anar a Gra­nada amb músicsm i em pro­posa fer-la. Vam fer un guió nou, perquè el que hi havia era molt del Jonás i jo no puc imi­tar-lo. El dia abans de començar a rodar, por­tant sis mesos de pre­pro­ducció, surt el diagnòstic de leucèmia de la Luna [la seva filla] i truco al Pol.

P.R.: I aquí estem, mà a mà. Estàvem con­nec­tats en línia, a través de la tec­no­lo­gia de la vide­o­con­ferència: podia veure el què gravàvem amb la càmera, hi havia una càmera per par­lar ell i jo, i després veia com estava el set... I així vam anar fent. És una pel·lícula per la qual han pas­sat tres direc­tors, qua­tre aju­dants de pro­ducció, tres aju­dants de direcció... Hi ha pas­sat molta gent.

I.L.: En prin­cipi, hi havia mol­tes coses que escrivíem al guió que venien d’experiències pròpies. Per exem­ple, quan són a la dis­cogràfica, la majo­ria de diàlegs són fra­ses que m’han dit a les pla­ta­for­mes. I la con­versa que té el can­tant amb el gui­tar­rista són con­ver­ses que tenim entre col·legues: “Volem arri­bar al màxim públic pos­si­ble. Com podem fer-ho sense per­dre l’essència, sense dei­xar de ser nosal­tres matei­xos?” Són coses que ens iden­ti­fi­ca­ven amb Los Pla­ne­tas. I a par­tir d’aquí, hem tro­bat paral·lelis­mes que no ens ima­ginàvem.

P.R.: N’hi ha molts. Òbvi­a­ment, la pel·lícula parla del tre­ball en equip, de com es neces­si­ten els uns als altres per aca­bar fent un pro­ducte. Els cine­as­tes tenim un equip de col·labo­ra­dors. I Isaki i jo ens vèiem molt reflec­tits en el can­tant i el gui­tar­rista: no podíem estar junts però tam­poc podíem estar sepa­rats, d’alguna manera. El cinema té això, aquesta capa­ci­tat, com si fos un ésser viu, de xuclar de les experiències del rodatge.

I.L.: El Pol m’ho anava dient durant el rodatge: “Tu i jo som com el can­tant i el gui­tar­rista.”

I.L.: Això és l’altra cosa que els vaig dir a Los Pla­ne­tas la pri­mera nit: ens ima­ginàvem una pel·lícula d’un vam­pir i un fan­tasma. Les seves cançons estan ple­nes de referències a la nit, a la ciència-ficció, a les pel·lícules de sèrie B com les de Jesús Franco, al món del còmic... Segu­ra­ment això és extra­po­la­ble a molts artis­tes amb ambició: són vam­pirs que aca­ben xuclant la vida dels altres, la vida dels seus com­panys i la seva vida, per fer obra. Fer una pel·lícula com si fos­sin un vam­pir i un fan­tasma és una pre­missa que ens ser­via perquè la pel·lícula passés del més rea­lista al més fantàstic, i poder com­pa­gi­nar-ho. He fet pel·lícules en què jugava amb l’hiper­re­a­lisme, en d’altres amb el fantàstic, i en aquest cas es bar­re­ja­ven a la mateixa seqüència.

I.L.: Segur. Mol­tes pel·lícules!

P.R.: També hi estic d’acord, de mol­tes famílies!

I.L.: Em fa molta gràcia que a les entre­vis­tes em vin­guin peri­o­dis­tes de Madrid i em diguin: “Com és això de tre­ba­llar des de la perifèria?” Perifèria no, nosal­tres ens sen­tim el cen­tre. Que som perifèria ho pen­sen ells, però per a nosal­tres tre­ba­llem des de Girona i per a mi és el cen­tre. Després d’uns anys, els vui­tanta, en què sem­blava que tot pas­sava a Madrid, de cop i volta tota la música dels noranta que ho peta es fa en llocs diver­sos: El Inqui­lino Comu­nista a Getxo, Los Pla­ne­tas a Gra­nada, Sur­fin’ Bic­hos a Alba­cete, Sexy Sadie a Mallorca, Aus­tra­lian Blon­die a Astúries... I segu­ra­ment no és casu­a­li­tat, és un movi­ment a la recerca d’auten­ti­ci­tat, una reacció al so digi­tal del CD, que havia sor­tit una dècada abans, i que és molt net. De cop i volta apa­reix gent jugant amb els sorolls per expres­sar emo­ci­ons i jugant amb les dis­tor­si­ons, amb un so brut de low-fi. Hem inten­tat que l’estètica de la pel·lícula vagi per aquí, també.

