Música

Crítica

Una història d’amor

Un con­cert amb sen­tit d’estat és el que vam poder gau­dir, dimarts a L’Audi­tori, amb la presència de l’Orc­hes­tre Nati­o­nal de France sota la direcció del seu titu­lar, Cris­tian Mace­laru (Timi­so­ara, 1980), dins la tem­po­rada d’Ibercàmera. En aquests temps tant donats a les pors i les incer­te­ses, res millor que poder gau­dir d’una orques­tra naci­o­nal fent d’ambai­xa­dora cul­tu­ral per por­tar-nos un con­cert dels de veri­tat. Tots sabem que aquesta orques­tra naci­o­nal no acos­tuma a figu­rar entre les llis­tes de “les millors”, però això no sig­ni­fica que no pugui mos­trar resul­tats bri­llants i, sobre­tot, que s’eri­gei­xen en una veri­ta­ble decla­ració de prin­ci­pis. El con­cert va ini­ciar-se amb un record a Gabriel Fauré (1845-1924), de qui el pro­per 4 de novem­bre es com­me­mo­rarà el cen­te­nari de la seva mort a París. La cèlebre Pavane, opus 50, en la seva versió orques­tral, ens va por­tar al món de somi­eig i de poe­sia màxima amb una inter­pre­tació on el silenci asso­lit a la fi de la inter­pre­tació ja va dei­xar entre­veure com els resul­tats del mes­tre romanès estan sent d’allò més reco­ne­guts afe­gint-se al llis­tat de grandíssims mes­tres que ha tin­gut l’orques­tra al llarg de la seva història amb noms com Celi­bi­dache, Maa­zel, Masur o Gatti.

La pre­sen­tació del pia­nista de Cler­mont d’Alvèrnia Ale­xan­dre Kan­to­row, que el dia abans havia cele­brat el seu 27è ani­ver­sari, va venir a través del Con­cert per a piano núm.2 en fa menor, opus 21 de Frédéric Cho­pin, una pàgina que deixa entre­veure com la ins­pi­ració i el domini de la forma del con­cert per a piano no sem­pre coin­ci­dei­xen. De totes for­mes, es va gau­dir d’una lec­tura de gran expres­si­vi­tat on el Larg­hetto va ser una baula més d’un con­cert que, per­fec­ta­ment, podem defi­nir com una història d’amor. La decla­ració d’amor musi­cal de Cho­pin a la can­tant Kons­tancja Gladkowska, la d’un bis que ens va por­tar una paràfrasi de l’ària Mon coeur s’ouvre à ta voix de l’òpera Sam­son et Dalila (1877) de Cami­lle Saint-Saëns (1835-1921) i la de la suite del Romeu i Juli­eta, opus 64 (1935) de Ser­guei Prokófiev (1891-1953), on l’orques­tra va demos­trar com les ambai­xa­des cul­tu­rals són també font per a la trans­missió d’una història d’amor com la que vam escol­tar dimarts.

Orchestre National de France
Temporada Ibercàmera
L’Auditori (Barcelona), 21 de maig


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.