Música

MÚSICA

L’encanteri ‘pop’ de Lana del Rey triomfa al Primavera Sound

I una altra gran diva va mar­car-se un veni, vidi, vici al Pri­ma­vera Sound. En aquest cas, la nord-ame­ri­cana Lana del Rey, prin­ci­pal res­pon­sa­ble que, la de diven­dres, fos la jor­nada més con­cor­re­guda de l’edició d’enguany del fes­ti­val.

A la cua per obte­nir una entrada (gratuïta) per als menors de catorze anys, força nom­bro­sos en el con­cert de l’autora de Born to die, una mare i la seva filla expli­ca­ven que havien vin­gut expres­sa­ment a veure Lana del Rey... des d’Israel. I, tan bon punt es van haver obert les por­tes del Fòrum, molts van córrer cap al davant de l’esce­nari Estre­lla Damm per, hores més tard, poder veure la can­tant davant dels seus nas­sos i, tal vegada, poder-la abraçar, o fer-se un sel­fie, quan, una vegada fina­lit­zat el xou, la diva es pas­seja tri­om­fal­ment per les pri­me­res files. Les cares pro­jec­ta­des a les pan­ta­lles de fans amb els ulls vidri­o­sos durant el con­cert, tot un espec­ta­cle. I la màgia, no espe­ci­al­ment fàcil d’obte­nir en els esce­na­ris grans, que Lana del Rey va gene­rar quan va can­tar Sum­mer­time Sad­ness o –asse­guda amb les tres can­tants del seu cor– Did you know that there’s a tun­nel under Ocean Blvd, mar­ca­ran indub­ta­ble­ment un dels moments a recor­dar del Pri­ma­vera Sound 2024.

Lana del Rey va com­parèixer vint minuts tard de l’hora pre­vista a l’esce­nari, la qual cosa pot­ser no va tenir prou en compte quan, setanta minuts més tard, lamen­tava que l’horari que se li impo­sava per fina­lit­zar el seu bolo, com passa sem­pre en els grans fes­ti­vals, fos tan rígid. Tan­ma­teix, va con­que­rir pro­gres­si­va­ment l’audiència amb un seguit de cançons (Cherry, Ride, Chem­trails Over the Country Club,Nor­man fucking Rockwell, Video games...) que tras­puen la mateixa bellesa malen­co­ni­osa que una foto­gra­fia arru­gada en blanc i negre i que la can­tant va embol­ca­llar amb una posada en escena magnífica –entre balan­cins i core­o­gra­fies força més poètiques que les de mol­tes altres dives– i un tre­ball de ves­tu­ari i per­ru­que­ria que, amb sub­ti­lesa, evo­quen el món del Hollywood clàssic o, fins i tot, la lite­ra­tura nord-ame­ri­cana del sout­hern got­hic. En defi­ni­tiva: si del què es tracta, en això del pop, és de crear la teva pròpia nar­ra­tiva, Lana del Rey és una reina.

Més enllà d’ella, però, la segona jor­nada de paga­ment al Pri­ma­vera Sound va dei­xar altres bons moments. Indis­pen­sa­ble esmen­tar el grup de Nova Jer­sey Yo la Tengo, capaços de com­bi­nar amb tota la natu­ra­li­tat del món moments de sen­si­bi­li­tat acústica i har­mo­nies vocals amb veri­ta­bles aque­lar­res elèctrics. “Sem­pre és un plaer, can­tar al Pri­ma­vera Sound...”, deia Ira Kaplan, el seu can­tant. I per molts anys! Joanna Stern­berg, d’altra banda, can­tau­tora amb un uni­vers molt par­ti­cu­lar i com­pa­rada habi­tu­al­ment, per la seva per­so­na­li­tat, amb figu­res com Daniel Johns­ton, va saber cap­tu­rar uns quants moments de bellesa i can­di­desa a l’Audi­tori. Gui­llem Gis­bert, després d’haver actuat fa unes set­ma­nes a l’Apolo, cons­ta­tava com les cançons de Balla la masurca (i les adap­ta­ci­ons que fa de, per exem­ple, Dry your eyes de Neil Dia­mond) roden bé, també, en fes­ti­vals. I els mitòmans, final­ment, van obte­nir la seva dosi en el con­cert, digne però dis­cret, de Dogs­tar, trio de rock de l’escola anys 90 que té com a bai­xista a Keanu Ree­ves, l’actor de Le lla­man Bodhi i Matrix.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.