El Lliure de Gràcia debat íntimament sobre el feixisme a ‘Retrat de l’artista mort’

Qui­nes són les eines que uti­litza els par­tits fei­xis­tes per gua­nyar els vots dels elec­tors? Retrat de l’artista mort s’escapa de donar res­pos­tes, però sí que aporta una mirada que pot aju­dar a enten­dre el codi fora del tea­tre, de la mateixa manera que se sap que hi ha un codi intern entre l’espec­ta­dor i el públic. El mun­tatge s’estrena aquest diven­dres al Lliure de Gràcia (fins al 9 de juny) i, pràcti­ca­ment , ha exhau­rit totes les loca­li­tats, avisa el nou direc­tor del Lliure, Julio Man­ri­que.

Car­ne­vali rees­criu cada cop la peça d’auto­ficció. Ho va fer a Ale­ma­nya, així com a Itàlia i França, on cadascú va tenir una època de tri­omf fei­xista. El dilema és que avui estan realçant-se l’extrema dreta a par­tir d’un dis­curs sim­plista. Arriba, de fet, coin­ci­dint amb la cam­pa­nya elec­to­ral de les euro­pees, en què s’han con­ver­tit en una amenaça per a la gover­na­bi­li­tat euro­pea.

L’autor es pre­gunta per què la Itàlia comu­nista de Paso­lini, d’Ítalo Cal­vino i d’Umberto Eco va allu­nyar-se de la soci­e­tat per un excés de retòrica i, ja als anys 80. El relat el va domi­nar Sil­vio Ber­lus­coni. Car­ne­vali adver­teix que les esquer­res no poden con­ver­tir en buida retòrica el femi­nisme, l’eco­lo­gisme o el post­co­lo­ni­a­lisme. Tor­re­ci­lla, que també era el pro­ta­go­nista d’El mar: visió d’¡uns nens que no l’han vist mai (en què s’abor­dava un fet his­to­ric de la II República) s’ha ado­nat que voler par­lar de la Guerra Civil no és còmode a la seva família. Tam­poc en el cas de Car­ne­vali. Per a Tor­re­ci­lla, tots els països tenen la ferida del fei­xisme que no cica­tritza; són feri­des veïnes per això tot sem­pre res­sona tan pro­per. I sorprèn veure les coin­cidències entre el fei­xisme que va pro­vo­car la II Guerra Mun­dial com els fei­xis­mes de Sud-amèrica, pro­pi­ci­ats per fre­nar el comu­nisme ja en un món en plena guerra freda.

Retrat de l’artista mort busca les con­ne­xi­ons per­so­nals de cada intèrpret amb el fei­xisme històric del seu país i amb la dic­ta­dura argen­tina de Videla. El pro­ta­go­nista explica una causa judi­cial d’un fami­liar seu que va adqui­rir un pis a Bue­nos Aires el 1978 que s’havia expro­piat a un dis­si­dent polític. Ara els seus fami­li­ars el recla­men i s’obre un debat moral, que porta Tor­re­ci­lla a inves­ti­gar el pas­sat d’aquest músic (que estava tre­ba­llant par­ti­tu­res ina­ca­ba­des d’un com­po­si­tor valencià per­du­des durant la Guerra Civil). L’autor fic­ci­ona la relació de dos fets íntims reals com és el de la família de l’intèrpret i el de l’artista de Bue­nos Aires, que va conèixer arran de viure durant una època a la capi­tal argen­tina.