P.R.: A més, a Gra­nada hi havia una tra­dició musi­cal impor­tant: Morente, Lagar­tija Nick... Era gent que no espe­cu­lava. És un gran moment. De fet, nosal­tres venim de pre­sen­tar la pel·lícula al fes­ti­val de Seattle (EUA) i hi hem con­nec­tat molt bé. Ells tenen una gran tra­dició musi­cal: Pearl Jam, Jimi Hen­drix...

I.L.: Men­tre muntàvem la pel·lícula vam fer molts tes­tos, inten­tant que hi hagués públic fanàtic de Los Pla­ne­tas, públic que sabia qui eren i gent que no els conei­xia de res. I ara que la pel·lícula ha vol­tat i hi ha mol­tes pro­jec­ci­ons a dife­rents espais, es con­firma el que vèiem en aquests tes­tos, que això fun­ci­ona amb els tres tipus de públic. Es fan lec­tu­res dife­rents. No havíem cali­brat la potència emo­ci­o­nal de la música. Teníem la impressió que la pel·lícula no era tan emo­ci­o­nal com està resul­tant, és una cosa que ens va sor­pren­dre molt. La gent s’està emo­ci­o­nant molt, i pen­sem que és per la força de la música.

P.R.: Sí, crec que això és molt impor­tant: ells toquen en directe, i tota la pro­ducció musi­cal és en directe. Hi ha esce­nes en què es juga amb la impro­vi­sació. Era impor­tant que els actors fos­sin músics. Al final ha fun­ci­o­nat tan bé i han tro­bat tant la seva iden­ti­tat musi­cal dins de la pel·lícula, que totes les cançons que can­ten són inter­pre­ta­des per ells.

I.L.: Podíem apro­fi­tar tot el bagatge dels actors músics en el rodatge. Els pre­guntàvem si dis­cu­tei­xen quan assa­gen i ho apro­fitàvem.

I.L.: Jo penso molt les pel·lícules en aquests ter­mes, sem­pre penso quin per­cen­tatge tenen de retrat i quin de relat. Al prin­cipi pen­sava que hi hau­ria molt més retrat, i la veri­tat és que et diria que no. Hi ha molt de relat, però no és lineal, va fent espi­rals i cer­cles. Ens van comen­tar que els músics sem­pre es mouen en cer­cles, sem­pre estan fent el mateix: els assa­jos, la fur­go­neta i el con­cert..., que és el que passa a la pel·lícula.

P.R.: I després està tot estruc­tu­rat en peti­tes peces, perquè tu les vagis ajun­tant i et facis una idea. Hi ha molta infor­mació que no està tan­cada, és sug­ge­rida. No es tanca tot el relat, té forma de peti­tes peces enllaçades.

I.L.: Et diria que té la forma nar­ra­tiva d’un disc, que és una cosa que ens feia molta enveja. Els dis­cos poden can­viar de to i poden can­viar d’estil. Pas­ses d’una cançó èpica a una cançó inti­mista, a una cançó que parla de l’amor, la següent parla de l’addicció... En aquest sen­tit, la pel·lícula va can­vi­ant de forma a través del punt de vista dels per­so­nat­ges, igual que un disc va can­vi­ant de to.

P.R.: Hi ha mol­tes pel·lícules dins d’aquesta pel·lícula: del vam­pir i el fan­tasma, de kara­oke...

I.L.: Hi ha dues pel·lícules d’amor cre­ua­des...